El nostre cinquè espectacle del GREC d’aquesta temporada i continua la ratxa de bona sort…. fins el moment tot el que hem vist ha estat excel·lent i amb aquest espectacle gaudim un altre cop de molt bon TEATRE… un altre valoració de 5 estrelles (la màxima puntuació que atorguem).
El dissabte 1 de Juliol de 2011, desprès de estar tot el dia veient espectacles al carrer de Dansa, ens varem aproximar a la nit al Teatre Poliorama, per veure la producció que ha tingut tant d’èxit a Madrid…. TODOS ERAN MIS HIJOS de Arthur Miller.
Claudio Tolcachir, ha adaptat i dirigit aquesta obra, que d’entrada es te que dir que es una obra magníficament escrita, i que a vegades sembla que sigui prou difícil adaptar-la i tocar quelcom amb el perill d’espifiar-la. No es el cas…. la direcció es efectiva i brillant, aprofita les seves possibilitats al màxim, esquivant intel·ligentment les trampes melodramàtiques en las que pot arribar a caure, posant alguns tocs d’humor que fan mes fresca la representació. Aquest dramaturg argentí ha aconseguit reduir l’obra original que durava gairebé 3 hores a tan sols 90 minuts… i sembla que la seva “retallada” l’ha actualitzat i la ha fet encara mes “viva”…Tolcachir amb la seva versió, aconsegueix deixar intacte el sentit del l’obra, perquè els conflictes morals al voltant de la responsabilitat i el deure dels personatges queden ben reflectits… i fins i tot els dels personatges que tenen un paper mes petit, queden ben perfilats.
A Barcelona Tolcachir ja ve tenir un gran èxit amb “La omisión de la familia Coleman”, encara que aquesta vegada, el seu treball no s’ha assembla en res aquell merescut treball amb actors argentins.
Joe Keller, un industrial ambiciós… i un “bon pare de família”, intentar salvar la seva fàbrica i la seva economia amagant que han sortit de la seva fàbrica peces defectuoses que estan destinades a fabricacions de motors d’avions. La conseqüència es que moren 21 pilots i condemnen a un dels seus treballadors mes fidels a penes de presó de mes de 10 anys sense tenir ell cap culpa….. en Keller es desvincula de tot plegat i enganya a la família. El fals culpable a mes a mes es el pare de la novia del fill d’en Joe Keller, que també mor a la guerra. Aquests dos personatges no apareixen mai a escena i únicament es parla d’ells.
El drama es desencadena quant Ann Deever (la antiga novia del fill desaparegut), torna a casa dels Keller, perquè esta ara enamorada del altre fill viu de la família, Chris Keller. La mare de la família viu atrapada en la obsessiva idea de que el seu fill desaparegut encara es viu desprès de 3 anys de la seva desaparició i no accepta de cap de les maneres la relació amorosa de la nova parella…. serìa com acceptar la mort del seu fill… i no ho vol reconèixer de cap de les maneres.
La versió de Claudio Tolcachir, amb forces gotes d’humor, comença com una comèdia, segueix l’argument en forma de thriller i acaba en un autentic drama. La direcció d’actors es absolutament impecable aconseguint que el pas d’un estat a un altre es produeixen amb força naturalitat.
Carlos Hipólito (Joe Keller) el “pare” protagonista de l’història, domina l’escena des de la seva primera aparició, amb intel·ligència i amb gran talent…. es un actor dels grans; la secunda Gloria Muñoz (Kate Keller), un altre gran actriu que sintonitza perfectament amb el protagonista, creant una parella “normal” … casi d’avui en dia, en un treball difícil i magnific.
El protagonista (Carlos Hipólito), ho fa tan be, sap escoltar, cedeix protagonisme i deixa que els seus companys d’escena brillin, sense que casi no es noti que ell, es l’anima de tot plegat. Ella (Gloria Muñoz), li dona un toc de delicadessa i sensibilitat, adecuada al personatge, “maternal”, sense caure en la carrincloneria …i es que realment el seu paper es el que mou realment els fils de l’obra, i també ho fa sense que es noti massa.
Fran Perea (Chris Keller), en el paper de fill “bo”, personalment em va agradar força, un interpret per mi encara desconegut… i que sembla ser va ser un ídol d’adolescents amb “Los Serrano” ….tot un descobriment per mi…….. va saber donar el do de pit al final de l’obra, quan aquesta exigeix dramatisme. Manuela Velasco (Ann Deever) esta al punt en tot moment: encantadora, dolça, dona frescor a l’obra i sap passar a un lloc secundari per escoltar i donar suport. Jorge Bosch (George Deever) es el contrapunt rítmic necessari, el detonant que es necessitava per al drama…. el que desencadena el tràgic final.
