– Teatre – SAGARRA dit per ROSA MARIA SARDÀ (****) – Teatre LLiure de Gràcia

La temporada passada ens la varem deixar perdre… i es que en principi fugim de les sessions de poesia i mes si es tracta gairebé d’un monòleg amb un actor/actriu dempeus recitant tan sols i sense escenificar.  Desprès pensarem que va ser un error,  al llegir les critiques que deixaven l’espectacle com irrepetible.

En Xavier Cairò a traves d’aquest Bloc, em va fer saber fa unes setmanes que li estranyava no haver trobat a “Voltar i Voltar” la crònica de “SAGARRA dit per ROSA MARIA SARDÀ” i llavors ens varem prometre l’Imma i jo que si per un casual l’espectacle es repetia, quasi estàvem obligats a assistir-hi…. i els desitjos a vegades es  realitzant…. aquesta temporada i per molt pocs dies l’espectacle torna al Lliure de Gràcia.

El dimarts 22 de novembre de 2011, ens trobem doncs asseguts al Lliure per tal de veure l’espectacle sense gaires expectatives, però amb ganes de que aquest cop ens equivoquéssim.  El MIRACLE es va realitzar, perquè no tan sols ens va agradar sino que mes aviat ens va entusiasmar.

Aquesta producció dirigida per CARME CANÉ es una meravella; la selecció de poemes,cançons, articles de premsa i escenes d’obres de teatre, escrites per en JOSEP MARIA de SAGARRA, (Barcelona 1894 – 1961), es una autentica delícia per els sentits.  Tan sols va aparèixer la gran ROSA MARIA SARDÀ a escena ens va captivar i va aconseguir que en cap moment els nostres pensaments volessin fora del Teatre. Estàvem ATRAPATS per la combinació de paraules escrites per Sagarra i la manera de dir-les e interpretar-les de Rosa Maria… increïble de debò.

Sense escenografia o quasi be sense… una taula plena de llibres, un faristol, una cadira, la Sardà es movia com si estigues a casa seva, portant-se amb ella al públic a dalt (aquesta vegada millor abaix) del escenari.  Ni un murmuri, ni un estossec… ni tan sols aplaudiments per tal de no trencar la màgia del moment.   A partir d’un determinat moment provoca la bogeria col·lectiva quant falta poc per acabar l’espectacle, interpretant la “Balada de Fra Rupert” provocant ara si el riure col·lectiu i aplaudiments fins acabar l’espectacle.

Llegeix articles escrits als anys 20 i 30 del segle passat, sobre la Rambla de Barcelona i el perill de la seva transformació que semblen escrits la setmana passada… i el moment que a mi em va impactar mes es una lectura del article “Els ultratges a la llengua” llegida e interpretada per les actrius MERCÈ PONSROSA VILA, on l’escriptor parla d’una Nació oprimida amb llengua pròpia que es aixafada, explotada i quasi be odiada per un altre Nació opressora (sense dir noms), d’una actualitat que esgarrifa i deixa gelada la sang.  Quant acaba l’escena, la Rosa Maria Sardà dirigint-se al públic diu : Menys mal que això passa a terres llunyanes i no pas aquí a la nostre terra… perquè si això arribés a passar no se que faríem.

Penseu que això estava escrit a l’any 1922 … ESGARRIFÓS !!!

Us deixo en blau, a sota el text d’aquest article, que vol ser una mena de faula, o de conte… i diu així:

