– GREC2011 (17) – LA CAIDA DE LOS DIOSES (*****) – Teatre Grec – 19/07/2011

Ahir 19 de Juliol de 2011, a la nit, varem assistir a l’estrena a Barcelona de l’obra de Teatre LA CAÍDA DE LOS DIOSES, amb forces expectatives … i així i tot varen estar superades per aquesta gran producció, que tornem a valorar amb la màxima puntuació….. un altre 5 estrelles d’aquest GREC2011.

El Teatre Grec, haig de dir però que no es el millor indret per fer Teatre de text, ja que les grades en semicercle allunyen als espectadors del lloc on realment s’esta representant l’acció; a les persones que ens agrada veure les expressions dels actors, es un punt en contra d’aquest espai. Per sort nosaltres aquesta vegada estàvem al centre de la fila 3 i encara i aixi teníem que fer esforços per veure les cares dels actors i ja no diguem…les expressions dels actors… no em vull ni arribar a imaginar els que estaven situats mes enllà de la fila 20… no veurien ni un borrall. Menys mal que el so en el recinte es francament bo i la visibilitat es absoluta ja que al estar en graderia els caps dels espectadors que tens davant no tapen en cap cas la visió del escenari.

Deixant a banda les interpretacions força desiguals, de las que ja parlaré mes endavant, el director d’aquesta producció, en TOMAZ PANDUR ha aconseguit fer una autèntica filigrana amb aquesta versió, estèticament perfecte… jo diria “sublim” que et deixa literalment bocabadat durant una bona part de les dues hores i mitja que dura l’espectacle.

Fassbinder va dir un dia la següent frase : “La caída de los dioses, significa per a la història del cine el mateix que Shakespeare per a la del Teatre“. L’eslovè Tomaz Pandur, respectant al màxim aquesta obra mestre del cinema, realitza una versió teatral que no ha volgut simplement ser un homenatge sinó que l’ha intentat renovar modificant alguns aspectes i afegin un personatge nou, “Janek” (Emilio Gavira) que fa d’observador durant tota l’obra intervenint de paraula poques vegades però que amb la seva presencia lliga totes les escenes, com fent-i una llaçada. Pandur ha agafat de model l’obra de Luchino Visconti sobretot en l’estètica estilitzada i monocromàtica que respira tota la producció.

A mes a mes ha inclòs en el repartiment al pianista Ramón Grau, (mig ensorrat davant del escenari), que intervé en directe amb els seus sons ….a vegades esfereïdors i a voltes amb musiques força conegudes i molt ben interpretades….. durant tooooota la durada del espectacle, des de mitja hora abans de començar fins al mateix final. Una presencia molt important en la posada en escena, perquè remarca amb el teclat fins i tot els moviments que realitzen els actors en tot moment. Em va semblar una aportació que enriqueix l’espectacle enormement.

L’argument crec que no es el mes important en aquesta crònica, així i tot us deixo un esboc per si esteu interessats…

L’argument gira al voltant dels Essenbecks, una família adinerada dedicada a la indústria que comença a fer negocis amb el Partit Nazi. La nit de l’incendi del Reichstag, el patriarca conservador de la família, el baró Joachim von Essenbeck, que representa la vella Alemanya aristocràtica i detesta a Hitler, és assassinat. Herbert Thalmann, el vice-president de la companyia familiar, que s’oposa obertament als nazis (Francisco Boira), és culpat del crim. Escapa de les urpes de la Gestapo, però la seva esposa Elizabeth (Nur Levi)  i els seus fills no corren la seva mateixa sort. L’imperi passa al control d’un familiar sense escrúpols, el groller oficial de les SA Konstantin (Manuel de Blas) . Queden a càrrec seu fill Günther (Santi Marín) , un estudiant sensible i preocupat, i el seu nebot, Martin (Pablo Rivero) .  Aquest ultim  és dominat per la seva mare possessiva, Sophie (Belén Rueda) la vídua de l’únic fill del baró Joachim von Essenbeck, un heroi mort a la Primera Guerra Mundial. Sophie amb la col.laboració del seu fill Martin, passa el poder al seu amant  Friedrich Bruckmann (Alberto Jiménez) …. fins que el nazi Von Aschenband (Fernando Cayo) manipula a Martin per posar-lo en contra de la seva pròpia mare.

