Comencem a ser fidels seguidors de la autora i directora de Teatre CRISTINA CLEMENTE . Des de que vaig començar el Bloc, ara farà 10 mesos, ja hem vist tres espectacles d’aquesta autora i estem cada cop mes convençuts de que no es casualitat que ens agradin tant…. i es que tots ells ens han encantat. Es un tipus de Teatre molt proper i absolutament contemporani en el que “vius” aspectes de la nostra societat actual i en la que moltes vegades et veus reflectit com en un mirall.  Un teatre molt elaborat fins l’ultim detall… i sobretot molt ben escrit.

El primer va ser al TNC …. una obra de teatre ben propera, que ens va impactar i que em va posar alerta darrera de la pista de l’autora CRISTINA CLEMENTE…. era “Vimbodí vs. Praga”, obra escrita i dirigida per ella mateixa. Va ser de les primeres obres teatrals que varem valorar amb la màxima puntuació de 5 estrelles. Si voleu veure la crònica clickeu AQUI.

La segona ocasió va ser amb l’obra “Volem anar al Tibidabo”, aquesta vegada un teatre sense tants mitjans, però que també ens va encantar… i de pas varem descobrir la Sala FlyHard, (un bombonet que us animo a visitar)…espai escènic dirigit per en JORDI CASANOVAS.  La crònica si la voleu llegir també ho podreu fer AQUI.

És tard. Les dues de la nit. Candela, Llorenç, Pedro i Anna estan a punt pel programa d’aquesta nit. De nou: “Ho busco però no ho trobo”. Els oïents truquen cercant on poden comprar un tricicle o qui els voldria vendre una entrada de la final de Berna. Però avui una trucada farà trastocar el mecanisme d’aquest rutinari programa.

En aquesta ocasió CRISTINA CLEMENTE torna a estrenar un altre vegada a la Sala FlyHard, sota la protecció de la Companyia de Jordi Cananovas. Es un altre cop una mena de teatre molt proper, molt de casa nostre…. aquest cop els actors no es dirigeixen en cap moment al public directament com era costum en les altres dues produccions, però te característiques comunes amb “Volem anar al Tibidabo”, ja que una de les protagonistes s’auto proclama “lider” en una situació diferent, però seguint pautes gairebé copiades de l’anterior producció.

Agafant com argument la convivència d’uns locutors de radio en un programa que casi no escolta ningú, ja que surt a antena a les 2 de la matinada…un programa sense gaire solta ni volta… però que es la seva forma de vida… la seva professió. Amb intel·ligència entreteixeix la vida real dels protagonistes, els seus sentiments, la seva vida sexual, amb els diàlegs amb els oients de la radio… que semblen a priori sense gaire sentit; Aquesta rutina es trenca de cop quant els oients comencen a demanar ajuda en qüestions mes importants…. per exemple …demanant consell de com aconseguir la felicitat, la fidelitat, la autoestima…. coses que no son simplement objectes… com fins a les hores…. coincidint amb l’incorporació d’una becaria “trepa” (Alícia Puertas), al grup de locutors.

La conductora del programa, el personatge de la Candela (Clara Cols) no vol reflectir exactament que estigui aferrada a la cadira, per no deixar lloc a un relleu generacional, sinó que persegueix una promoció per passar a una franja horària diürna.

Els dos personatges masculins interpretats molt acuradament per Pablo Lammers i
Sergio Matamala, completen el grup de locutors, entrellacen relacions que van mes enllà de les pròpiament professionals. De totes maneres en tot plegat son un parell de papers “secundaris” perquè l’obra se sustenta bàsicament en las dues dones protagonistes.

Amb diàlegs divertits, com el dels “taps” per les ampolles i les “tapes” per el pots, atrapa al espectador que entra en l’argument d’una manera fàcil i entenedora, amb equívocs si, però també amb missatge final on ve a dir que TOT NO si val….. l’èxit professional no es el principal a la vida…. l’informació no te perquè convertir-se sempre en un “gran hermano” … i la gent del mitjans de comunicació no tenen perquè sempre vendre’s per obtenir major audiència…. o mes “calerons”, que ve a ser el mateix.