Recomanable absolutament. No us la perdeu !!!! Es representarà al Poliorama fins el 31 de Juliol.
Repartiment
Joe Keller Carlos Hipólito
Kate Keller Gloria Muñoz ● Chris Keller Fran Perea
Ann Deever Manuela Velasco ● George Deever Jorge Bosch
Frank Lubey Alberto Castrillo-Ferrer ● Sue Bayliss Amanda Recacha
Dr. Jim Bayliss Nicolás Vega ● Lydia Lubey Ainhoa SantamaríaFitxa artística
Adaptació i direcció Claudio Tolcachir
Companyia Producciones Teatrales Contemporáneas
Disseny escenografía i vestuari Elisa Sanz
Disseny il·luminació Juan Gómez Cornejo
Traducció al castellà i ajudantia direcció Mónica Zavala
Música Federico Grinband
Realització vestuari Satreria Corneja
Realització escenografia Mambo Decorados, Sfumato
Arthur Miller – Nascut el 17 d’octubre de 1915 a la ciutat de Nova York, fill d’una família d’immigrants jueus polonesos de classe mitjana; la Gran Depressió va acabar amb l’empresa familiar, per la qual cosa la família va haver de mudar-se a un modest apartament de Brooklyn. Aquest apartament li serviria posteriorment com model de l’habitatge del protagonista de “Mort d’un viatjant”, la seva obra mes coneguda.
El 1947 estrena “Todos eran mis hijos” (All My Sons en el seu títol original en anglès). Amb aquesta obra, que va romandre en cartellera durant gairebé un any, va rebre el 1948 el Premi de la Crítica atorgat pel Cercle de Crítics de Teatre de Nova York. En aquesta obra denuncia el cinisme de les empreses d’armaments. L’obra es va estrenar a Broadway en el Coronet Theatre de Nova York el 29 de gener de 1947, i es va mantenir en cartell fins el 8 de novembre de 1947 (328 representacions).
La crítica del somni americà, que es troba implícita en “All My Sons”, va motivar que Arthur Miller fos cridat a comparèixer davant la Comissió d’Activitats Antiamericanes durant la dècada de 1950, quan Estats Units va ser presa de la histèria anti-comunista. Miller va enviar una còpia de l’obra a Elia Kazan, que va dirigir la versió teatral original d’All My Sons. Kazan havia estat membre del Partit Comunista i compartia els punts de vista d’esquerres de Miller. No obstant això, la seva relació va finalitzar quan Kazan va donar els noms de supòsits comunistes a la Comissió d’Activitats Antiamericanes durant la Caça de bruixes.
A pesar de les pressions que va sofrir (li va ser retirat el passaport, no podent viatjar a Brussel·les per a assistir a l’estrena d’una de les seves obres), Miller no va donar cap nom, declarant que, encara que havia assistit a reunions el 1947 i signat alguns manifestos, no era comunista. El maig de 1957 se’l declarà culpable de desacatament al Congrés per haver-se negat a revelar noms de supòsats comunistes, no obstant això, l’agost de 1958, el Tribunal d’Apel·lació dels Estats Units anul·là la sentència, de manera que no hagué d’ingressar a la presó.
El 29 de juny de 1956 es casà amb l’actriu Marilyn Monroe, matrimoni que duraria quatre anys i mig.