Per mi el mes important en aquesta producció es la meravellosa posada en escena, combinant magistralment la escenografia de Numen (Sven Jonke), amb la perfecta e imprescindible il.luminació de Juan Gómez Cornejo, afegint un extraordinari vestuari de Angelina Atlagic…i a mes a mes amb unes projeccions de vídeo que s’integren perfectament en tot plegat, realitzades per Álvaro Luna.

L’escenari te al fons una pantalla enorme que desprèn una llum blanca que enlluerna, però que al mateix temps aconsegueix en determinades escenes convertir als actors i a tot el atrezzo en simples figures monocromes en color negre que semblen retallades a ma i amb tisores…. de sobte es converteix en una pantalla de cinema on es projecten imatges plenes de color i de vida; els decorats i fins i tot moltes vegades els actors es mouen a sobre d’una cinta transportadora que va de dreta a esquerra del escenari transformant en un no res l’escena; a sobre dels caps dels actors un enorme superfície emmirallada i movible que segons com esta situada fa que els espectadors tinguin la visió del que passa en dos plànols totalment diferents… per exemple es pot veure tota la taula ben parada amb els aliments i com son manipulats per els personatges des de un visió totalment vertical. Se que em titlaran segurament d’exagerat, però crec sincerament que es una de les posades en escena que estèticament m’han agradat mes en tota la meva vida. Increïble, de debò.

L’escena de la violació de la seva pròpia mare del personatge de Martin Von Essnbeck, es d’una bellesa (estèticament parlant), difícil de superar, amb l’actor Pablo Rivero totalment nu a sobre de la seva mare (Belén Rueda) que intenta impedir-ho a tota posta.  L’ultima imatge que em quedarà a la retina per molt de temps, es la “espatarrant” entrada de la Baronessa Sophie Von Essenbeck, vestida de núvia amb un vestit blanc rabiós, camí del seu destí fatal i amb la musica (enllaunada, aquest cop si) ressonant a tot volum a la muntanya de Montjuïc…. de debò …irrepetible !!!

Les interpretacions en general molt bones; tenim que dir com sempre que es una forma de interpretar a la que no estem acostumats… i que es molt diferent a la que es fa a Catalunya … particularment em sembla mes “marcada” i menys “natural”…. veus als actors com si realment estesin fent teatre…. i es així… es la realitat … però aquesta sensació fa que no t’oblides mai que estas assegut veient una representació teatral. A casa nostre amb actors de la categoria d’aquest espectacle a vegades aconsegueixen que t’oblidis d’aquesta barrera i l’escenari i la platea es fusionen d’una manera molt mes planera. Poder son manies meves … però alguna cosa deu d’haver perquè es una sensació compartida amb moltes persones conegudes…. segurament una “cultura” teatral diferent tan sols.

Un cop dit així, tinc que dir que BELÉN RUEDA en el seu retorn a la escena teatral esta sensacional i fa un paperas que es per treure’s el barret. Senzillament deliciosa a pesar del paper odiós que li toca fer, però ha sabut trobar l’aspecte humà que fa el personatge mes real que el de la pel.licula de Visconti. PABLO RIVERO, em feia una certa por ja que es el seu debut en un escenari, però estava totalment equivocat… ell es un dels protagonistes principals… o el protagonista i realment no te res a envejar al actor Helmut Berger que va protagonitzar la pel.licula de Visconti. Es un regal de personatge i l’ha treballat amb molta cura… i li surt de meravella en tots els seves caracteritzacions… de gigoló, de violador, de mariquita transvestida, de persona tendre…molt tendre, de personatge sexual i fins i tot de personatge de transmet molt be tot l’odi que porta dins seu.

