Feia moltes setmanes que teníem comprades les entrades per tal de veure aquesta obra teatral; l’Imma havia llegit fa temps el llibre de JOSE LUIS SAMPEDRO i l’hi havia agradat molt… i per tant ens venia molt de gust veure-la. Però ens va passar una cosa molt curiosa i que crec que acostuma a passar sovint…. els amics i familiars que anaven veient l’obra sortien desencisats per dir-ho d’una manera força suau. NO sortien satisfets i ens deien que no valia la pena.

Varem estar apunt de perdre les entrades ja que no ens venia gens de gust perdre la tarda del diumenge saben per avançat que no ens agradaria i sortiríem mig cabrejats….. i vet aquí que al final com a bons catalans, per no perdre el calerons invertits, varem anar el diumenge 2 d’Octubre de 2011. El resultat va ser satisfactori i ja us avanço que a nosaltres fins i tot ens va agradar encara que evidentment te alguns aspectes que podrien millorar. La nostra qualificació doncs la deixem en tres estrelles, que vol dir que ens ha agradat (sense fer sonar les campanes).

Segurament va influir que estàvem asseguts a la fila 1 al mateix centre i semblava que treballaven en exclusiva per nosaltres.  HÉCTOR ALTERIO, un dels grans actors argentins de tota l’historia, “Bruno” es el protagonista casi en exclusiva de tota l’obra i puc dir que varem gaudir de les seves expressions, de les seves mirades, dels seus gestos… perquè estàvem quasi a tocar d’ell.

Un altre cosa es la dicció que a vegades no se l’entén gaire i suposo que des de les fileres mes allunyades del escenari encara es notarà mes.   Es un home d’edat molt avançada ja que acaba de complir els 82 anys, i encara que esta ajudat per un micro alguna paraula o inclús alguna frase es fa difícil d’entendre.  A nosaltres però ens va agradar molt, i es que un actor també parla amb els ulls i amb les expressions de la cara; potser fora bo que aquesta obra s’hagues pogut fer en una sala de reduïdes dimensions on TOT el public pogués gaudir de ben aprop aquest mestre del Teatre.

El somriure de la felicitat verdadera, el somriure de l’amor profund, el somriure d’aquell que res demana i tot ho dóna, el somriure durador, aquell que va més enllà del temps i del lloc. 

La adaptació teatral de la novel-la, feta per en JUAN PABLO HERAS GONZÁLEZ també en va agradar força, ja que no veiem clar com es podria plasmar a sobre del escenari, els records d’una persona ja morta… i el resultat per nosaltres ha estat un encert, encara que l’hauríem poder escorçat una mica en la seva durada, que es quasi de 2 hores sense entreacte.

La il.luminació i la escenografia ambdues coses obra de FRANCISCO LEAL, creiem que amb pocs recursos esta força ben aconseguida, utilitzant projeccions per fer veure que es condueix per una carretera, o canviar de domicili de casa dels seus fills a casa del seu ultim amor, la Hortènsia (JULIETA SERRANO)… o recordant el passat en plena guerra civil, quant va ser assassinada el seu primer amor.

La resta d’actors que interpreten l’obra, ho lamento molt però no em van acabar d’agradar… alguns d’ells no saben la diferencia entre xiuxiuejar, parlar o cridar, ja que ho fan tot de la mateixa manera, com es el cas de l’actor que fa de fill de Bruno… paper per altra banda força important a l’obra. Segurament em repeteixo, però existeix una forma de fer Teatre, d’interpretar a l’escola de Madrid que no m’acaba d’agradar… i es que “declamen” com si es tractes d’una obra de Teatre Grec…. cridant i actuant sense naturalitat, amb l’intent de projectar la seva veu fins al fons de la sala, sense matisos.

Per aquesta causa, a la direcció de JOSÉ CARLOS PLAZA, li donarem un aprovat justet, i es que creiem que la majoria d’actors secundaris no estan a l’alçada dels dos protagonistes. La selecció d’actors es responsabilitat absoluta del director.

– Teatre Goya – Preu per persona 29 €  ( preu pagat 21,75 € –  25% TresC)