Actualització 22/10/2011 : Acabo d’assistir per segon cop a la representació, aquesta vegada amb les entrades comprades amb els nostres abonaments, i haig de dir de la meva visió del espectacle ha canviat radicalment, ja que ara si sabia el que anava a veure i me l’havia preparat amb la lectura del poema.
Ara m’ha agradat molt mes, inclús he seguit amb força interes el poema de Maragall, fixant-me mes en les interpretacions i en la manera de dir-ho, de fins i tot “viure-ho”, que tenen molts dels actors. M’ha semblat un espectacle meravellós.
També vull fer menció a les actrius Vicenta Ndongo i Anna Ycobalzeta, que en la primera crònica no vaig anomenar i que crec es just fer-ho per que ara si, he vist el gran treball que realitzen sobre l’escenari.
La valoració la pujo de 3 a 4 estrelles. Un gran espectacle.
————————————————-
Primera crònica (4/10/2011)
He tingut la sort de estar convidat a la pre-estrena del espectacle teatral EL COMTE ARNAU al TNC, per estar associat a la entitat “Amics del Liceu”. Encara que no em trobava gens be per un encostipat mal curat, vaig assistir-hi ja que es tracta d’un espectacle de curta duració… 75 minuts sense entreacte.
Tindrem una segona oportunitat de veure-la el proper 22 d’Octubre de 2011, ja que tenim entrades prèviament comprades amb el nostre abonament…. per tant la meva valoració pot canviar soposo per millorar-la amb tota seguretat, un cop he llegit el poema, al preparar aquesta crònica.
JOAN MARAGALL
.
.
.
Es tracta d’un espectacle Basat amb el poema del “Comte Arnau” de JOAN MARAGALL….. un espectacle poètic – teatral – musical…. una barreja de tot plegat, amb una presentació /escenografia extraordinària, un repartiment d’actors magnific i acompanyat per un dels cors millors de Catalunya, al Cor de de Cambra del Palau de la Música Catalana.
El comte Arnau, es una de les obres poètiques més emblemàtiques de Joan Maragall, i el TNC ha volgut fer-li un homenatge a aquest escriptor en l’any en què s’ha commemorat el 150è aniversari del naixement i el centenari de la seva mort.
El Comte l’Arnau fou un ric noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser condemnat a cavalcar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al que li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l’Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.
Una versió més elaborada del mite diu que el comte, potser Arnau de Mataplana, fou obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, qui li doblava l’edat i era mancada d’atractiu, motiu pel qual la deixà, atret per Riquilda o Adelaisa, que a la vegada fou obligada a professar al monestir de Sant Joan de les Abadesses, on morí. El Comte l’Arnau, una nit de tempesta, robà el seu cadàver del monestir i, cavalcant foll amb el seu cos en braços, l’estimbà en un cingle. I, en nits de tempestat, alguns comarcans del Ripollès veuen, o creuen veure, a la llum dels llampecs, l’excitat corser de foc corrent pels aires.
Escolteu el Cor, Clikant en el enllaç… Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Un cop dit això, vull justificar la que a priori sembla una baixa valoració (tan sols 3 estrelles) i es que a mes a mes de que suposo que NO es un tipus d’espectacle (el poètic), que a priori m’entusiasmi , crec que tinc que ser sincer i explicar les meves sensacions viscudes al veure el espectacle…. i la realitat es que…. se’m va fer feixuc, llarg (a pesar de la seva curta durada) i no em va interessar com a priori creia. Amb tota seguretat caldria potser, haver llegit prèviament el poema de Joan Maragall (que no es pas tan llarg), i desprès gaudir del espectacle. Tinc que dir que jo soc dels que mai havia llegit el poema.
Per tant, l’espectacle visualment em va agradar, musicalment també però em va caldre entendre l’argument de l’obra, ja que em vaig fer un embolic entre tants fantasmes, morts i vius, el mateix poeta i a sobre variïs personatges al·legòrics. Segurament es culpa meva no haver-me informat abans, però crec que li pot passar a la majoria del public que assisteixi d’ara en endavant a la Sala Gran.
