Divendres 15 de Juliol de 2011. El esperat Festival Grec2011 arriba al seu equador i es que el temps passa massa ràpid i ja estem a meitat del mes de juliol…. per altra banda s’apropen les vacances i el viatge somiat a Àsia Central.

Avui tornem a veure TEATRE…. l’obra ESPERANT GODOT (***) escrita per Samuel Beckett; en realitat es la segona oportunitat que li donem al text… ja que fa uns anys varem veure una versió al Teatre LLiure de Gràcia, que sembla ser va estar considerada com a “memorable”, però que a causa del nostre desconeixement del que anàvem a veure, sens va fer feixuc a les hores.

“Esperant Godot” de Samuel Beckett (1906-1989) es va estrenar a París el 1953 amb direcció de Roger Blin i des de la seva estrena ha generat una multitud de tesis, anàlisis i interpretacions, des de lectures de clara significació religiosa a altres marcadament èpiques o militants.

 

 

A l’Any 1999 Lluís Pascual va dirigir una versió que va estar en boca de tota la gent de Teatre i per el que es deia llavors era una autèntica meravella… TOT ESPERANT GODOT en el Teatre LLiure de Gràcia…. aquesta es la versió a la que em refereixo… i que en el seu dia no varem entendre… i se’ns va fer absolutament avorrida.

La critica deia que el muntatge de Pascual respirava honestedat i minuciositat en l’anàlisi del text, ….cap rèplica resulta buida en uns diàlegs ja de per si monòtons, breus, absurds i reiteratius…. Pascual havia construït un poema sobre l’existència i sobre la humanitat contemporània on Godot no és res ni ningú, limitant-se a mostrar-nos a uns pobres rodamons ofegats en una xerrada inútil mentre esperen, sempre esperen, en terra de ningú sense saber ben bé com ni per què esperen.

El aquella  versió els actors que protagonitzaven els papers principals eren ni mes ni menys que : Vladimir (Anna Lizaran),  Estragó (Eduard Fernández),  Pozzo (Francesc Orella) i el seu esclau Lucky (Marc Martínez). 

Esperant Godot, de vegades subtitulada Tragicomèdia en 2 actes, és una obra pertanyent al teatre de l’absurd, escrita a finals dels anys 40 per Samuel Beckett que la  va escriure originalment en francès, la seva segona llengua. L’obra es divideix en dos actes, i en ambdós apareixen dos vagabunds anomenats Vladimir i Estragon que esperen en va al costat d’un camí a un tal Godot, amb qui (potser) tenen alguna cita. El públic mai arriba a saber qui és Godot, o quin tipus d’assumpte s’han de tractar amb ell. En cada acte, apareixen el cruel Pozzo i el seu esclau Lucky, seguits d’un noi que fa arribar el missatge a Vladimir i Estragon que Godot no vindrà avui, “però demà segur que sí”. Aquesta trama, que intencionadament no té cap fet rellevant i és altament repetitiva, simbolitza el tedi i la manca de significat de la vida humana, tema recurrent de l’existencialisme. Una interpretació estesa del misteriosament absent Godot és que representa Déu, encara que Beckett sempre ho va negar. 

La versió que varem veure el dia de la seva estrena esta dirigida per en JOAN OLLÉ i aquesta vegada la verem gaudir una mica mes perquè ja sabíem el que ens esperava…, la escenografia de Eugenio Szwarcer… senzilla però ple de color que contrasta força entre els blaus de diferents tons i els vermellosos que agafan ,amb una il.luminació excel·lent, tons de posta de sol extraordinaris.

En el paper principal de “Vladimir” en Joan Anguera, amb una actuació força fluixa i que contrasta amb la del personatges del seu company  “Estragó”, amb una molt bona interpretació de Ivan Benet.  Teniem moltes ganes de veure treballar a Enric Majó i no ens va defraudar gens … un treball excel·lent interpretant al personatge de “Pozzo”, …. encara que millor en la primera part que en la segona. Per altre banda en Pepo Blasco en el paper del “esclau Lucky”, fa un treball molt convincent.  El nen missatger l’interpreta el fill de Joan Ollé, en Carles Ollé, que amb tan sols 13 anys interpreta el seu primer paper a sobre del escenari d’una manera força digne.

La nostre valoració es de 3 estrelles, perquè encara que sabem que es un text quasi “sagrat” del Teatre,  nosaltres el trobem força repetitiu, lent i angoixant….. com deia la critica qunat es va estrenar l’obra al LLiure a l’any  1.999, ….els diàlegs son  monòtons, breus, absurds i reiteratius. Per altre banda la interpretació del paper protagonista creiem que no estava encara ben preparat com per poder estrenar.  Ens va agradar en general la posada en escena i quasi be totes les interpretacions, però no crec pas que la guardem massa temps en la nostra memòria.

Direcció
Joan Ollé