Clicka aqui per anar al capitol inicial
Clicka aqui per anar al capitol anterior (1)
Clicka aqui per anar al capitol següent (3)
El dia 11 de Agost de 2011, ens aixequem molt aviat…. ha arribat el dia esperat per començar les vacances; aquest any repetim “companyes de viatge”, ja que l’any passat va anar força be. L’Imma i jo compartirem experiències amb dues persones mes, la meva germana MERCHE i la nostra amiga FINA que varem conèixer fa uns anys en el viatge organitzat a Etiòpia i que a partir d’ales hores hem sintonitzat prou be…. amb aquest serà el 4art viatge que fem junts amb ella. Amb la MERCHE, es el segon cop que compartirem experiències viatgeres…. i es que ara fa un parell d’anys va enviudar i s’atreveix (encara no ho entenc massa) a seguir als boixos de l’Imma i el Miquel, sigui on sigui i sense gaires escarafalls.
Aniversari de la FINA
El dia abans, havíem encarregat un pastis de xocolata, (el anomenat Hernan Cortés, que en Jose Luis de “Ancha es mi casa”, ens va fer descobrir fa uns mesos)…. I es que avui es el aniversari de la FINA. Després de facturar el equipatge al aeroport, i en mig de la sala d’espera obrim la capsa que conté el pastis… li posem les espelmes, les encenem i cantem “aniversari feliç”….mai havíem menjat a les 9 del mati i a la sala d’espera d’un aeroport un pastis de xocolata… però ha estat una bona idea, i segurament un bon començament de viatge.
El primer dia de viatge, acostuma a ser un dia “perdut”…un dia de avions i esperes en els enllaços aeroportuaris i de nou es compleix aquesta “norma”. Volem a Istanbul a les 12 del migdia i arribem a les 4 de la tarda…. però tenim que esperar mes de 5 hores al proper vol que ens portarà a la capital de UZBEQUISTAN, Tashkent. Menys mal que el aeroport de Istanbul te moltes botigues i xafardegem com bons “turistes” tot el que es posa a la venda a totes les botigues i botiguetes. Ens fem un fart de provar, amb tot el “morro” les “delícies turques”…..Això fa que l’espera no es faci tan llarga. Comprovem lo extremadament cara que esta la vida a Europa per últim cop i ens foten una clavada per prendre unes begudes en una “terrassa” del aeroport…. Amb els 18 euros que ens han “clavat”, tindríem par passar varius dies a Uzbequistan…. però d’això ja parlarem.
Al embarcar en el segon avió, vivim una experiència que ens deixa “esmaperduts”, “garratibats” i una mica “cabrejats”… i es que les empentes i cops de colza es la norma per poder embarcar a l’avió. Menys mal que tenim seients reservats, però no sabem (encara) perquè la gent, sobretot dones de edat mitjana (totes elles uzbeques), es comporten així; van carregades de bosses i bosses de grans proporcions… no entenem res. Pugen a l’assalt al avió i ocupen tots el recons i raconets lliures per posar equipatges. Sembla que moltes es coneixen i parlen a crits i es passen les bosses voluminoses de ràfia per sobre dels nostres caps en la recerca de un lloc encara buit en qualsevol raconet….. evidentment les nostres motxilles es queden als nostres peus ja que es impossible encabir-les enlloc… i això que hem tingut la sort de ser del primers en pujar a l’avió.
Per fi casi a les 10 de la nit, l’avió despega i el vol es un suplici de mes de 5 hores; la gent xerra per els colzes, mes aviat crida, s’aixequen amb qualsevol excusa. Fins i tot en el mateix moment de l’aterratge les dones parlen per telèfon anunciant que ja estan veient Tashkent….. “lo nunca visto”. Però això no es el pitjor que ens espera aquesta nit….. desembarquem a les 4 del mati i ens posem a la cinta per on surten els equipatges … i acabem gairebé marejats de veure tan paquet sortir de la panxa del avió….centenars i centenars de maletes, caixes, televisions de plasma enormes, garrafes amb aigua de la Meca… jo que se el que porten aquesta gent…la veritat es que no entenem res. Ens passem mes de 2 hores esperant veure els nostres equipatges i únicament en aquets temps hem recuperat la maleta de la FINA (serà el premi per ser el seu aniversari ?). Ens temem el pitjor i creiem que els nostres equipatges s’han perdut a Istanbul. Estem esgotats, cansats de estar dempeus mes de dues hores davant de les cintes que no paren de “vomitar” paquets i paquets…… i al final amb gran alegria veiem aparèixer les nostres maletes.
