Clicka aqui per anar al capitol inicial
Clicka aqui per anar al capitol anterior (8)
Clicka aqui per anar al capitol següent (10)
Dijous 18 d’agost de 2011
Avui ens hem de llevar a quarts de sis per sortir molt d’hora. Anem a comprar pa i aigua perquè ens avisen que en els 500 kilòmetres que ens esperen de ruta no hi ha res de res, ni tan sols cases. Al llarg del dia podrem comprovar que es veritat.
La carretera es terrible, amb molts trams de direcció única i uns forats enormes.
En tot el trajecte fem una única parada a fer un pis darrera un monticle de terra de les obres i fins i tot per dinar preparem uns improvisats entrepans (imagineu com, amb els chapatis) dins del cotxe i els engolim sense sortir, primer per la solana tan forta que cau i la manca absoluta de res per aixoplugar-se, i en segon lloc perquè hi ha pressa per part de Sanat (el conductor) per continuar la ruta…. i es que avui per fi veurà a la seva dona que viu aprop de KHIVA.
Es fa mooolllltttttt llarg i arribem al hotel Àsia al voltant de las quatre de la tarda. Com estem quadrats decidim deixar las maletes i sortir d’immediat a fer un tomb. Hem quedat amb el guia Rasul per anar a sopar ja que avui ens convida ell.
Continua fent una calor “mortal”, dins del recinte emmurallat de la ciutat antiga de Khiva, tothom ens demana caramels i fotos i la gent es mostra molt amable. Fem la passejada al entorn de la muralla i fins i tot decidim pujar per un punt que està trencat i forma una mena d’escaleta.
La vista es molt bonica i contemplem las cases de fang, las madrasses, las mesquites, els minarets de dins, i el poble a les afores de la muralla.
Arribem fins on podem i hem de retrocedir pel mateix recorregut buscant de nou el lloc per baixar, una mica complicat i arriscat, però un cop dalt hem de baixar…….
Fem cap al hotel i anem a sopar a un lloc molt bonic on mengem un plov, totalment diferent del que vam menjar a Samarkanda però també molt bo.
Desprès ens acomiadem de Rasul i fem un tomb, i ens perdem abans d’arribar al hotel.
———————————————————————————————————
Tornar a l’Àsia central després d’uns dies de no viatjar ha estat un autèntic plaer, però jo ja estic cruixit només de llegir el viatge de 500 quilòmetres que vau fer per carreteres infernals.
Espero impacient el capítol següent.
Una abraçada
Menys mal que veig que almenys una persona s’ho ha mirat !!! Gracies Josep.
Feia mes d’un mes que no em posava a treballar amb la continuació de les cròniques del viatge d’aquest estiu, però es que tan sols començar la temporada varem començar a anar al Teatre i a concerts i en el Bloc les prioritzo , ja que desprès no tenen gaire sentit.
La Ruta des de Buhkara fins a Khiva va ser un infern; de les pitjors carreteres/camins que he fet mai, totalment tercermundistes i a sobre plena de camions, amb un clots que t’obligava a vagades anar a pas de carro…. sense benzineres, ni pobles, ni cases…. era ple desert, i sense poder obrir les finestres per la pols tan infernal que aixecaven els camions, ja que el 90% era sense asfaltar.
Ara tenim uns dies de relax , i per tant intentaré posar-me una estona a veure si publico algun capítol mes. El dissabte marxem 9 dies amb l’Ave a Còrdova i Granada…. unes petites vacances, que sempre van de conya.
Una abraçada
Miquel,
T’entenc perfectament, jo tinc pendent de publicar…., però es clar que quan vas a un concert o al Liceu has de prioritzar-ho ja que sinó deixa de tenir sentit la crònica.
La veritat es que m’ho passo molt bé amb les cròniques “asiàtiques” i espero les següents. Que us ho passeu molt bé tant a granada com a Còrdova, dues ciutats fantàstiques i ens veiem a la tornada.
Una abraçada per a tu i l’Imma
Josep, en sembla que no has vingut gaire pels voltans de Roma…mira que de forats per aqui en tenim un munt!!!! I no cal anar tan lluny!!! jajajaja Ho dic en serio…jo fa més de 20 anys que condueixo per aquests indrets i encara en tinc que trovar un carrer o carretera que no en tingui.
Tiet, a veure si espabiles amb el teu viatje, ja que si no arrivarà l’altre i encara estaràs explicant el del any pasat!!!! jajajajaja Ah!!!! Ja sé que torneu a marxar un’altre cop…Andalucia???? Ja sabeu….fotos!!!!!!
Petonets a tots dos i bon viatje!!!!!
Rosa Marry…. Italia es el primer mon i per molt malmeses que estiguin les carreteres, no ets por ni arribar a imaginar el que es fer 500 kms per el desert, i per una ruta que anomenen “carretera”. No recordo un camí pitjor, ni quant varem estar a Etiòpia, un del països mes pobres que hem visitat.
Ja aniré fent, però amb el temps que tinc lliure i la feinada que es anant escollint fotos….es possible que tingui per mesos.
Si, marxem a Cordova i Granada, quatre nits a cada lloc.
Un petonas nebodeta quarentonaaaaaaa !!!
Ja sabem de on va treure la idea el de la torre Agbar. I previsible: Un nou viatge abans d’acabar d’explicar aquest, no sigui que us rovelleu.
José Luis
A aquestes edats si NO ET VELLUGUES et rovelles ràpidament . De totes maneres aquest viatget crec jo que serà mes del teu estil …ESMORZAR com Deu mana, caminar una mica i veure algun monument (1 o 2 al dia), JALAR be, caminar una estoneta (no massa) per tal de buscar l’apartament, fer la migdiada, passejar mig hora mes, prendre unes tapetes amb una cerveseta freda…. i buscar un restaurant per SOPAR….. jejejejeje No et dona enveja ? t’apuntes ?
Lo de la torre Agbar no se’ns havia passat per el cap, però tens raò… en aquells temps ja feien servir el símbols fàl•lics… i es que els homes sempre anem a parar a lo mateix. La Torre Agbar no te res de nou… be potser que es de vidre i segurament durarà menys temps.
Ho has clavat. I no sé com… ¿potser el meu look?