– GREC2011 (21) – DESAPARECER (*****) – Teatre Romea – 24/07/2011

Amb una mica de retard començo a escriure un altre crònica de Teatre. Diumenge 24 de Juliol, per fi varem poder confirmar que “DESAPARECER” era tan extraordinària com les critiques que havien arribat a les nostres mans, ens asseguraven…..

De totes maneres si tinc que ser sincer, em vaig espantar al començament de la representació, i es que quasi be es va transformar en pànic a mida que el temps passava, ja que dins del meu cap la valoració momentània va anar baixant de 4 a 3 i fins arribar en un moment donat a 2 estrelles i em vaig començar, fins i tot a cabrejar perquè sincerament NO entenia res d’aquesta proposta.

No us preocupeu…. m’explicaré….

Al obrir-se el tallafocs que feia de teló, no es veia RES… ja que una capa espesa de fum ho invadia tot… absolutament TOT, un fum que volia simular suposo una boirina adient al poemes de terror de Edgard Allan Poe. Em vaig espantar perquè el meu asma últimament m’està fent la punyeta i creia que tindria que sortir espaordit de la fila 5 … però tot va acabar en un ensurt. A sobre del escenari una pantalla  amb sobretitulat, que als que érem força endavant ens va fer miques les cervicals,…. la pantalla anava traduint alternativament al angles i al Castellà i viceversa el que es deia o es cantava al escenari durant tota la representació. Un enorme piano de cua a l’esquerra del escenari i s’entreveia a una noia que el tocava en directe… era la bella MAIKA MAKOVSKI, una de les veus amb més autoritat dins del rock i l’undergraund…. mallorquina, amb sang macedònia i andalusa. (tinc que dir que durant tota la representació va cantar en angles i els pocs moments que va parlar també ho va fer en aquesta llengua)…

… i perquè en angles ??? es una manera de que la producció pugi ser rentable fora del estat espanyol ???

…. primer va sonar la musica de la peça ….A Dream Within A Dream…

Poc a poc, entre la espessíssima fumarada semblava que havia un altre persona, al fons del escenari… era o no una altre persona ???  En quant va començar a parlar ens varem adonar que era en JUAN ECHANOVE… declamava versos de Poe…però ni tan sols  se’l veia …  no veiem ni un borrall, RES…. i era una llàstima perquè no distingíem  ni el seu cos ni la seva expressió del rostre… res de res, únicament la seva veu, això si; el temps anava passant i en Juan no es movia del fons del escenari  … i a mida que anaven passant els minuts el meu “cabreig” anava in crescendo exponencialment.

– Frozen Landscape

La musica m’agradava molt, però no estava preparat per veure Teatre, sense “veu-rel”….. quasi portàvem mig hora del espectacle, el so molt bo, l’imatge de la pianista estèticament perfecte, la musica i les cançons magnifiques…. però i la resta ???…. Juan continuava declamant textos de Poe al fons del escenari amb l’idea bàsica de la desaparició i la por d’enfrentarse a la realitat….. i de sobte en Juan Echanove va donar unes passes cap endavant molt poc a poc…. i evidentment era ell i per fi ho podíem comprovar amb els nostres ulls !!!.

Va començar a explicar amb absoluta mestria el esgarrifós conte de terror “EL GATO NEGRO” d’EDGAR ALLAN POE….. i llavors de cop en el meu cap es varen anar sumant estrelletes a la meva teòrica valoració anticipada, fins el punt que creia que jo  estava somniant. JUAN ECHANOVE ja ens havia meravellat fa molt anys amb “EL CERDO“, però el que ara veien ,(per fi), i amb els nostres ulls, era una autèntica passada d’interpretació…..

SUBLIM !!!

Es te que reconèixer que bona part del merit en tot plegat, es el haver escollit els textos del autor EDGAR ALLAN POE (1.809 – 1.849).

El gat negre (títol original en anglès: The Black Cat) és un conte d’horror de l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe, publicat al diari Saturday Evening Post de  Filadèlfia en el seu número del 19 d’agost de 1843.

 La crítica el considera un del més dels esgarrifosos de la història de la literatura.

Un jove matrimoni porta una vida casolana tranquil.la amb el seu gat, fins que el marit comença a deixar-se arrossegar per la beguda. L’alcohol el torna irascible i en un dels seus accessos de fúria acaba amb la vida de l’animal. Un segon gat apareix  en escena,  la situació familiar empitjora, arriba a declarar-se un incendi,  i els esdeveniments es precipiten fins a culminar en un horrible desenllaç.  