Molt aconseguit dins del argument les referencies a les xarxes socials, com Facebook o Twitter… i la típica persona obsessionada en el seguiment de les seves “amistats” i que viu la vida de la resta dels seus coneguts espiant-los a traves de aquestes xarxes. Hotmail.. .Gmail… Google … es fan presents en tot aquest guirigall, que explicat aixi no te gaire sentit, però que CRISTINA sap enllaçar tot plegat i construir un argument divertit però intel·ligent…. i es que ella mateixa, en una entrevista que he llegit, confessa que està una mica “enganxada” a les xarxes, encara que siguin 1 o 2 moments curts al dia.

L’historia es desenvolupa en temps real sense cap tall ni canvi d’escena, amb les úniques pauses, tal i com es fa a la radio, fent pujar el volum de la musica o passant a “publicitat”.

En la entrevista que he comentat, li pregunten quin es el seu mètode d’assajos, i aquesta es la seva resposta:

Escric a casa i després amb el text ho assagem a la sala. No sé per què, però molta gent pensa que treballo amb improvisacions, però no. En aquest cas, al principi vaig fer tres dies d’improvisacions però per veure com interactuaven els actors entre ells, quins es complementaven més, però més perquè jo descobrís relacions entre ells, que no pas pel muntatge o pel text. El que sí que faig es escriure a mesura que assajo, és a dir, igual tenim mig hora de l’obra i porto deu pàgines més. I a més ho canvio molt durant el procés d’assajos. Per exemple, en aquesta obra, a tres setmanes de l’estrena vaig canviar tota l’obra sencera, però crec que va ser positiu per al muntatge. Tornarem a fer-la durant dos setmanes al setembre i la vull allargar una miqueta, perquè crec que li manquen deu minuts (de 70 a 80 minuts). Sempre acabo pensant que em queden una mica curtes, crec que 80 minuts és la mida perfecta per a un espectacle convencional.

Ens agrada assistir a aquesta sala petita de Teatre, tant petita que tans sols te 38 butaques, situades a dues bandes del espai escènic, de tres fileres cada costat…. i es que tens a “tocar” els actors. Les interpretacions tenen que ser MOLT bones perquè no existeix l’engany…. els tens tant aprop que veus les seves expressions a un parell de pams del teu nas… pots veure les seves mirades, la gestualitat, inclús quasi be pots sentir el seu alè. Les interpretacions en aquest cas, es sota el nostre punt de vista SENSACIONAL. Te l’al·licient de que pots pagar segons el que la teva butxaca et permeti, o 5 euros o 10 euros, un preu realment assequible en aquesta època en la que estem instal.lats. Si ho proveu un cop…us enganxareu…almenys es el que ens ha passat a nosaltres.

Us deixo també un vídeo amb una entrevista amb un dels actors… en Pablo Lammers on parla una mica de com s’ha treballat l’obra…. interessant.

La nostra valoració es de 4 estrelles… que significa que ENS HA AGRADAT MOLT.

 Totalment recomanable.

Avui inicïo  amb aquest post, el que a partir d’ara serà costum a “Voltar i Voltar”… i es posar la meva signatura d’una forma diguem-ne especial….ho faré amb un dels meus CARGOLS….. i per aquesta ocasió la meva elecció es un “cargol” molt estimat per mi… molt petit com la Sala FlyHard… però que és gairebé una joia.

——————————————————————-

……. per TU….. CRISTINA !!!!

——————————————————————–

Dramatúrgia i direcció

Cristina Clemente

Intèrprets

Clara Cols és CANDELA
Pablo Lammers és LLORENÇ
Sergio Matamala és PEDRO
Alícia Puertas és ANNA
i Blanca Caminal és BLANCA

Amb les veus de: Jordi Armengou, Sergi Belbel, Sergi Bittan, Roser Blanch, Mònica Bofill, Jordi Casanovas, Marina Fita, Oriol Genís, Carlos Lammers, Wanda Lammers, Guim Segarra, Graciela Soñez i Annabel Totusaus.

Espai escènic i sonor: Jordi Casanovas
Fotografia: Roser Blanch
Regidoria i producció executiva: Blanca Caminal
Ajudant de direcció: Mònica Bofill

Producció: FlyHard Produccions

Amb el suport de: CONCA, Consell Nacional de Cultura i de les Arts