La vida ens dona moltes alegries, i una d’elles es la gran qualitat teatral que ara tot just ens ha ofert el Festival GREC2011, i que fa res ha arribat a la seva fi. Continuo dons com sempre, explicant encara que enrederits, el que em van semblar els últims espectacles que hem pogut veure.

Quant varem estar a Madrid ja fa uns mesos la varem veure programada i ens va venir de gust assistir-hi, però el ritme que portàvem no ens ho va permetre. Ara arriba a Barcelona per fi i amb motiu del GREC….

UN TRANVIA LLAMADO DESEO (****), la famosa obra escrita per TENNESSEE WILLIAMS.

Thomas Lanier Williams, conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams (Columbus Mississipí, 26 de març de 1911 – Nova York, 25 de febrer de 1983) va ser un novel·lista i sobretot dramaturg, les seves obres de teatre van adquirir un ressò extraordinari gràcies a les versions cinematogràfiques que se’n van fer.

Va estudiar en les Universitats de Missouri, Iowa i a la Washington University de Saint Louis. De filiació protestant, decidí, en els últims anys convertir-se al catolicisme , en un fosc gest religiós. Després de l’apogeu mundial de la seva obra dramàtica, representada en nombrosos països occidentals, Thomas Lanier Williams s’enfrontaria a la crisi d’un teatre que havia començat a empobrir-se i banalitzar-se al començament de la dècada dels seixanta.

Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre el terrat de zenc (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, amb un gran repartiment artístic després de l’èxit assolit en els escenaris nord-americans.

En la tercera incursió en el món de Tennessee Williams, MARIO GAS porta a l’escenari la història de Blanche du Bois i la tempesta que desferma en arribar a casa de la seva germana Stella i el seu cunyat Stanley, un obrer d’origen polonès. Les diferències socials, la necessitat de ser estimat i la marginació a la qual s’arrisca qui gosa ser diferent són alguns dels temes al voltant dels quals gira el muntatge. Gas es mostra fidel al text de Williams, però ens presenta una visió nova dels personatges respecte a la versió cinematogràfica, on allibera Stanley del glamour amb què el va revestir Marlon Brando, accentua la seva duresa i violència i recupera el protagonisme d’una Blanche empesa cap a un tràgic final.

La producció vista des de qualsevol punt es magnifica, posada en escena inclosa, però sens dubta el millor de tot es l’elecció del grup d’intèrprets que porten a terme la representació. Encapçalat per la extraordinària e irrepetible VICKY PEÑA que ens deixa amb la seva interpretació bocabadats…. i a vegades creus que a sobre del escenari no esta mes que ella, perquè amb la seva presencia i la seva manera de fer eclipsa a la resta d’intèrprets. Com ja han comentat algunes de les critiques que he pogut llegir aquests dies, Vicky ès una “Blanche du Bois” senzillament extraordinària, amb una càrrega d’humanitat commovedora, amb un ampli ventall de registres expressius, que justifica, per si mateixa, la visió de aquest espectacle. No insistiré mes sobre aquesta sublim interpretació de la VICKY de la que em serà difícil oblidar-me, però únicament voldria fer constar que si fos per ella la meva valoració hauria estat la màxima, es a dir 5 estrelles.

En la primera escena de la producció, “el tren del Desig” apareix projectada en una pantalla al fons del escenari i al mateix temps també apareix una dama amb vestit clar i pamela … és Blanche du Bois, el personatge ple d’histèria i alcohol, desitj…. per tot arreu… però alhora un personatge entranyable, que es fa estimar. Evidentment interpretada per Vicky Peña…. Mario Gas d’aquesta manera ja ens avisa de que la locomotora de la representació durant tot l’espectacle, serà ella.

La resta d’interpretacions son realment bones, encara que particularment de ARIADNA GIL (Stella Kowalsky) jo m’esperava mes… i sobretot al principi de la representació em va donar la sensació que esta ja contagiada per la forma de fer Teatre a Madrid i del que ja he parlat amb mes d’una ocasió….. mes aprop de la declamació que de la naturalitat que ens ofereix el teatre Català. No vol dir que no m’agrades ni que em decepciones…. fa un bon treball però que al costat de la enorme Vicky Peña, queda esmorteïda.

Gran treball per part de ALEX CASANOVA (Harold Mitchell-Mitch), que demostra que sap interpretar papers dramàtics amb molta força i d’una manera extraordinària. A destacar també el paper secundari de Eunice Hubbel, la veïna (ANABEL MORENO), molt aconseguit.

