L’obra es situa a París l’any 1966. De rerefons podem veure una societat prèvia al maig del 68 on l’educació i les relacions amb l’art cerquen l’experimentació d’un canvi. En aquest context, una relació d’amor entre una professora i el seu alumne de quinze anys, despulla emocionalment a dos personatges que en un moment donat de les seves vides es necessiten. Ella -que li dobla l’edat de sobres- necessita l’energia perduda que encara predomina en el noi. Ell -encara innocent i ingenu en alguns temes- necessita l’experiència de la seva professora i la seva valentia. Una relació d’amor que no anirà enlloc però que els farà sentir vius. Dos personatges que comparteixen les seves il—.lusions, les seves pors, els seus sentiments més íntims i el seu sexe. En realitat són dues persones que representen la llavor, l’inici del canvi que s’esdevindrà en breu dins la societat, una societat hipòcrita, encallada i allunyada de l’essència humana.

L’obra principalment ens parla del descobriment per part del protagonista de la cultura, l’art, l’amor, del sexe..  de la vida. En CARLOS CUEVAS ens sorprèn en una interpretació gairebé magistral, per lo natural que es… i clar no podia ser menys … i es que es un paper que l’escau a la seva edat i sembla fet a “mida”, ….. però que sap aprofitar al 100%, passant de la “vergonya i candidesa del adolescent” del principi de la representació, a la transformació cap a la plena maduresa com a home, assolint les seves pròpies decisions…. intentant sortir del ambient claustrofòbic que el te acostumat la seva família …  a la llibertat sexual.  Carl, el protagonista  comparteix i parla directament amb el públic sobre el que va passar aquell dia i aquella nit, i que no oblidarà mai a la resta de la seva vida.

Ens trobem al 1966. Madame Claudie Melville és una professora de francès de mes de 30 anys, que convida a l’estudiant a casa seva per mirar pel·lícules, escoltar música i discutir sobre art. Sense pretendre-ho, el sedueix, i tots dos comencen una relació d’amor que no anirà enlloc però que els farà sentir vius. Quan retorna al pis quaranta anys més tard, en Carl comprova com les emocions d’aquella adolescència encara estan impreses a l’epidermis. “Quan penso en ella –recorda- o quan parlo d’ella, en un pensament, en un somni, sóc sempre un noi de quinze anys“.

El personatge es tot un “bombó” per ell i una gran oportunitat que a sabut aprofitar-la sobradament.  A mi particularment la seva interpretació literalment em va enamorar, per la seva candidesa que es autèntica i real, per que transmet tota la tendresa de la seva edat i perquè demostra que sap fer molt mes que una telesèrie…. crec sincerament que aquest paper el catapultarà d’ara en endavant a l’escena al nostre país.  Amb els 15 anys que tan sols te ….i havent assolit aquest paper…. ja us avanço que sentirem parlar molt d’ell d’ara en endavant.  UN GRAN TREBALL !!!

Que tinc que dir jo de CLARA SEGURA !!! una de les grans entre les grans actrius de l’escena a Catalunya.  El paper de professora el “borda” en tots els aspectes perquè te que assolir el repte de transmetre emocions sobretot en el aspecte sensual i fins i tot sexual cap el protagonista… i evidentment ho aconsegueix en escreix interpretant a la  la senyoreta Claudie. SEGURA es converteix  en la “professora de la vida” de Carl, aquella persona que li obrirà una porta que pel que sembla està tancada en el seu conservador i purità mon americà.

La simpàtica i excèntrica i lliberal veïna Ruth, l’interpreta la també extraordinària MONTSE VELLVEHÍ, en un paper ple de vitalitat i ganes de viure que transmet amb enorme alegria al public.Es com un menage a trois “teatraire” , quasi be perfecte, que ens costará d’oblidar.

Em va agradar especialment il·luminació ja que en els moments claus es produeix l’efecte que consisteix en que la il.luminació sobre l’escenari disminueix sensiblement, i remarca molt clarament l’importància dels fets que es representen. La escenografia força aconseguida i realista, ens porta al pis d’una època ja passada però que reconeixem i molts de nosaltres enyorem.

També a remarcar la musica ambiental durant casi la total durada de la representació que marca una època molt clarament. …… i la musica final amb el Papageno i Papagena de la Flauta Màgica de Mozart ens fa quasi saltar les llàgrimes per l’emoció.

Àngel Llàcer en una entrevista va comentar el següent :

“l’obra dóna ganes de viure, de sentir-se viu, malgrat la vulnerabilitat dels personatges. L’espectador s’hi identificarà, i més enllà dels amors platònics, que tots hem viscut, sinó per les ganes de viure. Els personatges saben que acabaran malament, però tenen la valentia de crear un micromón i intentar ser feliços. L’espectador s’emocionarà, plorarà, però sortirà content i feliç. És d’aquelles obres que t’emportes a casa i la vas reflexionant.”

Puc ratificar-ho al 100%… es així, tal com en Llàcer ho ha descrit.

Escenografia: Sebastià Brosa

Vestuari: Míriam Compte

Il—luminació: David Bofarull

So:  Damien Bazin

Música original: Manu Guix

Coreografia: Amparo Fernández