Diumenge 17 de juliol de 2011. Avui anem per primer cop a un espai teatral que encara no coneixem, la SALA ATRIUM en ple eixample, al carrer Consell de Cent, 435 … al costat del Passeig de Sant Joan. Una Sala petita com a nosaltres ens agrada, on pots “viure” el TEATRE quasi be a tocar i es que sembla que els actors estiguin treballant en exclusiva per tu… et miren als ulls i tan sols a un parell de pams del teu rostre… es una experiència teatral intensa, que ens agradar experimentar. De fet diumenge a la tarda eren tan sols 15 espectadors !!!
La primera impressió va ser força bona; la rebuda a l’entrada molt amable i distesa… es nota que no es un teatre com la resta.. ja que ens varem enrotllar en una improvisada xerrada “teatrera” entre els espectadors que estàvem esperant per entrar i la noia que atenia i donava les entrades. La Sala, bonica encara que els seients força incomodes i estrets… menys mal que érem pocs espectadors i ens varem posar “amples”.
Davant nostre un escenari amb forma de plataforma circular que les mateixes actrius podien fer girar en el moment que volien…. pocs elements de atrezzo… unes peanyes amb diferents elements a cada una d’elles, una bustia de correus d’un habitatge, un cavallet de cartró, un paraigües obert… una planta… una gàbia buida d’ocells… un maniquí… i sobre tot al ben mig del escenari una tassa de water que va presidir tot el espectacle de principi a fi. Al fons dos petites sales que es comuniquen entre si… força fosques; en una d’elles un altre tassa de water que serveix de “butaca” perquè un violinista interpreti musica en directe en molts moments del espectacle. Evidentment ens varem col·locar “estratègicament” a la fila 1 i el paraigües obert al principi ens tapava absolutament tota la visió …. ens canviem de localitats per veure quelcom i sembla estan esperant que ho fem perquè immediatament gira l’escenari i deixa el camp visual obert. No es pot ser tan impacient !!!
L’autor d’aquesta obra es Koffi Kwahulè, un escriptor de Costa d’Ivori que ha estat format a Paris. Segons ens indica el programa de ma, aquest autor elabora el seu teatre a través del JAZZ, situant aquest ritme al cor mateix de la seva dramatúrgia. La direcció de la producció recau en Raimon Molins, amb la traducció de Mireia Trias i d’ell mateix.
Val a dir que en Raimon Molins forma part de la direcció de la Sala Atrium i que també assumeix la Direcció artística de la Companyia Sala Atrium.
Entre la faula poètica, el recital musical i l’himne a la dona. La protagonista d’aquesta peça plena d’elements onírics es diu Jaz, una dona que parla poc i viu entre uns lavabos públics i una cambra de criada. Però si ella roman silenciosa, la seva amiga parlarà per ella. I ens portarà de la mà per un món urbà, el nostre, ple de violència i animalitat, un món terrible on també hi creix la bellesa: les flors de lotus més boniques, diuen, creixen entre excrements.
Les interpretacions de les dues actrius ens varen agradar molt, especialment el de TXELL MANYOSES per la seva expressivitat; no la coneixíem i ens va “seduir” amb la seva mirada directe als espectadors, que en algun moment fins i tot era feridora i no et quedava mes remei que desviar la mirada cap un altre lloc del escenari. MIREIA TRIAS també ens va agradar força, encara que ens va molestar en alguns moments els seus crits que creiem eren massa forts per un espai tan reduït…. però ens agradaria endevinar el “truc” per estar l’hora que dura l’espectacle amb llàgrimes al ulls o fins i tot rodolant per les seves galtes…. era realment un truc… o interpretació pura i dura ???
La escenografia senzilla ens va agradar, així com també l’interpretació musical en directe d’en ROGER JUNYENT… es d’agrair poder contar amb la musica en directe i mes en unes circumstancies econòmiques com les actuals.
En quant a la obra en si, NO varem acabar de connectar … i es una llastima perquè el tema que tracta es força interessant i poc tractat en el teatre contemporani; Un tema realment dur, molt dur… i tractat amb tota la seva cruesa…el de la dona sexualment maltractada i vexada per el sexe masculí. No creiem que aquesta sigui la causa… poder te a veure la forma de estar escrita o de explicar tot plegat. El que si sabem es que ens va faltar aquell “clic” per acabar de ser “seduïts” per el que reconeixem com … un text modern i molt actual.
De totes maneres, haig de dir que ho intentarem de nou… seguirem la programació d’aquest nou espai Teatral, perquè ens agrada i molt el TEATRE de bon aprop.
Direcció
Raimon Molins
Amb la col·laboració de l’Institut Francès de Barcelona.