 

Si us interessa llegir el text complet d’aquest relat, sols teniu que clickar AQUI.

… i continuem escoltant la musica de MAIKA MAKOVSKI…

– The Gate

JUAN ECHANOVE fa un treball d’un desgast enorme, que es quasi be impossible que no s’ens posi la carn de gallina al interpretar aquell personatge alcohòlic, que ens condueix directament al terror psicològic,  en una síntesi de por, alienació i art. Juan ho diu d’una manera i amb una expressió a la cara que en alguns moments sembla que tingui que baixar del escenari i fer una massacre entre els espectadors…. tot el seu cos tremola, sua, es desespera… sembla talment que es torni boig de veres.

Llavors vaig començar a entendre la proposta d’un dels 2 directors de Teatre que m’agraden mes en l’actualitat… en CALIXTO BIEITO… i el vaig començar a “perdonar” per el mal tràngol que m’havia fet passar durant una bona estona.  La escenografia de AIDA GUARDIA inclús m’agradava i molt…. fins i tot el joc de fums i llums amb una il.luminacio perfecte del mateix Calixto i de TXEMA ORRIOLS…. resulta que el fum ja no em molestava gens …. gens ni mica i que fins i tot el trobava adient amb la proposta poèticament correcte…. perdoneu però soc aixi !!!…. de la desesperació mes absoluta, passo en un no res a un estat d’eufòria que ni jo mateix em puc creure.  M’ho tinc que fer mirar !!!

CALIXTO BIEITO tanca la seva etapa d’11 anys al capdavant del Teatre Romea, amb aquesta obra i haig de dir que un altre cop en trec el barret davant d’ell….. el títol DESAPARECER te res a veure en el fet de aquest acomiadament ???.

Deixa les regnes del Romea en mans d’un altre gran director … en JULIO MANRIQUE. De totes maneres Calixto abraça un gran projecte internacional de FOCUS que donarà que parlar ben aviat.

– Nevermore

Mes endavant ens recita un altre obra mestre de Poe…. “EL CORB“…

El Corb és un poema d’Edgar Allan Poe, publicat de forma anònima, pel gener de 1845, al diari “Broadway Journal” de Nova York. Format per divuit estrofes de sis versos cada una (rimant els tres darrers amb el segon) presenta al poeta, en una nit d’oratge, meditant sobre el text insòlit d’uns savis i arcaics papers, quan algú colpeja la finestra per entrar. El poeta intenta oblidar el record de l’estimada morta, Leonore, però el toc a la finestra li fa recordar a ella, per bé que intenta dir-se que no és res (“nothing more”). A la setena estrofa, obre la finestra i entra a la cambra un Corb superb dels sants dies d’antany a qui el poeta s’adreça amb diferents preguntes – el seu origen, la mort, el destí de l’estimada – i el Corb sempre respòn Mai més (“Nevermore”). La darrera estrofa, amb el temps del verb en present, acaba amb el Corb, immòbil sobre un bust de Pal·las i el poeta lamentant que de l’ombra de la meva ànima, que hi tremola ara i adés, /no es podrà aixecar – mai més ! . Profunda al·legoria poètica sobre la mort i el seu abisme separador, és l’obra mestra de Poe, que ell mateix recità sovint, i exemple literari del romanticisme.  En català hi ha una magnífica traducció de Xavier Benguerel.