Els ultratges a la llengua

“Vet aquí que una vegada hi havia, en aquest món de llàstimes i misèries, dues nacions, que l’una feia el paper d’opressora, i l’altra, d’oprimida. Entre les gràcies de la nació oprimida, que eren moltes, excel·lia la llengua natural dels seus habitants, una llengua que, a estones, era dolça i tova com una bresca de mel, i, a estones, era lluent i dura com un diamant, i sempre les paraules d’aquesta llengua tenien un perfum de terra humida i de sal de mar que feia rodar el cap.
 Per desgràcia d’aquesta llengua hi havia, en la nació oprimida, una colla de pedants que la sacsejaven, l’estireganyaven i l’entripicollaven d’una manera desesperada; i, malgrat d’aquestes desgràcies, els naturals de la nació oprimida estaven tan gelosos i satisfets de la seva llengua, que a cada moment despertaven les ires de la nació opressora, la qual, si hagués pogut tallar d’arrel la famosa llengua, ben segur que s’hauria banyat amb aigua de roses.
 Una vegada, fingint bones amistats, el Sultà de la nació opressora anà a visitar la capital dels oprimits, acompanyat del seu Gran Visir, o primer ministre, i, en un àpat que els hi varen donar, el Gran Visir, que, segons la història, era un home rabassut i malcarat com un cigró, es despenjà en una sèrie de desconsideracions sobre la llengua del país oprimit, perquè aquest Gran Visir era d’aquells que tenen la boca per mesura, i no els ve d’un pam. Aquestes desconsideracions, que en la solemnitat de l’acte es podien traduir per veritables ultratges, sembla que no despertaren cap mena de protesta entre els representants de la nació oprimida que assistien a l’àpat.
[…] Fets com aquest, en passaven a dotzenes i a gavadals, però els habitants de la nació oprimida eren una mena de nacionalistes panxacontents, que cridaven, cridaven, i al capdavall no feien res. Les condicions i facultats virils d’aquells desgraciats s’amansien sempre davant d’una plata d’arròs i d’un porró de vi.
 Conten, d’aquest país, una cosa curiosíssima. Diu que, per afirmar una vegada més, després d’haver-ho afirmat moltes vagades, la seva condició de nació sotmesa, es reuniren en una mena d’àpat fabulós; algú afirma que foren vuit mil els que celebraren llur tragèdia menjant i bevent; altres afirmen que no passaren de cinc mil. Tant si és d’una manera com d’una altra, el fet no deixa de tenir una certa gràcia”. …… I aquí acaba la faula, o el conte.

A mes a mes de poemes, lectures d’articles, cançons…. interpreta unes escenes de “L’hostal de la Glòria”, amb les altres dues magnifiques actrius…. que es una delícia d’interpretació.  També el monòleg final de “La Rambla de les Floristes” que arrodoneix aquest espectacle increïble.

Un dels poemes que mes m’agraden d’en SAGARRA es VINYES VERDES VORA EL MAR, del que us deixo cantat per Ester Formosa…. en l’ultima Diada

Us deixo també un poema que paga la pena llegir-lo i es que a mes de irreverent es molt divertit :

BALADA DE FRA RUPERT  

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d’aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l’impúdic fra menor:
Gustós, senyores, m’avinc
a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.
I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.
Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.
Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.
Se’ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.
No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens d’innoble mengia
com els del Cor de Maria.                         
Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.
I no em ballen nit i dia
com els de l’Escola Pia.
No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.
Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.
Cap paparra se m’hi arrapa
com als monjos de la Trappa.
Ni massa tocatardans
com són els Salesians.
Ni peluts ni escadussers
com els d’altres missioners.
Ni amb el gàl·lic i els veneris
d’altres dignes presbiteris.
Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.
Ni aprimats pels mal vicis
com els tenen els novicis.
Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.
Ni amb senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.
Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se’m poden contrapuntar
amb tots els sants de l’Altar.
No se’m poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.
I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.
Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.
I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.
I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.
Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.
No m’arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.
No m’escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.
No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.
Hi ha més tall i més tiberi                                  
que en els de Sant Felip Neri.
No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d’indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.
No té l’Esglèsia Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l’Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloriam Dei.

Us aconsello que NO us la perdeu sota cap concepte.  Teniu tan sols 2 úniques oportunitats la setmana propera… els dies 28 i 29 de Novembre de 2011. Feu-me cas…   ja m’ho sabreu dir.

——————————————————————————————————-

– Teatre Lliure de Gràcia – Preu per persona 25 €  ( preu pagat 12,5 € –  Oferta 2 x 1 del Teatre Lliure)

 ———————————————————————————————————————————————————-

7 thoughts on “– Teatre – SAGARRA dit per ROSA MARIA SARDÀ (****) – Teatre LLiure de Gràcia