Un cop feta la meva confessió de desconeixença… intentaré explicar el embolcall del espectacle que em va semblar magnific.
Us deixo la versió que canta la Maria del Mar bonet en el seu CD ·cavall de Foc”
La posada en escena es absolutament contemporània, encara que alguns vestuaris son de l’època en el que passa l’acció. La Escenografia formada per una immensa roca amb forta pendent i trencada per la meitat , ocupa la totalitat del immens escenari de la Sala Gran… serveix per tot, com a penya-segat, monestir, camps, boscos….. on tots els personatges incloent el Cor de Cambra tenen que lluitar per treballar sobre un pla força inclinat, sense caure. Es espectacular i realment impactant.
Els actors amb una molt bona dicció interpreten els personatges del poema d’una manera extraordinària, destacant sota el meu punt de vista el personatge de Joan Maragall interpretat per JOAN CROSAS, i el del Compte Arnau interpretat per ERNEST VILLEGAS.
A destacar també la magnifica direcció d’HERMANN BONNÍN, que fará gaudir amb tota seguretat al public amant de JOAN MARAGALL i de la poesia en general..
Recomano als que voleu assistir a veure aquest espectacle, que feu l’esforç de llegir el poema… son 10 minuts invertits en una bona comprensió del que desprès podreu veure al escenari del TNC. Al final del post, desprès de la signatura cargolaire, us deixo el text del poema de JOAN MARAGALL.
———————————————————————————————-
Dramatúrgia a partir de:
«El comte Arnau», Visions & cants (1900)
«L’ànima», Enllà (1906)
«La fi del comte l’Arnau», Seqüències (1911
Direcció i dramatúrgia
Hermann Bonnín
Música original – Lluís Vidal i Maiona Vila
Direcció musical – Lluís Vidal
Direcció del moviment escènic – Leo Castro
Escenografia i vestuari – Jean-Pierre Vergier
Il·luminació – Tomàs Pladevall
So – Jordi Bonet
Imatges – Joan Rodon
Caracterització – Toni Santos
Assistent lingüístic – Israel Solà
Repartiment :
Ernest Villegas – El comte Arnau Joan Crosas – El Poeta
Anna Ycobalzeta – Adalaisa Àngels Bassas – Elvira
Vicenta Ndongo – Corifeu de les veus de la terra
Enric Arquimbau – Corifeu dels mossos Miranda Gas – La donzella
… i el Cor de cambra del Palau de la Música Catalana
—————————————————————————————————-
– Teatre Nacional de Catalunya – Preu per persona de 30 a 33 € ( preu pagat 0 € – invitació per ser membre d’Amics del Liceu)
– segon cop (preu pagat 18,5 € – abonament)
—————————————————————————————————
EL COMTE ARNAU
I
Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.
I surt dalt del cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.
Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
“És el comte Arnau!”
II
Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.
Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.
III
-Treu-te la capa, -li demana ella.-
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l’abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.
-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m’agrada
i m’adormo mirant-lo fixament.
-Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca el vol.
I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!
-Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l’ànima més pura.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
-Adalaisa, tu que ets tan vividora
i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,
¿com és que ara malparles de la vida,
per la que estàs tan fortament armada?
No t’escau la mirada esmortuïda
sota l’arc de la cella ben poblada.
Escaurà bé a tes pàl.lides germanes,
tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.
Però tu, performada criatura,
delícia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!-
I avança Arnau hermosament: pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:
aquest encara és més hermós que tu!-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
IV
Totes les veus de la terra
criden contra el comte Arnau
perquè, volent Adalaisa,
sens ella se n’ha tornat.
-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!”
-”Com el Sant Cristo – no n’he fet cap.”
-”Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?