Una vez, al filo de una lúgubre media noche,
mientras débil y cansado, en tristes reflexiones embebido,
inclinado sobre un viejo y raro libro de olvidada ciencia,
cabeceando, casi dormido,
oyóse de súbito un leve golpe,
como si suavemente tocaran,
tocaran a la puerta de mi cuarto.
“Es —dije musitando— un visitante
tocando quedo a la puerta de mi cuarto.
Eso es todo, y nada más.”
¡Ah! aquel lúcido recuerdo
de un gélido diciembre;
espectros de brasas moribundas
reflejadas en el suelo;
angustia del deseo del nuevo día;
en vano encareciendo a mis libros
dieran tregua a mi dolor.
Dolor por la pérdida de Leonora, la única,
virgen radiante, Leonora por los ángeles llamada.
Aquí ya sin nombre, para siempre.
Y el crujir triste, vago, escalofriante
de la seda de las cortinas rojas
llenábame de fantásticos terrores
jamás antes sentidos.  Y ahora aquí, en pie,
acallando el latido de mi corazón,
vuelvo a repetir:
“Es un visitante a la puerta de mi cuarto
queriendo entrar. Algún visitante
que a deshora a mi cuarto quiere entrar.
Eso es todo, y nada más.”
Ahora, mi ánimo cobraba bríos,
y ya sin titubeos:
“Señor —dije— o señora, en verdad vuestro perdón
imploro,
mas el caso es que, adormilado
cuando vinisteis a tocar quedamente,
tan quedo vinisteis a llamar,
a llamar a la puerta de mi cuarto,
que apenas pude creer que os oía.”
Y entonces abrí de par en par la puerta:
Oscuridad, y nada más.
Escrutando hondo en aquella negrura
permanecí largo rato, atónito, temeroso,
dudando, soñando sueños que ningún mortal
se haya atrevido jamás a soñar.
Mas en el silencio insondable la quietud callaba,
y la única palabra ahí proferida
era el balbuceo de un nombre: “¿Leonora?”
Lo pronuncié en un susurro, y el eco
lo devolvió en un murmullo: “¡Leonora!”
Apenas esto fue, y nada más.
Vuelto a mi cuarto, mi alma toda,
toda mi alma abrasándose dentro de mí,
no tardé en oír de nuevo tocar con mayor fuerza.
“Ciertamente —me dije—, ciertamente
algo sucede en la reja de mi ventana.
Dejad, pues, que vea lo que sucede allí,
y así penetrar pueda en el misterio.
Dejad que a mi corazón llegue un momento el silencio,
y así penetrar pueda en el misterio.”
¡Es el viento, y nada más!
De un golpe abrí la puerta,
y con suave batir de alas, entró
un majestuoso cuervo
de los santos días idos.
Sin asomos de reverencia,
ni un instante quedo;
y con aires de gran señor o de gran dama
fue a posarse en el busto de Palas,
sobre el dintel de mi puerta.
Posado, inmóvil, y nada más.
Entonces, este pájaro de ébano
cambió mis tristes fantasías en una sonrisa
con el grave y severo decoro
del aspecto de que se revestía.
“Aun con tu cresta cercenada y mocha —le dije—,
no serás un cobarde,
hórrido cuervo vetusto y amenazador.
Evadido de la ribera nocturna.
¡Dime cuál es tu nombre en la ribera de la Noche Plutónica!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”
Cuánto me asombró que pájaro tan desgarbado
pudiera hablar tan claramente;
aunque poco significaba su respuesta.
Poco pertinente era. Pues no podemos
sino concordar en que ningún ser humano
ha sido antes bendecido con la visión de un pájaro
posado sobre el dintel de su puerta,
pájaro o bestia, posado en el busto esculpido
de Palas en el dintel de su puerta
con semejante nombre: “Nunca más.”
Mas el Cuervo, posado solitario en el sereno busto.
las palabras pronunció, como virtiendo
su alma sólo en esas palabras.
Nada más dijo entonces;
no movió ni una pluma.
Y entonces yo me dije, apenas murmurando:
“Otros amigos se han ido antes;
mañana él también me dejará,
como me abandonaron mis esperanzas.”
Y entonces dijo el pájaro: “Nunca más.”
Sobrecogido al romper el silencio
tan idóneas palabras,
“sin duda —pensé—, sin duda lo que dice
es todo lo que sabe, su solo repertorio, aprendido
de un amo infortunado a quien desastre impío
persiguió, acosó sin dar tregua
hasta que su cantinela sólo tuvo un sentido,
hasta que las endechas de su esperanza
llevaron sólo esa carga melancólica
de ‘Nunca, nunca más’.”
Mas el Cuervo arrancó todavía
de mis tristes fantasías una sonrisa;
acerqué un mullido asiento
frente al pájaro, el busto y la puerta;
y entonces, hundiéndome en el terciopelo,
empecé a enlazar una fantasía con otra,
pensando en lo que este ominoso pájaro de antaño,
lo que este torvo, desgarbado, hórrido,
flaco y ominoso pájaro de antaño
quería decir granzando: “Nunca más.”
En esto cavilaba, sentado, sin pronunciar palabra,
frente al ave cuyos ojos, como-tizones encendidos,
quemaban hasta el fondo de mi pecho.
Esto y más, sentado, adivinaba,
con la cabeza reclinada
en el aterciopelado forro del cojín
acariciado por la luz de la lámpara;
en el forro de terciopelo violeta
acariciado por la luz de la lámpara
¡que ella no oprimiría, ¡ay!, nunca más!
Entonces me pareció que el aire
se tornaba más denso, perfumado
por invisible incensario mecido por serafines
cuyas pisadas tintineaban en el piso alfombrado.
“¡Miserable —dije—, tu Dios te ha concedido,
por estos ángeles te ha otorgado una tregua,
tregua de nepente de tus recuerdos de Leonora!
¡Apura, oh, apura este dulce nepente
y olvida a tu ausente Leonora!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”
“¡Profeta!” —exclamé—, ¡cosa diabolica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio
enviado por el Tentador, o arrojado
por la tempestad a este refugio desolado e impávido,
a esta desértica tierra encantada,
a este hogar hechizado por el horror!
Profeta, dime, en verdad te lo imploro,
¿hay, dime, hay bálsamo en Galaad?
¡Dime, dime, te imploro!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”
“¡Profeta! —exclamé—, ¡cosa diabólica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio!
¡Por ese cielo que se curva sobre nuestras cabezas,
ese Dios que adoramos tú y yo,
dile a esta alma abrumada de penas si en el remoto Edén
tendrá en sus brazos a una santa doncella
llamada por los ángeles Leonora,
tendrá en sus brazos a una rara y radiante virgen
llamada por los ángeles Leonora!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”
“¡Sea esa palabra nuestra señal de partida
pájaro o espíritu maligno! —le grité presuntuoso.
¡Vuelve a la tempestad, a la ribera de la Noche Plutónica.
No dejes pluma negra alguna, prenda de la mentira
que profirió tu espíritu!
Deja mi soledad intacta.
Abandona el busto del dintel de mi puerta.
Aparta tu pico de mi corazón
y tu figura del dintel de mi puerta.
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”
Y el Cuervo nunca emprendió el vuelo.
Aún sigue posado, aún sigue posado
en el pálido busto de Palas.
en el dintel de la puerta de mi cuarto.
Y sus ojos tienen la apariencia
de los de un demonio que está soñando.
Y la luz de la lámpara que sobre él se derrama
tiende en el suelo su sombra. Y mi alma,
del fondo de esa sombra que flota sobre el suelo,
no podrá liberarse. ¡Nunca más!