Obres de Teatre d’Arthur Miller :
- 1935. Honors at Dawn
- 1937. No Villain: They Too Arise
- 1940. The Golden Years
- 1944. The Man Who Had All the Luck
- 1947. All My Sons(Tots eren fills meus)
- 1949. Death of a Saleman(Mort d’un viatjant)
- 1953. Les Bruixes de Salem
- 1955. A Memory of Two Mondays
- 1955. A View from the Bridge(Del pont estant)
- 1964. After the Fall
- 1965. Incident at Vichy
- 1968. The Price
- 1972. The Creation of the World and Other Business
- 1977. The Archbishop’s Ceiling
- 1981. The American Clock
- 1982. Elegy For a Lady
- 1982. Some Kind of Love Story
- 1986. Danger: Memory!: Two Plays, (I Can’t Remember Anything et Clara)
- 1991. The Ride Down Mt. Morgan
- 1993. The Last Yankee
- 1994. Broken Glass
- 1998. Mr. Peters’ Connections
- 2000. The Ryan Interview
- 2004. Resurrection Blues
- 2004. Finishing the Picture
ja he llegit avui al EL PERIODICO la crítica en la que també deixen molt be aquests text de MILLER, que tot i estar molt lluny de MORT D’UN VIATJANT(per mi EL MILLOR Miller i una de les grans obres del teatre americà), pel que fa a construcció, sempre és de bon veure. MAI he vist una versió de 3 hores o sia, que el que ha fet TOLCACHIR(que semblaria que SOLS hagi dirigit la “Familia Coleman”) ja li venia donat per alguna altra versió de les moltes que hi ha d’haver. Particularment la que més bon record va deixar-me va ser la que vaig veure al Municipal de Girona amb AGUSTIN GONZALEZ i BERTA RIAZA de protagonistes, molt més que la versió catalana què anys més tard al mateix teatre hi van representar CARLES CANUT i JULIETA SERRANO, dirigits per FERRÀN MADICO.I tan l’una com l’altra no passaven de les 2 hores. No podré veure -de moment duran el Grec-, aquest muntatge, i amb sap greu per perdrem el treball de GLÒRIA MUÑOZ que m’agrada molt i sobre tot en CARLOS HIPOLITO per mi un dels MILLORS actors del moment. I que per cert, l’hivern que ve farà el musical FOLLIES de Sondheim, i que per mi -va ser el primer musical seu que vaig veure(1971)-, és l’obra mestre d’aquest compositor americà. El dirigirà en GAS. Haurem d’agafar l’AVE…
I diumenge UN TRANVIA… d’en Mario i WILLIAMS, amb una durada de 2 hores i 35m. MAI n’havia vist una versió tan llarga. Es ben be, que aquí tot ens arriba retallat.
En la meva crònica únicament feia referencia a “la omisión de la familia Coleman”, perquè es l’únic que conec del director argentí Claudio Tolcachir…. evidentment se que te una carrera teatral molt extensa, però força desconeguda per mi.
Estic d’acord que Carlos Hipolito es un “monstre” de l’escena teatral…. però malauradament es deixa veure ben poc per Catalunya.
Gracies per l’informació del musical FOLLIES… per el que he investigat a partir del que has comentat es possible que l’estrena sigui a Madrid abans d’acabar l’any 2011 i que l’altre protagonista principal podria ser Vicky Peña. Estarem a la guait i esta clar que la meva cunyada “madrizlenya” ja pot anar preparant l’habitació dels convidats, per la nostra visita.
Ja em comentaràs que et sembla “Un Tranvia llamado deseo”… nosaltres tindrem que esperar fins el 29 de juliol, que es el dia que tenim comprades les localitats.
Avui han anunciat la creació de “BIT” (Barcelona Internacional Teatre), que intentarà promocionar el Teatre Català internacionalment, amb la intervenció directa del grup FOCUS i la direcció artística de Calixto Bieito…. la cosa a priori te molt, però que molt bona pinta.
Una abraçada Pere
Doncs ja podeu anar fent les maletes per FOLLIES. Ara mateix esta a punt d’estrenar-se a Broadway una reposició que el mes passat va ser un èxit absolut al Kennedy Center de Washington. L’argument va l’entorn d’una reunió de “viejas glorias” que havien estat en les FOLLIES(revistes musicals, que el productor FLOREN ZIEGFELD-Walter Pigdeon a la pel.licula “Funny Girl)- va fer entre 1908 i 1932), que es reuneixen quan han de tirar a terra el teatre(New Amsterdam) on es representàven. Hi ha dues pareles protagonistes-una seria l’HIPOLITO i la VICKY-, però hi ha 4 o 5 papers per actrius MADURES(al repartiment són unes 30 persones),que sols cànten UNA CANÇÓ però que són l’ànima de la funció. Si jo fos en MARIO GAS feria tot el possible per aconseguir a la VELASCO,la SARDÀ, LOLA HERRERA i inclús NÚRIA ESPERT `per un d’aquest papers. Es clar…. si elles volguesin ser SECUNDARIES DE LUXE.