Un cop amb les maletes ens posem a les cues per control de passaports i encara estem mes d’un hora per passar els tràmits…la gent es cola descaradament i dona empentes…. es discuteixen entre ells. Per fi sortim d’aquella sala que no oblidarem mai… i ens trobem amb la guia ISABELLA que ens acompanyarà els primers dies…. esta “molt” embarassada i sembla simpàtica; el xofer ens ajuda amb els equipatges i els carrega amb una furgoneta que ens espera a les portes del aeroport. Tindríem que haver arribat al vehicle a les 4 del mati i ja son les 8…. no hem dormit res, i estem literalment esgotats, especialment la FINA que acostuma a dormir sempre i aquest cop tampoc ha pogut fer-ho.
La guia ens explica que els uzbecs poden anar a Istanbul sense Visat, i que existeix molta gent que viatja sovint per comprar tot tipus de mercaderies per revendre-les al seu pais molt mes cares….. es el seu estil de vida i d’axó realment viuen
Ara entenem tot !!!
Hotel Asia - Tashkent
Ens dirigim al hotel i arribem a les 9 del mati…. esmorzem i al llit de cap ….a descansar… la guia ens deixa fins a les 12, poc mes que 2 horetes…. i desprès sortim per carretera a SAMARKANDA, 289 km mes al sud.
Quin començament !!!
A les 12, de nou estem a recepció i pugem a la furgoneta; ens diuen si volem dinar per el camí o be preferim fer un dinar/sopar a Samarkanda. Optem per aquesta segona opció…… a traves del vidre veiem una ciutat lletja de collons, canviem EUROS en SUMS, la moneda de Uzbequistan. La guia ens diu que el mercat oficial donen 2490 SUMS per 1 EURO, però que ella pot obtenir 3.000 SUMS en el mercat negre. Com a turistes passerells, confiem amb ella i canviem entre tots 500 euros…. (als pocs dies ens adonem que el mercat negre ofereixen de 3.300 SUMS fins a 3.500 SUMS per EURO). La guia s’ha cobrat la propina per avançat, ja que evidentment no traurà de nosaltres ni un Euro mes.
L’IMMA com bona economista es va fer carreg del compte comú de despeses, com acostuma a fer-ho en tots el viatges… i ja us podeu imaginar la cara que va posar quant la guia ens va entregar 1500 bitllets de 1000 SUMS, que es el bitllet mes gran que existeix en el país. El volum de tants bitllets feia que tingues que portar una bossa de plàstic de escombreries plena de calerons que ens donava la sensació irreal de que érem multimilionaris.
La carretera plena de bonys i zones sense asfaltar… no gaire transit, però esbojarrat. El paisatge resec, camps de cotó i poc mes….absolutament pla…no existeix el paisatge i casi tampoc els arbres. Tot el marró, sec, una estepa avorrida.
Venda de "mel" a la carretera
Arribem a Samarkanda i fem el primer àpat en el país… no dinem malament ….ja casi be està enfosquin i decidim anar cap el hotel i demà serà un altre dia… suposem que millor….
L’hotel “Malika Classic” de Samarkanda esta força be…. es macot… tradicional; encarreguem per les 9 de la nit una mica de fruita (meló i síndria…. que resulten ser extraordinàries) i prenem els primers Tchais (tes), asseguts en les taules tradicionals uzbeques, aixecades de terra… i on et tens que asseure com bonament pots sobre els teus genolls al estil budista.
Quina embeja tiet!!!!! I això que estem només que al principi de les esplicaçions del vostre viatje!!!! Esperem tots la continuaciò i sobretot las fotos que ens faràn somiar i viiatjar amb la imaginaciò a tots plegats…i ja és algo!!!! Petonets!!!!
Dons el viatge de anada no va començar amb massa bon peu !!!! En el proper capítol la cosa millora i molt… i es que en realitat va ser el primer dia que varem començar a gaudir de la Ruta. Petons !!!
Bentornats de la vostra aventura!! Tots els viatges tenen les seves anècdotes i ens ha encantat llegit l’inici de la vostra ruta. Esperem amb ganes la resta d’entrades al bloc.
Les anècdotes no massa agradables un cop pasades son fins i tot divertides i d’això sabeu vosaltres molt, ja que sou viatgers de mena …. així ho aneu explicant en el vostre bloc que em llegeixo cada cop que publiqueu una entrada.
http://diaridelabonavida.com/
Os felicito per la vostra iniciativa.
Crec que durant el viatge passa de tot i tenim costum d’explicar unicament les coses bones i agradables. Intentarem explicar un resum del viatge amb forçes anecdotes i fotografies.
Graciés per la vostra rebuda.
ui, això promet, encara que siguin les anécdotes del primer día, deu n’hi dó. Seguiré el viatge “per entregues”, com les fotonovel:les!
Gracies Teresa
Ets un “solete” per els ànims que ens dones !!!! explicarem les anècdotes intentant no ser massa pesats en detalls que segurament farien la lectura feixuga.
Continuem llegint tot el que escrius sobre Rolando Villazón !!!!
http://rolandovillazon.blogspot.com/
Benvinguts parella !
Esperem les vostres cròniques per seguir aquest vitge tan interesant i aixi el podrem gaudir quasi quasi com si haguéssim anat amb vosaltres.
