Un cap de setmana força atapeït d’activitats i que gairebé no em deixa el temps necessari per asseurem i escriure les cròniques pertinents en el Bloc. Necessitaria els dies mes llargs ..però tot arribarà. Dissabte, 15 d’Octubre de 2011 tornem al Teatre, aquesta vegada al Romea per tal de veure DOGVILLE (****), una producció que va guanyar el Premi MAX 2011 al millor espectacle revelació.
De fet quant llegiu aquesta crònica ja no sereu a temps de anar a veure-la, ja que a Barcelona únicament s’ha representat del 11 al 16 d’Octubre… i es una llastima perquè es mereix mes temps sobre l’escenari del Romea. Segurament ha estat així perquè no es tracta de teatre convencional, ja que te una factura mes de “Radicals” del Lliure, per la seva duresa i sobretot per la seva posada en escena força agosarada que possiblement no es massa acceptada per un public majoritari.
En realitat l’instigador de tot plegat va ser en CALIXTO BIEITO, quant encara portava la direcció del Romea i ja en aquell temps es va fixar que aquesta obra de la companya RAYUELA (de Valladolid), passaria per l’escenari d’aquest teatre. NINA REGLERO que es la directora artística de RAYUELA, va aconseguir que Calixto li dones absoluta llibertat per fer el que volgués… i ella ha capgirat el text original de LARS VON TRIER per fer quelcom diferent a la famosa pel.licula on la protagonista es Nicole Kidman.
En aquesta magnifica versió teatral la protagonista es MARTA RUIZ de VIÑASPRE i els que han vist la pel.licula diuen que Marta supera amb rotunditat a Nicole Kidman. Jo no puc parlar de la pel.licula perquè no la he pogut veure encara, però amb seguretat la recercaré per visionar-la el mes aviat possible.
En aquesta proposta encara que es parla del poble de DOGVILLE, com si estiguessin parlant d’una petita vila de USA, en realitat la posada en escena s’ha basat en els pobles miners de Palència… i en els vestidors dels treballadors de les mines. Cada personatge del poble te una safata metàl·lica lligada al sostre amb unes cadenes que pugen i baixen quant cada un d’ells explica el seu paper o van a casa seva. Tot el sostre del escenari està ple de safates que simulen els habitatges da cada veí i els objectes de que fa us….visualment es força impactant.
Per recolzar aquesta posada en escena, alguns actors porten mascares de goma que simulen animals semblants a gossos perillosos, figures de cartró pedra de nens, que es belluguen manualment per representar escenes amb els fills dels habitants del poble. La musica en directe te un paper fonamental i amb notes de BLUES reforçant l’espectacle.
Argument: Perseguida i fugitiva, la Grace es refugia en el miserable poble miner de Dogville. Els habitants de l’indret, animats pel Tom, un jove aspirant a escriptor, decideixen amagar-la a canvi de feina. La Grace pensa que ha trobat el seu lloc en el món. Tanmateix, des del moment que la policia arriba al poble, els veïns exigeixen una compensació més gran pel risc al qual estan exposats. Maltractada i humiliada, com si fos el més miserable dels gossos, la Grace descobreix el rostre més amarg de l’ésser humà. No serà l’única protagonista, atès que el feixisme s’instal·larà sense ser notat i apareixerà com un espectre esglaiador.
A nosaltres ens va agradar i molt la barreja de Teatre de text, de bon Teatre…., amb la música i amb una posada en escena força impactant. Les actuacions força desiguals però la dels protagonistes principals immillorables. L’argument ens va deixar literalment “clavats” a les butaques perquè despulla el ser humà amb els seus sentiments contradictoris i en el que malauradament acostuma a guanyar quasi sempre la maldat i el egoisme que tots nosaltres en mes gran o mes petita mida, amaguem dins nostre.
AUTOR: Lars Von Trier
VERSIÓ: Christian Lollike
TRADUCCIÓ: Susana Cepa
DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: Nina Reglero
REPARTIMENT:
Marta Ruiz de Viñaspre, Carlos Pinedo, Carlos Tapia, Maribel Carro, Carmen Gutiérrez
Pablo Rodríguez, Carlos Cañas, Xiqui Rodríguez, Olga Mansilla, Javier Vilorio, Beatrice Fulconis, Raúl Escudero, Javier Semprún i Carlos Nuevo
MÚSICS: Javier Vilorio, Pablo Rodríguez, Raúl Escudero, Fernando Su, Javier Magallanes i César Tejero
ESPAI ESCÈNIC: Carlos Nuevo
VESTUARI: Rayuela Producciones Teatros i F.A.Q (Madrid)
IL·LUMINACIÓ: José Montero
SO: David Hernández
COPRODUCCIÓ: Rayuela Producciones Teatros i La Fundación Siglo para las Artes de Castilla y León
————————————————————————————————
– Teatre Romea – Preu 25 € – ( preu pagat 12 € – TresC )
————————————————————————————————-
No se la versió teatral, però la pel.li cula de VON TRIER, amb els espais marcats amb guix, va semblar-me plasta, plasta. Ni Kidman ni Bacall, ni res. Pesada, pesada.
No em diguis això… que em desanimes !!! De totes maneres com soc molt tafaner crec que la pel.licula la intentaré veure i desprès parlem.
¡Vuelvo!… Después de unas semanas (¿más de un mes?) en que no he podido entrar al bolg con calma (no por falta de ganas, desde luego), aquí estoy de nuevo. Espero ser más constante… aunque de aquí a Navidades tengo la agenda algo llena y no de actos culturales precisamente (que ya me gustaría).
Parece que, hoy en día, el teatro de vanguardia y rompedor es el que tiende a invadir los escenarios. Como esta obra no la he visto, no puedo opinar… pero por las imágenes que nos prestas da la sensación de algo así como un “esperpento”, es decir, tengo la sensación de que el argumento y la puesta en escena se han acompañado perfectamente… porque la historia que narra es… ¡uf!
Si la traen a Madrid (a lo mejor ya vino y se fué y no me he enterado) intentaré ir a verla. Entonces podré opinar.
Un abrazo.
Uaaaaaauuuuuuuuu !!!!
La Delegació madrizlenya de Voltar i Voltar, per fi a donat senyals de vida !!!!
Un mes ????
L’últim comentari que vas deixar a casa nostre va ser el 10 d’agost (dos mesos i 8 dies…. o el que es el mateix, 69 dies…. o 1.656 hores….. o 99.360 minuts). Això es molt bo, perquè significa que a Madrid també es pot tenir una vida molt intensa i atrafegada…. amb tota seguretat mes que la nostra. M’alegro moltíssim….. però el que si es veritat es que et trobàvem molt a faltar.
He intentat esbrinar si DOGVILLE ja l’han representada a Madrid, però no he sabut trobar informació al respecte. Va ser estrenada a Salamanca, i ara esta fent una gira per ciutats d’Espanya (per províncies…com dieu a la capital del Regne). De totes maneres no crec jo que sigui una obra del teu gust… i no ho dic per la duresa del tema, sinó mes aviat per el muntatge massa “trencador” (de totes maneres puc estar equivocat).
Gracies per tornar a treure el nas per casa nostre. Un petonas enormus.