– Teatre – UN FRÀGIL EQUILIBRI (****) – Teatre Lliure de Montjuïc

Per fi, dissabte passat, 12 de novembre 2011,  varem poder assistir a una de les representacions en el Teatre Lliure, mes desitjades per nosaltres,….. UN FRÀGIL EQUILIBRI (****), ja que havia estat prèviament recomanada per forces amics, tant aquí en el mateix Bloc, … ara mateix recordo a en Pere i també la Montse i en Quim… i al mateix temps recolzades per les bones critiques llegides aquestes ultimes setmanes.

De fet, ara mateix a Barcelona, s’estan representant dues obres del mateix autor, en EDWARD ALBEE… aquesta “Un fràgil equilibri” i la extraordinària i ja comentada i recomanada a “Voltar i voltar”….  Qui té por de Virgínia Wolf ?.

Amb aquesta introducció ja podeu veure per on van els trets i com anirà la nostra valoració …i es que evidentment ens va agradar moltíssim l’obra  escrita per Albee, però també la posada en escena, la direcció sòbria e intel·ligent de MARIO GAS, i l’interpretació de TOTS els actors d’aquesta versió que actualment s’està representant al Lliure de Montjuïc.

Així com a “Qui té por de Virgínia Wolf?.”, l’argument bàsicament recreava  la destrucció de la parella…. aquí del que es tracta es de reflectir la destrucció de les relacions d’una família desestructurada, una família ben estant de la classe alta de EEUU al segle passat.   Aquí no es crida… existeix una mes “bona educació” , però la destrucció de la família encara que mes subtil,  possiblement es mes dura i mes real, que el de la parella de Virgínia Woolf.

El dramaturg EDWARD ALBEE, nascut a Washington a l’any 1928, va ser adoptat per una acomodada família a les dues setmanes de néixer, però la relació amb els pares adoptius no ser gens fàcil. Potser això explicaria la seva visió amarga sobre la família i les relacions humanes.

L’alcohol es encara mes present en l’argument….. el soroll del gel que ressona al caure en el got de whisky, és el primer so que se sent al Teatre…. l’alcohol es un del protagonistes i de fet a un costat del escenari, està la barra de bar, on els personatges un cop rere d’un altre, van al seu auxili en un intent desesperat d’ofegar les seves dèries…. l’alcohol es com una medecina per ells amb un intent de apaivagar la inquietud en el que estan submergits.

L’escenari al mig de la sala, com si es tractes d’un enorme “ring de boxa“… les graderies on estan asseguts els espectadors envolten per els quatre costats l’escenografia. Aquesta està composta per elements molt senzills, que representen el Saló d’una llar d’una família amb forces recursos econòmics…. un sofà, el moble bar que ja hem comentat, dos tauletes i tres butaques. En aquest entorn, es on lluitaran els personatges per defensar el que consideren seu.

Apareixen a escena el matrimoni format per l’Agnes (Rosa Novell) i en Tobias (Albert Vidal). Agnes diu que te por de tornar-se boja algun dia i en Tobias l’intenta fer raonar de que això no es possible i que ella es una dona magnifica que aguanta tota l’estructura familiar amb sensatesa. Però ella no li fa gaire cas i per el que sembla que ja es una costum comença a parlar malament de la seva pròpia germana Claire (Rosa Renom), que viu amb ells i que esta totalment alcoholitzada.

En quant apareix a escena Claire, començant els retrets entre elles dos i sembla que es llancin punyals per ferir-se amb un sarcasme molt fi i pervers, amb molta mala llet però sense paraules mal sonants ni crits…. i es que en aquesta llar de classe alta, hi ha molta “educació” . La gelosia entre les dues dones es evident i no s’acaba d’entendre el que en realitat passa entre elles, però es el que menys importa. El marit, en Tobias, es troba al mig de les dues e intenta sense èxit posar pau entre elles.

MARIO GAS, fa un treball per treuere’s el barret …. i dirigeix una obra de “text” on es dissecciona personalitats psicològiques complexes i aconsegueix servir-la en safata als espectadors gairebé ja digerida, per facilitar l’ultima “digestió” als espectadors i aconsegueix no fer-la pas avorrida, captant l’atenció del espectador amb una mena d’intriga.

Aquesta diguem-ne “intriga” be donada per dos esdeveniments importants a la trama que trastocarà la falsa “pau” i rutina del dia a dia dels personatges que ja he esmentat.

El primer d’ells es la tornada a casa de la filla consentida del matrimoni, la Julia (Mia Esteve), desprès d’un nou fracàs matrimonial, el tercer o quart…. i ja amb 36 anyets…. i que busca un altre cop el refugi de casa dels pares.