Quina manera de dir-ho !!!   Aquest ECHANOVE es “el no va mas”. Increïble la seva dicció, la seva expressió, les seves pauses mil · limetrades, les seves mirades, les seves respiracions, la seva veu.

– Disappear

UN GRAN GRAN GRAN i ENORME  ESPECTACLE “poemo musical”.

No us la deixeu perdre…. tenien  que acabar les seves representacions el 31 de Juliol, però han prorrogat la primera setmana de Agost per l’èxit de públic.  No us adormiu.

————————————————————-

Dramatúrgia i direcció

Calixto Bieito

Intèrprets

Juan Echanove

Maika Makovski

Música original
Maika Makovski
Escenografia
Aida Guardia
Il·luminació
Calixto Bieito / Txema Orriols
Vestuari
Marian Corominas
Espai sonor
Jordi Ballbé
Caracterització
Toni Santos
Ajudant de direcció
Raimon Molins
 
Traducció dels contes d’E.A. Poe de Julio Cortázar
Una producció del Grec 2011 Festival de Barcelona i el Teatre Romea.

4 pensaments a “– GREC2011 (21) – DESAPARECER (*****) – Teatre Romea – 24/07/2011

  1. Mª Carmen

    Miquel, has conseguido engancharme en la lectura de tu comentario a la obra. Me ha gustado mucho. Te pongo “cinco estrellas”.
    Juan Echanove es un actor realmente increible. Estoy totalmente de acuerdo contigo. Tiene muchísimos registros de interpretación. Yo tuve la suerte de escucharle recitando un poema en la presentación de un Concierto Benéfico en el Auditorio Nacional. Y ¡me cautivó!

    Respon
  2. miquelgascon

    Gracies Mari Carmen per les teves paraules que em donen anims per continuar. Precisament ahir quant vaig publicar aquest post, no va ser el dia mes feliç de la meva vida i així i tot vaig voler continuar amb alló que SI m’agrada… el compartir la CULTURA amb els meus amics.

    Juan Echanove, es un actor que ho porta en dins i es nota.

    Un petó

    Respon

Deixa un comentari