Si el BIT “pinta be”, però no el veig molt clar.Ara, si hi ha “intercanvis” com els anunciats… A més tornen a ser ELS DE SEMPRE¡
El tema del Musical FOLLIES m’ha atrau molt…. ja que “Funny Girl” va ser en el seu dia la meva pel•lícula de capçalera… la vaig veure diria que desenes de vegades. Barbra Streisand un altre dona a la meva vida…
Streisand com estic segur ja saps….va debutar al cinema amb aquesta pel•lícula a l’any 1968 i de fet era una adaptació musical que ella mateixa havia protagonitzat a Broadway en 1964. Amb la pel•lícula Barbra va aconseguir l’Oscar a la “millor actriu”, curiosament compartit amb Katharine Hepburn per “El león en invierno”… va ser el primer cop a l’historia dels oscars que es produïa un empat a aquesta categoria.
Jo era molt jove a les hores, però ja treballava… i recordo que per molt de temps a sota del vidre de la taula del despatx tenia fotos de la Streisand….. No recordo si l’Imma es va posar gelosa….. jejejejeje…. i es que l’Imma i jo érem companys de feina a les hores i deuria veure el meu “enamorament” per la “diva”….. records de joventut. !!!
A veure quins protagonistes contracte al final en Mario Gas, per aquesta esperada producció…. ja se’m fa la boca aigua.
Sobre el tema “BIT” jo tinc esperances de que tot surti be…. confio plenament amb Calixto Bieto, un dels directors teatrals que admiro mes.
Funny Girl, pel-licula la vaig veure al NOVEDADES 3 cops. Dons Fanny Brice el paper que feia l’Streisand, era una de les estrelles de Ziegfeld a les seves FOLLIES, però en el musical de Sondheim, NO hi surt.
Per cert, a Broadway fan audicions per una reposició de FUNNY GIRL.
PD.- hem passat de Miller a Ziegfeld, “distorsionant” tot el teu comentari.
No passa res Pere…. al final l’important es que parlem de Teatre…. i això en pocs llocs a Internet es pot fer. Els teus comentaris aquí a casa nostre sempre son ben rebuts.
Una abraçada
Fins ara tan sols havia llegit crítiques que li havien dinat forces pals contra aquests muntatge. No crec que hi vagi, no l’escolliria aquest muntatge de tota l’amplia oferta del Festival, tot i que m’agrada molt el teatre de Miller.
Com saps Joaquim, nosaltres únicament fem cròniques del que veiem. Aquest muntatge ens ha agradat molt i per això el recomanem. No som crítics ni tan sols segurament entesos en cap tema i aquí a Voltar i Voltar intentem explicar el que sentim al assistir a un espectacle sigui de Teatre, dansa o musica.
Una abraçada
“La omisión de la família Coleman” va ser una troballa per a mi. En Claudio Tolcahir (del qual abans no en sabia res) ha passat a ser una garantia a l’hora de triar una obra.
En “Todos eran mis hijos”, m’ha passat una cosa estranyíssima. M’explico: Hi anava amb molt bona predisposició pel tema abans esmentat (C. Tolcahir), quan vaig veure l’escenografia em va encantar, la història està ben “retallada” , però…. ai, companys, sempre hi ha un “però”. De cop, i segons quins personatges actuaven, em feia la impressió que estava davant de la tele. És una sensació que no havia experimentat mai. A la sortida em vaig “atrevir” a dir-ho, tothom estava entusiasmat amb l’obra, i una persona em va donar la raó, tot explicant-me que el Fran Perea havia sortit en “Els Serrano”. Reconec el meu poc interés per la tele i el meu desconeixement absolut de les sèries. Vaig trobar que Perea, tenia un “caramel” de paper i el vaig sentir amb “alts i baixos”, no em va “atrapar”, senzillament el veia actuar. En Jorge Bosch era massa “gran” pel seu paper. L’Hipòlito, de conya, molt bé com sempre així com la Glòria Muñoz.
Em vaig imaginar l’obra feta al Lliure….. hum….. no hagués estat gens malament!
Dissabte veurem “Un tranvia…”, Per cert, ens sobren 2 entrades de la promoció de Cat.ràdio, si algú li interessan que m’ ho digui (5€).
Segurament tens raó en alguna de les teves apreciacions…. jo desconeixia fins a l’hora de fer la crònica qui era FRAN PEREA, perquè mai he vist “Los Serrano”, i per tant estava lliure de possibles “manies” posturals televisives. A mi em va agradar… evidentment no es de la categoria que l’Hipòlito.