És fusta morta: – no pot brotar.”
-”Ai, sí, que brota! – Ai, sí que brota!
Valga’m Déu val!
Quina mirada – ella li ha dat!”
-”Quina mirada, – quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada – deu haver estat!”
Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.
V
Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les muntanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L’Arnau de sota terra surt al porxo.
Va cercant Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa… Allí, adormida.
Té una gran cabellera molt frondosa.
“Quins cabells més sedosos, Adalaisa!”
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el somrís entorn dels llavis.
“Quins llavis amorosos, Adalaisa!”,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Un gran sospir travessa el dormir d’ella
com onada del mar, i s’aquieta.
“Quin pit sospirador tens, Adalaisa!”,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s
la pren amb un braçat i se l’emporta.
Quan surten a camp ras se fa de dia.
VI
Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, – ara demana:
què no podràs?
-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
pro també compten els anys.
-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.
-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.
-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.
-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.
-Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.
-Pro l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.
-Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.
-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.”
VII
“Tota la nit l’he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s’haurà enfosquit.”
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al punt de la mitjanit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
“-Arnau, que em puges al cel?
-El nostre cel és la terra.
-On anem, Arnau? -Pel món.
-Pro jo miraré al cel sempre.
-Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
-Jo amb mos ulls t’alçaré al cel.
-La carga del teu cos m’aferma a terra.
-Mos ulls faran lleu mon cos.
-Tota tu ets d’eterna dura.
-Els meus ulls són cel en flor.
-I el teu cos fruita madura!”
VIII
El comte Arnau no es lleva,
tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.
No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.
No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop, rient.
Perxò va deixant rastre
de plors i de renecs;
pro els seus grans crits de “juli!”
ofeguen clams i precs.
IX
Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van omplir d’una pietat tan gran
que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra – s’hi van arremolinar;
pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
“Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l’infant.
S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.
-Arnau, si jo era teva, no eres meu!
-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.
X
A punta de dematí,
les monges del monestir,
que dies ha l’havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada.
Ai, ai, ai Miquel, que em sembla que serà que no, que no m’enredaran pas
No m’agradaria que per culpa meva i la meva visió (des de el desconeixement mes absolut del que anava a veure), et perdessis el que crec es un espectacle fet amb seriositat i molt digne. Altre cosa es que tu per pròpia iniciativa no t’agradin aquests tipus de propostes.
Coneixen-te com et conec, de ben segur que almenys t’agradaria i molt ….. el Cor de cambra del Palau de la Musica, tant per les seves veus, com per la seva interrelació física amb els actors dins del mateix espectacle.
Hola, hola!!
Vaig molt enrederida de correus i no em vull perdre la resta del vostre viatge, però ara estava fent “neteja” de mails i he vist aquest darrer i no m’he pogut aguantar!
Aquest vespre hem vist “El Comte Arnau”: Chapeau! La veritat és que m’he passat la tarda lleguint-lo: US HO RECOMANO, sobretot el pròleg, doncs el Comte Arnau és molt més que una llegenda, està escrit en 3 èpoques diferents, corresponents a 3 etapes en la vida de Maragall i moltes coses més que trobareu en el pròleg. L’he trobat tant encertat que m’he endut el llibre al teatre i l’he passat a la primera persona que n’hem parlat! Bonnin, no ha deixat res penjat, ho ha reflectit tot en l’obra.
Personalment, també em costa assimilar un espectacle poètic, però avui m’ha servit de MOLT preparar-me’l abans. L’escenografia molt bé i en Joan Crossas i la Vicenta Ndongo de conya! En Villegas, sempre em “costa” una mica, deu ser qüestió de pell, perquè els companys del club de lectura de teatre l’adoran (bé, més aviat la part femenina del club!). Potser el que no m’agrada d’ell, és la cantarella que sempre fa, però, mira, avui “quasi” li esqueia. Amb tot li falta “un no-sé-qué” en aquest noi (físicament res a dir!).
