El passat dia 10 de novembre de 2011 varem assistir a la conferencia prèvia a l’estrena de LE GRAND MACABRE, que es va fer a la sala d’orquestra del Gran Teatre del Liceu, promoguda per la l’Associació d’Amics del Liceu, presentada per LUIS GAGO i en la que va participar el director musical d’aquesta producció MICHAEL BODER. Davant de la gran expectació de la estrena a Espanya d’aquesta Òpera amb gran ressò internacional, el director ens va explicar la dificultat de interpretar aquesta peculiar òpera contemporània del compositor GYÖRGY LIGETI, i ens va il·lustrar amb varies audicions, entre les que destacava una (Aria de Gepopo), que segons ell tenia mes dificultat per una soprano que la famosa ària de la Reina de la nit a l’òpera LA FLAUTA MÀGICA de Mozart.

Amb moltes ganes de viure aquesta experiència, però alhora amb una certa por de que la música tan innovadora no la poguéssim assimilar, el divendres passat dia 25 de novembre de 2011 varem assistir a la representació al Gran Teatre del Liceu de LE GRAND MACABRE (*****). Com es pot veure per la puntuació màxima que l’hem atorgat, no solament vol dir que la varem assimilar aquesta música plena de sorpreses quasi be totes agradables, sinó que mes aviat la varem gaudir al màxim, a banda de la immillorable posada en escena que segurament es el millor que hem vist mai en un teatre d’òpera. En bona part creiem que es degut a la bona preparació que portàvem abans de veure-la en escena i a les explicacions del mestre BODER que un parell de setmanes abans ens va oferir.

Intentaré resumir alguna de les característiques principals de la que alguns anomenen “anti-òpera” : – orquestra inhabitual : corda descompensada i 3 percussionistes amb 26/30/27 instruments diferents // – 4 escenes- no hi han actes // – no te un desenvolupament argumental coherent- no hi ha lògica // L’opera es situa en un país indeterminat anomenat  Kilguiria o Breughelandia (de BREUGHEL) // A Liguetti li encantava que la producció s’interpretes en el idioma del lloc on era representada (aquí no s’ha complert el seu desig) // per posar un exemple de la peculiaritat de la seva música tan sols diré que el Preludi en forma de Palíndrom comença amb dotze clàxons de botzina…. i a l’escena tercera, el preludi és amb timbres //el moment orquestral més extens a l’entrada de Nekrotzar en la tercera escena-espècie de cercavila on es van incorporant diferents elements com si es tractés d’un collage amb una funció dramatúrgica molt clara. Pren com a model l’últim moviment de l’Heroica de Beethoven. Es repeteix fins a 24 vegades: 1r un violin desafinat interpretant un rigtime + 2n fagot amb tema d’església ortodoxa + 3r clarinet +…. i així es van incorporant poc a poc un munt d’instruments. // Ligeti beu, filtra i recicla diverses influències, de Verdi, Wagner, Monteverdi … i a mes a mes intercala temes de jazz, de music-hall…. també utilitza sorolls urbans amb clàxons, telèfons… i sobretot un enorme i espectacular ventall d’efectes vocals.

El que temíem…. (creiem que no aguantaríem pas), no es va complir; ens va fins i tot sorprendre que aquesta música ens agrades, encara que a voltes ens resultes força estranya.  Malauradament no tot el public Liceista va estar d’acord, ja que davant nostre una persona en mig de la representació de la segona escena i de forma ostensiva es va aixecar i fent el màxim de soroll possible va marxar…. pitjor per ell !!!.  Al descans molta gent deia que no aguantava i va desaparèixer.  Això si, la que va quedar, que va ser un percentatge força elevat, no va fer cap esbroncada i va aplaudir molt. L’argument esta basat en la MORT (el gran macabre).. i en la fi del mon i pren com a base el quadre de BREUGHEL anomenat “el triomf de la mort” i en el llibre “la Balade du Grand Macabre” de Michel de Ghelderode.

1a escena- cementiri amb un home begut i dos amants. D’una tomba surt el Gran Macabre.

2ª escena – a casa del astrònom on la dona pega al marit. s’emborratxa i es queda adormida, te un somni on li demana a Venus un home de veritat. Arriba el Gran Macabre que la viola i la mata.

3ª escena- el Príncep, personatge infantiloide dominat pels seus dos ministres, el blanc i el negre (vestits de vermell i blau). El Gran Macabre anuncia que la fi del mon ha arribat.

4ª escena- tots en el cementiri. La fi del mon no ha arribat i tots ballen. El Gran Macabre assumeix que es un farsant i desapareix. No és un final realment alegre sinó que té un toc de moralitat i melancòlic amb un missatge final: LA MORT NO HA ARRIBAT, ANEM A VIURE.

…. i com veieu fins aquí no he parlat de la escenografia ni de la posada en escena i si únicament de l’Òpera que a nosaltres ens va encantar. Però ara si… parlem de la millor posada en escena que nosaltres hem vist mai a dalt d’un escenari operístic. La escenografia de d’ALFONS FLORES es extraordinaria…. “lo nunca visto”… i la posada en escena signada per ÀLEX OLLÉ (per mi la millor part de la marca FURA DEL BAUS) i VALENTINA CARRASCO ….. E S P AT A R R A N T …..

……i …… E X T R A O R D I N A R I A !!!

 La gegantina NINA Clàudia per on caminen els cantants i actors… i els orificis del seu cos (ulls, pits, sexe, cervell, cames, boca, estomac, budells, anus…etc), serveixen per que entrin i surtin els intèrprets i l’utilitzin com un enorme escenari mòbil. La enorme nina gira sobre si mateixa, canvia de cara, tanca els ulls… els gira… mira a on vol en cada moment, treu la llengua, treu per l’anus els seus excrements….. i sobretot i el mes important es que les projeccions a sobre d’ella la converteixen a vegades en esquelet al mateix moment que esta girant (efecte que em va deixar absolutament al.lucinat i que encara no entenc com esta tècnicament aconseguit… per mi quasi be un miracle)…. es crema en flames, es converteix en una galàxia…. en un munt de calaveres…. increïble de debò. Per que us feu una idea us deixo una serie d’imatges aconseguides de la mateixa web de LA FURA DELS BAUS, que parlen per si soles. Un espectacle que qualifiquem amb la màxima possible de 5 estrelles. (*****).

NEKROTZAR – bariton de caràcter (WERNER VAN MECHELEN) //ASTRADAMORS – baix (FRODE OLSEN) // PIET THE POT – tenor baix agut (CHRIS MERRITT) // MESCALINA – mezzosoprano dramàtica (NING LIANG) // PRÍNCEP GO GO – soprano (BRIAN ASAWA) // BLACK MINISTER – baríton (SIMON BUTTERISS) // WHITE MINISTER – tenor (FRANCISCO VAS) // AMANDO spermando – mezzosoprano (INÉS MORALEDA) // AMANDA Clitoria – soprano (ANA PUCHE) // SCHOBIDOK – baríton (MIQUEL ROSALES) // SCHABERNACK – baríton (RAMON GRAU) // RUFFIACK – baritono (GABRIEL DIAP) // VENUS – soprano aguda i GEPOPO – soprano coloratura (BARBARA HANNIGAN).