Divendres 8 de Juliol 2011…. avui es el meu aniversari… i ja son 59 els que cauen; estic fet tot un yayete Voltaire… i que duri. De fet l’Imma aquesta vegada ho ha preparat tot perquè l’aniversari duri mes de 24 hores, perquè va començar amb un sopar sorpresa a casa amb els nostres fills i va acabar dissabte en un altre dinar sorpresa en un restaurant que jo tenia moltes ganes de conèixer… el DOS CIELOS al hotel ME de la nova Diagonal…. però d’això ja en parlaré.

Ara toca parlar del que varem tenir la sort de gaudir el mateix dia 8, que va ser la extraordinària i desconeguda òpera del compositor Paul Dukas, ARIANE et BARBE- BLEUE.

L’Òpera va ser estrenada a Paris l’any 1907 i hem tingut que esperar 104 anys per que arribi a Barcelona; amb una musica tan extraordinària la veritat que es difícil entendre aquest retard. Es una òpera on el llibretista Maurice Maeterlinck aconsegueix fer un argument on les dones son les absolutes protagonistes; de fet la protagonista absoluta es ARIANE, una dona valenta que esta obstinada en alliberar les altres 5 dones anteriors de Barba Blava, recloses per el seu propi espòs…. i que son incapaces de fer front a la violència de genere a la que estan sotmeses; ARIANE esta present durant tota la representació al escenari. La lluita de Ariane per alliberar-les no arribarà a bon port, ja que les altres dones son incapaces d’alliberar-se i preferiran al final de la representació continuar sotmeses.

Ens va sorprendre la extraordinària musica del compositor frances DUKAS, que segons diuen la seva partitura te tocs Wagnerians i també alhora tocs Debussinians, cosa que a priori sembla no ser massa coherent; el que si se, es que la riquíssima instrumentació d’aquesta òpera em va fer gaudir moltíssim de la seva música i això que era el primer cop que la sentia…. quina llàstima que aquesta sigui l’única òpera d’aquest compositor !!!

El muntatge del director alemany Claus Guth, també em va agradar força, amb una escenografia reforçada amb projeccions, una casa de camp on des de fora sembla tot ben normal, però que amaga en el seu interior, l’horror. Un escenari amb una enorme sala amb 6 portes i Ariane i la seva dida, investigant que s’amaga darrera de les 6 portes que es veuen…. a cada porta que s’obre un color diferent amb una llum intensisima i en la que el compositor de forma quasi màgica abandona la musica base, per endinsar-se en una creació musical diferent per cada porta que s’obre….. creant una musicalitat especial per cada una d’elles. Extraordinari.

La solució per la “setena” porta prohibida, on esta recloses les altres 5 dones de Barba Blava, em va semblar senzillament magnifica…. l’escenari amb l’habitació que hem vist al primer acte, s’aixeca lentament i apareix el soterrani, deixant els dos espais a la vista del espectadors. Escenografia espectacular, però al hora una mica massa simple, ja que mes que una casa de camp a vegades sembla un sanatori amb les parets absolutament pelades de qualsevol atrezzo, que fa el decorat força avorrit sobretot en el tercer acte.

Varem tenir l’enorme sort de que la protagonista ARIANE el dia 8 de juliol, era representat per la magnifica mezzosoprano sueca Katarina Karneus, que en principi no deuria haver actuat, però degut a que Eva-Maria Westbroek va “caure” de la programació inicialment pensada, Katarina Karneus va quedar com a titular del segon repartiment. Una veu extraordinària, que arribava amb claredat al 4art pis on varem veure l’espectacle en els dos primers actes… i que quasi be atronava quant ens varem situar en un lateral del primer pis durant el tercer acte…. una veu bellíssima…. un altre regal d’aniversari.

El segon rol en importància és el de la dida, interpretat per Patricia Bardom que també va estar esplèndida, amb un veu que ens va agradar molt.

El baríton baix José van Dam, que per el que sembla va ser una excel.lent cantant, en aquesta ocasió sincerament a mi no em va agradar gens…a mes a mes el seu paper es tan curt que únicament diu un parell o tres de frases… un personatge que únicament te protagonisme en el títol de l’òpera, però que si el compositor hagués decidit treure simplement un actor que no cantes hauria estat exactament igual.

Amb papers força mes curts, però amb un molt bon nivell, les quatre cantants…. Gemma Coma-Alabert (Sélysette), Beatriz Jiménez (Ygraine), Elena Copons (Melisande) Salomé Halier (Bellangère), varen estar a l’alçada, aixi com la excelent actuació de l’actriu/ballarina que fa la cinquena esposa Alba Valldaura (Alladine).  En el curt paper de Vell camperol Pierpaolo Palloni ens va posar “gallina de piel”.

El Cor que no va aparèixer a sobre del escenari, va quedar esmorteït i quasi be no se’l sentia…una llastima sincerament. L’Orquestra aquesta vegada a mi em va agradar, suposo que reforçada per la excel·lent direcció de Stéphane Denève, que va ser molt aplaudit fins i tot en el entreacte abans de començar el tercer i ultim acte.

Una nit en la que varem gaudir molt … i en aquesta temporada ja son forces vegades… una nit mes d’Òpera… però aquesta vegada per recordar. La nostra valoració es de 4 estrelles sobre 5.

Us deixo un vídeo de la cantant Katarina Karneus que no te res a veure amb l’Òpera, però que us servira per conèixer la extraordinària veu que te.  En el vídeo canta “Ruckert Lieder” de Gustav Mahler.