Cal destacar també unes bones interpretacions per part de ALBERTO JIMÉNEZ (Friedrich Bruckmann), així com també de FERNANDO CAYO (Von Aschenbach). El personatge inventat per aquesta producció esta molt ben interpretat per en EMILIO GAVIRA. No em vull oblidar de cap de les maneres del pianista RAMÓN GRAU, que poder es el que mes treballa en l’obra i ho fa de meravella.

La resta d’actors treballant força be, però no estan segurament a l’alçada de aquest esplèndid espectacle.  Únicament faltaria dir que la producció es va estrenar el passat mes de març a Valladolid, desprès a passat per Ljubljana i arribarà al Teatro Español de Madrid el proper 25 d’agost.  A Barcelona únicament es faran tres representacions…. de moment.

Versión y dirección
Tomaž Pandur

Traducción
Pablo Viar
Dramaturgia
Livija Pandur
           
Intérpretes
Belén Rueda (Baronessa Sophie von Essenbeck)
Pablo Rivero (Martin von Essenbeck)
Alberto Jiménez (Friedrich Bruckmann)
Manuel de Blas (Barón Konstantin von Essenbeck)
Santi Marín (Günther von Essenbeck)
Francisco Boira (Herbert Thallman)
Nur Levi (Elisabeth Thalmann)
Fernando Cayo (Von Aschenbach)
Emilio Gavira (Janek)
Ramón Grau (Pianista)
           
Escenografía
Numen (Sven Jonke)
Iluminación
Juan Gómez Cornejo
Vestuario
Angelina Atlagic
Diseño de videoescena
Álvaro Luna
Coordinación musical
Antonio Moreno
Ayudante de dirección
Damià Plensa
 
Colaborador
Ronald Savkovic
 
Fotografía
Javier Naval
 
Una producción del Teatro Español.
Con la colaboración del Grec 2011 Festival de Barcelona.

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a – GREC2011 (17) – LA CAIDA DE LOS DIOSES (*****) – Teatre Grec – 19/07/2011

  1. Mª Carmen ha dit:

    Me alegra que hayáis podido ver una obra de teatro que os ha dejado más que satisfechos. Ya sólo el plantel de actores merece la pena ¿no?.
    Desde luego tus comentarios ayudan a ver las obras desde ángulos que a mí no me se ocurrirían. ¡Todo un crítico de arte!
    Un abrazo

    M'agrada

    • miquelgascon ha dit:

      Com veus la faran a Madrid a partir del 25 d’agost…. no te la perdis !!!

      De debò que no em considero cap critic de res… i fins i tot els trobo a vegades repel·lents (encara que ania de tot). Els crítics no son massa estimats per les persones que viuen de la professió “teatrera”… es mes en una obra que vaig veure en aquest ultim Grec, en un moment donat en un obra comencen a insultar-se …. i es diuen de tot… i l’insult mes “gran” es CRITIC !!!

      M’agrada molt el Teatre i crec que es bo que es conegui l’opinió del public que s’asseu a les platees i que normalment actuen exclusivament com el que son …..”espectadors”. Crec que seria bo que els creadors i actors teatrals sabessin l’opinió de la gent que estime el Teatre i que dediquen part dels seus estalvis en comprar les entrades, de les que al final ells tindran que viure.

      Últimament en forces Teatres, s’està imposant de fer les xarrades amb els creadors i actors un dia concret on els espectadors poden dir la seva. Em sembla fantàstic. A mi mes d’un cop acabada una representació que no m’ha agradat gaire… si em quedo a la xerrada desprès veig tot plegat des de un altre punt de vista, entenc moltes mes coses i fins i tot acabo canviant d’opinió.

      Gracies per el teu comentari.