  1. Pere

    Em considero un dels seguidors més entusiastes de SAGARRA i la seva obra i m’ha sabut molt greu el poc que institucionalment s’ha fet aquest any amb motiu del 50è. aniversari de la seva mort: RES. I crec que el TNC hauria de tenir “en repertori”· EL CAFE DE LA MARINA i la GALATEA, per més que en Belbel diu que NO VOL fer repertori. O almenys aquest any haver-li programat alguna cosa. Per això -al contrari de vosaltres- amb moltes ganes el passat dia 11-10 vaig anar al Teatre de Salt a veure SAGARRA DIT PER ROSA Mª SARDA. I la veritat vaig sortir-ne força decebut. L’espectacle esta ben pensat i la tria de l’obra de Sagarra be. Però hi ha un inconvenient: la SARDÀ. Quan llegeix la prosa no hi tinc res a dir, i en la Balada de Fra Rupert, com que és la SARDÀ que m’agrada( la de “hola nena!, “adéu maca!) fins hi tot vaig riure molt. Ara be, quan RECITA, te la mala costum de començar fort el vers, però va baixant de to i arriba un moment que no pots sentir les meravelloses rimes escrites pel poeta. Aquí vaig tenir una gran decepció. Va agradar-me en els fragments de l’HOSTAL DE LA GLÒRIA i LA RAMBLA DE LES FLORISTES. Però la primera ja l’havia vist al Romea en el muntatge del desaparegut Montanyès (les 3 van repetir al recital els papers fets al teatre),i de LA RAMBLA.., una memorable versió de TV3 . I tan en l’una com en l’altra si que va BRODAR el seu treball. Els anys passen per tot-hom.

    Curiosament, el 27-10 a la Sala La Planeta de Girona, dins un cicle de poesia que cada any es fa els dies de les Fires de Girona, el GRUP PROSCENIUM, va fer un espectacle titulat SAGARRA SENSUAL dirigit per JOAN RIBAS. I la veritat, el nivell interpretatiu d’un grup d’AFICIONATS( no amagaré que hi actuaven els meus fills, però et puc ben assegurar que no hi te res a veure), va estar molt per sobre del de la Sardà a l’hora de recitar a Sagarra. Al espectacle-la segona part van ser fragments del COMPTE ARNAU Sagarranià- alternaven poesia amb música i aquí la selecció va ser perfecte. El “Vinyes verdes vora el mar” musicat i cantat per l’Ovidi, i la “Cançó del desig farsant” musicat per Guillermina Motta i cantat per Serrat, van arrodonir un recital, que la veritat, vaig trobar superior al que ara comentem. Tot i això, en honor a la veritat, el dia de la Sardà a Salt tenia al davant al fill del poeta, i va aplaudir entusiasmat. Tot s’ha de dir.

    Respon
    1. Miquel Gascon

      Estimat Pere

      Vaig llegir ahir el teu comentari i anava a contestar-te d’Immediat però em vaig refrenar per no fer-ho i esperar a AVUI. Per que ????

      Per desitjar-te moltes, moltes, moltes, moltes, però que moltes FELICITATS…. fins a 66 Felicitats (cap i cua)…. recordo que quan jo vaig fer 44 em deia a mi mateix… mira ves per on ets un home tot terreny …un 4 x 4. Als 66 no hi arribat però espero fer-ho… e inclús millor als 69 que sona millor…jejejeje

      Em sorprèn el que dius de Rosa Maria Sardà… tindria que tornar a veure-la de nou per comprovar si es cert el que comentes de que quant recita un poema comença amb un to de veu fort i poc a poc va baixant el volum. Almenys en el Lliure de Gràcia, al ser tan petit no em vaig adonar i això que ja començo a en-sordejar i es que l’edat no perdona. Per mi Rosa Maria es una de les grans dames de l’escena

      M’agradaria que m’avisessis algun dia per veure treballar als teus fills… i mes si es en un espectacle com el que comentes. Ens agradaria assistir-hi.

      Et deixo la “Cançó del desig farsant” que comentaves cantat per en Serrat

      http://www.youtube.com/watch?v=qFeyCpxAEjY

      Una forta, fortissima abraçada del que ja es considera el teu amic.

      MIQUEL

      Respon
  2. Pere

    Magnífic regal. Meravella de cançó, que vaig descobrir el dia del recital. Per cert desconeixia aquest disc d’en Serrat i tinc pendent buscar-lo, ja que tot el que hi canta és molt bo.

    Gracies per la vostra felicitació, que vosaltres ho pogue-ho veure. I sí, 66 es un bonic número, i estan be, ja podem doblar. Per veure més teatre, concerts, musicals, etc. de moment “que nos quiten lo bailao”, Que pel que vaig llegint, vosaltres us en feu un tip de “ballar”. Però ja en pla “viejos verdes” el 69, és més “resultón” Esperem arribar-hi amb facultats, “plenes” no, però fent el que poguem. Bromes a part: MOLTES GRÀCIES A TOS DOS. Abraçada.

    Respon

Leave a Reply