Com veurem la relació no massa bona entre el matrimoni, que literalment esta destruït per la rutina i que s’aguanta únicament per convencionalismes, ja que cada un d’ells dorm en habitacions separades, se li afegeix el quasi odi entre les germanes… i ara la relació no volguda de la filla que retorna a casa i que encara creu que te tots els drets.

El segon esdeveniment es potser mes sorprenent, ja que de cop apareixen al espai “familiar” una parella d’amics del matrimoni amb l’intenció d’instalarse també com si fos casa seva, amb l’excusa de que necessiten recolzament en la seva soledat i que son els millors amics que tenen. El paper dels amics l’interpreten … Harry (Pep Ferrer) i Edna (Mercè Montalà) Entra llavors en tot el garbuix de relacions humanes un altre relació, la de l’amistat que evidentment no es tan verdadera com semblava.

Tots els rols possibles a escena : el de la alcohòlica que potser es la mes serena de tots plegats, el de la filla fracassada que demana consol paternal, el de la dona, que malgrat el seu caràcter dominant és incapaç d’impedir l’arribada d’aquests coneguts intrusos a les seves vides….. i el del pare i marit al qual li demanen que actuï com patriarca de la família quan ell sempre ha passat de tot una mica.  Tots ells amaguen sota una aparença de harmonia i cordialitat, una ràbia continguda e insatisfacció.   Entre ells tot son retrets.

L’espectacle de durada considerable, de mes de 2 hores i mitja s’ens van passar ràpidament, encara que la segona part la varem trobar potser menys interessant, amb un final que personalment no m’esperava.

L’interpretació que em va agradar mes de totes va ser la del pare/marit que interpreta magistralment ALBERT VIDAL, seguida per el magnific treball de ROSA NOVELL que sap mantenir aquest “fràgil equilibri” que li pertoca fer en el paper de senyora de la casa, un paper ple de hipocresia i cinisme. Extraordinària (com sempre) i divertidisima ROSA RENOM en el paper de germana alcohòlica. Els altres tres papers interpretats per PEP FERRER, MERCÈ MONTALÀ i MIA ESTEVE, ben interpretats, però no a la alçada potser dels tres primers.

La recomanem perquè creiem que es totalment indispensable per qualsevol persona que estima el bon Teatre.

UN FRÀGIL EQUILIBRI, es una coproducció del Teatre LLIURE, Centre d’Arts Escèniques SALT/Girona i EL CANAL i va ser l’espectacle inaugural de Temporada Alta de Girona d’enguany.

Traducció de JOAN SELLENT.

Escenografia per JUAN SANZ i MIQUEL ÀNGEL COSO

———————————————————————————————————

– Teatre Lliure de Montjuïc – Preu per persona 27 €  ( preu pagat 15 € –  abonament)

———————————————————————————————————

2 thoughts on “– Teatre – UN FRÀGIL EQUILIBRI (****) – Teatre Lliure de Montjuïc

  1. Montserrat Fdez. Costa

    Ja veig que la vau gaudir. Només deixeu-me apuntar que l’Albee tenia, a les seves primeres obres, clares influències d’Ionesco. Aquí mateix, encara es poden veure, per exemple en els personatges dels “amics”. Jo diria, que el Pep Ferrer i la Mercè Montalà interpreten un paper difícil de lluiment, precisament per l’absurd de la situació. Heus aquí l’ombra del Ionesco.

    Avui tenia entrades per anar a veure el ballet del Corella però, finalment, no hi podré anar, m—-! A veure si algú de vosaltres, teatraires ens la comenta i em fa “dentetes sanes”!!

    Espero poder veure “L’Espera” la propera setmana, ja en parlarem!
    Petonets als amics de les arts!

    Montse

    Respon
    1. Miquel Gascon

      Tenen un paper difícil, es evident i encara que doni la sensació al llegir la meva crònica de que els menyspreu, no es aixi…. el que passa es que els 3 actors principals tenen uns papers que s’ho mengen tot i quasi be eclipsen als seus companys.

      La situació es absurda però es una manera de demostrar per part del dramaturg Albee, que quant les pinten magres, la “amistat” queda a una banda totalment arraconada… i això si que es real, ….. malauradament.

      “L’Espera” l’anem a veure demà passat dissabte… i la veritat es que te molt bona pinta; ara mateix acabo de llegir un article al ARA que parla d’aquesta obra contemporània, encara que esta situada al 1700 i pico; a mes a mes son tres dones i per tant la baralla de neurones serà brutal…..jejejeje

      Salut !!!

      Respon

Leave a Reply to Miquel Gascon Cancel reply