Comentaris del public al final de la representació, no m’agraden gens perquè intenten comparar la versió cinematogràfica de Elia Kazan (que va ser magnifica), però crec que no es te perquè repetir un cop i un altre la mateixa visió que va voler donar en el seu dia. Moltes de les critiques anaven destinades a l’interpretació del també magnific actor ROBERTO ALAMO, amb l’excusa de comparar Marlon Brando amb aquest magnific actoràs; inclús les critiques el desmereixien perquè no arribava a la perfecció que va tenir el seu personatge en una representació mítica als escenaris espanyols… URTAIN.

I jo em pregunto…. perquè aquesta mania de comparar tot amb tot sense mesura ni a vegades sense gaire criteri.

La seva interpretació a URTAIN em va meravellar, un 10 sense dubtar-ho, però aquí també esta magnific, jo diria que perfecte. Que no es Marlon Brando ja ho sabem tots inclús abans d’entrar al Teatre ….. i que ?…… si penséssim aixi tothom, per aquesta senzilla raó no es podria interpretar mai mes una obra de Teatre universal, prèviament mitificada en el cinema…. crec que no es just. A vegades penso que molta gent que va poc al Teatre, acut a aquestes representacions amb grans actors per desprès omplir-se la boca criticant actuacions que estan fora de tot dubta, però que s’atreveixen a criticar únicament amb el pobre argument de les “comparacions” odioses.

Em recorda quant viatjo, la típica persona que arriba a un lloc extraordinari i en lloc de callar i gaudir del espectacle i de la sort que te de poder veure un monument o un paisatge increïble… es posa a comparar-ho en veu alta amb llocs que prèviament ha conegut, per demostrar a la resta de la gent que “en realitat no l’impacta gaire”…… perquè ja coneix coses molt semblants o millors. Aquest tipus de gent, a mi em produeixen pena, sincerament, perquè trenquen amb la màgia del moment. Crec que no existeix res al mon que sigui igual…. tot te la seva bellesa… i les comparacions son a vegades odioses.

Be… perdoneu…ja men vaig del que volia explicar.

La escenografia de JUAN SANZ i MIGUEL ANGEL COSO em va semblar molt aconseguida, perquè en un espai tan reduït com es l’escenari d’un teatre fan encabir tot plegat…. el carrer projectat a la pantalla del fons, amb els seus neons que s’encenen i s’apaguen, la pluja …el pas del temps amb el canvi de colors del capvespre o la matinada. Com dic, en tan poc espai esta el pis sencer de la familia Kowalski, (cuina, menjador que fa de sala de jocs de cartes, dormitori de la protagonista, dormitori del matrimoni i quart de bany del que no es veu el seu interior, però que te importància en el desenvolupament de tot plegat…..i fins i tot també…el portal de carrer, l’escala que puja al pis de la veïna…..

El vestuari del que poques vegades s’en parla, a mi em va agradar força i el seu responsable es ANTONIO BELART. Crec que el Teatre es una suma de moltes coses que si estan ben portades i lligades per un bon director com MARIO GAS, resulta molt mes agradable. No tot es interpretació o text, encara que evidentment es la base per construir tota la resta. La il.luminació de JUAN GÓMEZ-CORNEJO molt ben treballada, així com el so i la selecció de musica sota la responsabilitat de ÀLEX POLLS, i el disseny magnific de la videoescena portada per ÁLVARO LUNA.

Considerada com una de les obres més importants de la literatura Nord-americana, UN TRANVIA LLAMADO DESEO, explica l’història de Blanche Du Bois, un dama del sud amb deliris de grandesa, refugiada a un Món inventat, presumida, altiva i desequilibrada…. i per l’altre banda Stanley Kowalski, els seu rude cunyat membre de la classe immigrant proletària.

Estrenada a Broadway el 3 de desembre de 1947 i va estar representada fins el 17 de desembre de 1949 en el Teatre Ethel Barrymore.

La Producció de Broadway va ser dirigida per Ela Kazan i protagonitzada per Marlon Brando, Jessica Tandy (després Uta Hagen), Kim Hunter i Karl Maldem. L’Obra va ser Nominada i va guanyar dos remis Tony.

El 1951, la pel.lícula UN TRANVIA LLAMADO DESEO, basada en l’Obra i també dirigida Per Elia Kazan, va guanyar diversos premis, incloent el Oscar a la millor Actriu, per L’actuació de Vivien Leigh Com Blanche.

El 1995, s’estrena una òpera basada en la història de UN TRANVIA LLAMADO DESEO amb música de André Previn i amb Renée Fleming com a Blanche.

——————————–

Direcció
Mario Gas

Vicky Peña (Blanche du Bois)