Gracies per la Benvinguda Maribel i Victor !!!
Les cròniques d’aquest viatge, aquesta vegada os prometo que les acabaré explicant de principi a fi….costi el que costi…. Encara que entremig tingui la necessitat d’explicar les nostres sortides al Teatre i Concerts. Aquest dissabte ja comencem la temporada Teatrera.
Ens veurem aquest any al Auditori ?
Una abraçada
si, ens veurem a l’Auditori i també al Palau de la Musica
Me’n alegro de que també us heu animat a treure el abonament del Palau. Ens veiem dons el 25 de Setembre al concert del Auditori !!!
JAJAJAJA, aixó us pasa per no anar com els bons guiris, amb charter privat… ¡quin pal de vol!. Em dona la sensació de que cada cop escrius millor, m’agradan molt les fotos, i es bona idea deixar que parlin sense explicacions. De l’Hernan Cortes, confió que acabés portan-vos sort. (I demá vaig a demanar comisió)
Es bona idea José Luis !!!
El proper viatge demanaré un jet privat, però evidentment al mateix preu que els “guiris” pobres. Ara de debò, vist tot amb la distancia que dona el temps, recordant el vol i l’espera de les maletes al aeroport de Tashkent, fins i tot ho trobo divertit. Forma part del viatge.
Intentaré a partir d’ara posar mes fotos i menys rotllo…. et faré cas.
Del “Hernan Cortès” ja quasi be som “addictes” per culpa teva….. quin xocolata !!!!
De fet m’ho deia a mi, que al etern viatge de la India mes que res em dedico a explicar fotos y ara he vist que soletes també saben parlar. La de la mel es una meravella.
Tens raó….. a vegades una foto diu mes que mil paraules.
Sembla mentida que amb els pocs llocs que us falten per veure d’aquest món, encara sigueu uns guiris. HAHAHAHAHAHA
M’havies espantat amb el comentari a l’altra apunt, encara que una cosa és llegir-ho i l’altre passar-ho.
Seguiré amb interès la ruta de la seda, segur!
Pocs llocs per conèixer ????
No saps el que dius Joaquim !!!!…. les persones que viatgem son “insaciables” en Voltar i voltar… i llavors t’adones que a mida que coneixes mes llocs, cada vegada el mon es fa mes gran i t’angoixes perquè veus que no tindràs prou temps de vida per veure el que desitges….. creume que es com una droga….. i crea una DEPENDÈNCIA cada vegada es mes gran.
Reivindico la “guirilandia”…. ho assumim….. som uns “GUIRIS” amb tots els ets i uts….. i estem orgullosos de ser-ho.
Gracies per continuar llegint, encara que sigui en “diagonal” les nostres aventures per la Ruta de la Seda.
Una abraçada
Benvinguts a casa voltaires!!! És això, un viatge són un munt d’anècdotes, bones i dolentes, sense elles ja no seria un viatge. Esperem amb delit els pròxims capítols d’aquest gran viatge!!!
Petons als dos
Gracies per la Benvinguda !!!!
Però que carai…. nosaltres som únicament uns “GUIRIS”…..ja que tan sols hem fet un viatget de vacances de 25 dies. Vosaltres SI que sou VIATGERS de debò….. el viatge donant la volta al mon que començareu aquest Novembre fa que a nosaltres s’ens faci la boca aigua….. QUINA ENVEJA !!!!
La Ruta que heu escollit hem sembla una passada i molt ben pensada per aprofitar el bon temps a cada lloc. Us prometo que seguirem molt atentament les vostres cròniques.
Deixo aquí la adreça del vostre BLOC…. per que els meus amics puguin també si ho desitgen seguir la vostra gran aventura……. http://www.estemdevacances.blogspot.com/
VISCA la vida viatgera !!!
Segueixo enganxat. Vaja inici de viatge!!. Segur que a continuació millora i molt la cosa, que si no era per tornar-se enrrera. Tinc “ganes” de Samarkanda, hauré d’esperar però el proper capítol.
Una abraçada
Realment el inici del viatge va ser com per fugir ràpidament.
Tindràs que esperar una mica mes per llegir quelcom de SAMARKANDA…. ja que el proper capítol va d’un mercat…… i es que per mi els MERCATS son una raó per viatjar…. es on es troba la vida del pobles i on veus mes clarament les relacions entre la gent. Segurament es el que mes m’agrada de viatjar…molt mes que els paisatges i els monuments.
Crec que tindreu per estona de llegir cròniques d’Àsia Central !!!
Retroenllaç: - Viatge per ÀSIA CENTRAL a través de la Ruta de la Seda (capítol 1) — Primeres impressions un cop ja hem tornat a casa | Voltar i Voltar
Retroenllaç: - Viatge per ÀSIA CENTRAL a través de la Ruta de la Seda (capítol 3) — El primer Mercat … i ….. TAMERLÀ. | Voltar i Voltar