      M'agrada

    • pere ha dit:

      Miquel: soc de la teva opinió, si a un bon text s’hi pot afegir una bona interpretació i un bon embolcall(decorat, vestuari,llums,etc), molt millor. I pel que expliques aquesta CAIDA-… ho te. No en se res, però si “volta” per aquí(de moment van al Español), ja m’agradaria que els de Temporada Alta s’hi haguessin fixat.
      Únicament em fa por el record el sensacional treball de DIRK BOGARDE i INGRID THULIN(després de l’escena del llit amb em BERGER, quan s’ha de casar amb la cara blanca, per mi es un dels moments més sublims de Visconti. Per cert la vaig veure primer a Perpignan i no vaig entendre quasi res, ja que ni coneixia la novel.la de Mann que la va inspirar, ni molt menys l’historia de la família Krumpp. Quan aquí “va obrir-se la veda” hi vaig tornar i va impressionar-,me. Per cert, l’escena de la matança a la NOCHE DE LOS CRISTALES ROTOS, també hi és a l’obra?. Veig poc repartiment, i allà hi havia molt de nazi…

      M'agrada

      • miquelgascon ha dit:

        Crec que no es comparable la pel.licula de Visconti amb el resultat d’aquesta producció; son mons diferents el del cinema i del Teatre i a mes a mes crec que PANDUR ha intentat fer quelcom diferent, encara que respectant una de les pel.licules a les que te veritable veneració, segons les seves pròpies paraules.

        A mi la pel.licula en el seu dia també em va deixar una mica amb cara de “tonto” perquè vaig entendre la meitat de la meitat del que volia dir. Ara que no soc tan jove m’agradaria revisar-la tranquil·lament des de el sofà de casa.

        La “noche de los cristales rotos”, no surt reflectida a la producció de Pandur, encara que alguna que altre escena violenta amb morts si que les escenifica, però d’una manera força suau… sense gaire sang per el mig.

        El nazisme es mes una referencia constant en tota la representació, sobretot projectada a les imatges de la pantalla del fons i en un parell de personatges a escena, que van vestits de la SS amb la creu gamada… però Pandur prefereix aprofundir poder mes en l’humanitat dels personatges… amb les seves aspiracions, odis, sexe i venjança.

        Gracies per continuar llegint les meves “parides”. Una abraçada

        M'agrada

  2. pere ha dit:

    Serie PASION POR LOS CLASICOS de la Warner. Un DVD de l’any 2004.

    M'agrada

  3. juan vila alba ha dit:

    Siento no estar de acuerdo en casi nada de lo que estoy leyendo, En primer lugar la musica pianistica,francamente imposible de soportar, la puesta en escena imposible para un Teatre Grec y la interpretacion, en general floja y con poco brio.Es cierto aqui los actores no actuan,alquien lo ha mencionado.a Belen Rueda le falta fuerza para este personaje y el resto entre los grititos del Sr Blas y algun otro la representacion fue de un soporifero total. Es una pena que se realizen ciertos trabajos para casi nada .

    M'agrada

    • miquelgascon ha dit:

      Benvingut Juan a “Voltar i Voltar”.

      Si et fixes en la meva crònica, el primer que comentava es que el Teatre Grec no es un lloc on es puguin representar obres teatrals, si aquestes estan pensades per representar-les en un escenari convencional; la distribució de las graderies en semicercle fan que l’escena on passa tot plegat estigui força allunyat fins i tot de la fila 1; això fa que aquest espai no sigui ni de lluny el mes idoni per fer representacions d’aquest tipus.

      M’agrada que expressis una opinió radicalment diferent a la meva… i no es la primera que llegeixo en aquest sentit; la critica de “La caida de los Dioses” del diari ARA, la deixava poc menys que infumable. Aixi i tot, crec que es bo que en tot tipus d’art les vision puguin arribar a ser absolutament diferents. Per posar un exemple a mi molt del art contemporani no m’acaba d’agradar i en canvi conec gent que es capaç de fer un viatge a L’estranger per tal de veure una exposició concreta. Son visions diferents i totes elles per tant valides.

      Entenc el que dius, però no el comparteixo, especialment la posada en escena que com ja dic a la meva crònica… “crec sincerament que es una de les posades en escena que estèticament m’han agradat mes en tota la meva vida”.

      Gracies per escriure el teu comentari. M’agradaria que no fos l’ultim…. Jo aquí escric el que m’ha semblat al veure un espectacle, però en cap cas vull tenir la raó…es simplement la meva visió.

      Una abraçada Juan

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s