Ahir vaig escapar-me a l’ALmeria Teatre a veure “Dies Feliços” de Samuel Beckett, la Silvia Sabaté está molt bé, llàstima que només fòssim 16 (setze) espectadors!!
Bé, bona nit “teatraires”, prometo posar-me al dia dels mails anteriors, ja faig com el diari, que el començo pel final!
Montse.
Ja era horaaaaa !!!!
et trobàvem a faltar ….
Sabia que a tu aquest espectacle t’agradaria especialment i es que crec que llegeixes força poesia. Encara que no vaig fer cap menció en la meva crònica, també em va agradar força Vicenta Ndongo (però això ja es normal en mi, perquè acostuma a agradar-me en tot el que fa).
Gracies per la teva recomanació de “Dies Feliços”, però tal i com tenim l’agenda crec que serà difícil fer-li un forat. (mira a la dreta del Bloc i veuràs el que ja tenim comprat fins a final d’any…) i el que anirem afegint de ben segur.
Del viatge a Àsia Central, tinc pendent escriure mes de la meitat… però ja aniré fent a mida que pugui.
Una abraçada
Perdó, perdó,
Com vaig a sac no ho havia vist! Quina agenda!! Només us puc dir que hem vist “una coneguda…” (espero a veure què dieu, personalment l’escenografia OK, les actrius, OK però els actors…. ai, ai, només salvo al Quimet Pla). Però ja direu…..
Llegia poesia, ara n’he perdut l’hàbit, però de tant en tant rellegeixo a l’atzar. Els anys m’han endurit aquesta faceta. LLàstima!
El 22 vaig a veure “QUi té por…”. seria imperdonable que me la perdés, doncs l’any passat vaig convèncer als del club de lectura de teatre per llegir-la. He vist tres cops la pel.li i…. si Déu m’hagués concedit el do de la interpretació… hagués estat un dels personatges que hagués pagat per fer! Amb tot no he pogut convèncer al Quim per venir-hi, diu que només m’agraden els drames. Potser si, però mira!!
Per cert, què tal pinta “La violación de Lucrècia”, em fa una mica de por, l’Espert, darrerament em “satura” una mica.
D’això, si necessiteu algú que us porti el necesser, aviseu!! (les maletes pesen massa, ha, ha).
Un a abraçada, wapos!
Montse.
Ja et comentaré que ens assembla “una vella coneguda olor”, la tenim aquest divendres i a mi almenys em fa d’impressió de que m’agradarà.
Respecte a “la Violación de Lucrecia” que anem avui, es una recomanació de la meva cunyada Mari Carmen que viu a Madrid i ella la va veure fa uns mesos allà i va sortir mes que entusiasmada…. ja veurem. L’últim treball que vaig veure de l’Espert al TNC “la Casa de Bernarda Alba”…va ser una de les obres que recordaré tota la meva vida. Irrepetible !!!
L’altre del Romea, Qui te por de Virginia Wolf es ja un clasic que en vist un munt de vegades i te bona pinta ja que esta interpretada per Emma Vilarassau i Pere Arquillué, ni mes ni menys.
Coincideixo amb vosaltres, també vaig veure a l’ESPERT al TNC en “la casa…” i em va agradar. A veure què expliqueu de “la violación de Lucrècia”. Ja veurem!!
A mi particularment em va agradar molt i la interpretació d’ella magnifica. Ara, no deixa de ser un clàssic amb concepcions antiquades del honor, la lleialtat,…. i també es nota el pas del temps en l’Espert.
M’ha semblat una autentica meravella, he gaudit moltíssim, tant per la interpretació dels actors com per la de la coral. Una obra molt rodona i d’una sensibilitat exquisida.
La cançó a capella, la interacció d’uns actors professionals amb els components del cor que actuen i un compte l’Arnau que ha fet que per una estona m’hages agradat ser abadessa ……..