El que si es cert, es que vulguis o no, la producció es de Madrid, i sense ganes d’ofendre a ningú, allà tenen un altre manera de fer Teatre… i no parlo del idioma… parlo d’un aire diferent…. ni pitjor ni millor…. però que a mi em costa d’acostumar. Aquest personatge poder tenia quelcom d’això que no se ben be com expressar-ho.
Nosaltres tenim ja les entrades per EL TRANVIA però t’agraeixo el teu oferiment per qualsevol persona que ho llegeix al Bloc i l’interessi. Es per un dia en concret aquesta oferta ?
Gracies per el teu comentari Montse.
El fet que en PEREA hagi sortir de la tele o que la jova sigui neboda de la VELASCO, no vol dir que siguin mal actors. El que passa és que com diu molta gent que ha opinant en aquest blog “l’estil madrileny”, actualment ens “sona” malament. Estem acostumats a interpretacions “més naturals” amb els actors d’aquí. Tot i això, hi ha actors d’allà, que són sempre bons i altres no tant -com aquí-, ja em direu que us sembla en Roberto Alamo fent de Kowalski. a UN TRAMVIA… com URTAIN, el vaig trobar sensacional.
Per cert, hi aniré diumenge i sense “promoció”, l’entrada em surt per 28 euros?????.
Estic absolutament d’acord que a Madrid existeixen actors molt bons…. crec que no te res a veure en la forma de fer Teatre… es un altre cultura a la que no estem acostumats…res mes. URTAIN la temporada passada a mi em va entusiasmar.
Lamento el fet de que no hagis trobat cap oferta per venir al GREC. Per la propera vegada enrecordat que cada any fan descomptes per la gent mes gran de 65 anys i també per qualsevol edat si compres almenys 3 espectacles en el mateix moment et fan un 25% de descompte…. i “algo es algo …dijo un calvo”. Ho dic per pròpia experiència. jejejeje
com a “calvo” o com a comprador d’entrades. It’s a joke.
com a “CALVO”, evidentment.
Mira, ja que ho dius, no m’atrevia a dir-ho, però és veritat, és una altra manera de fer teatre.
Les entrades són per dissabte dia 9 a les 21, 30h . I es poden bescanviar a la taquilla del Tívoli a partir de les 19h . Si algú li interessan estan a la vostra disposició companys “teatraires”
Montse.
Pues esta vez , Miquel, no coincidimos ,en su valoración, aunque creo que si coincidimos en el día, lástima no haberos visto y así poderos saludar.
A mi esta obra me pareció un poco “comedia madrileña de sesión de tarde”… como expongo en Florestán…… De todas formas no la hundo, porque es de una manufactura correcta… y vemos cada cosa…….
Seguro que coincidimos en el futuro.
Salutacions.
Amic Emilio
Acabo de llegir la teva crònica i efectivament veig que aquesta producció no et va agradar com a mi. M’ha fet gracia la frase en la que descrius el tipus de teatre que es fa a Madrid … “comedia madrileña de sesión de tarde”…
Deixo un enllaç a la teva crònica, per que els amics “Voltaires” la puguin llegir, si clikan AQUI
Com suposo que ja has vist amb la meva contesta a la meva amiga Montse, ja expresso una mica aquesta manera de fer Teatre en l’escola Madrilenya…. i es que es un altre manera d’interpretar… tens raó en això, i pensem en aquest tema exactament igual..
Per el que fa a aquesta producció a mi personalment em va encantar, seria poder el text d’Arthur Miller, i la direcció de Claudio Tolcachir… no se, la veritat…. tampoc vull justificar la meva poder massa bona valoració, però es el que vaig sentir veient l’obra.
Les interpretacions, evidentment a la madrilenya, a mi em van agradar força..
M’agrada de que surtin al Bloc opinions diferents a la meva, de debó..
Una abraçada Emilio.
Ho sento Pere, però segur que tindràs un bon lloc!
Nosaltres aprofitem totes les promocions que podem, si no seria impossible veure tantes obres. Personalment, m’encanta el teatre i quan puc, o volen, arrossego els de casa. A més, quasi sempre, ens trobem un grup de gent teatraires i és molt agradable.Gràcies a les promocions ja no em passa com quan era jove, recordo que em vaig “pulir” tot el pressupost de sortides del mes per anar a veure el LYSAN KENT (Flowers). I el mateix em va passar quan la meva filla era petita i la vam portar a veure Pirates .
Puc prescindir de moltes coses, però no del “cuquet” que se’m posa a l’estómac quan s’aixeca el teló, o els músics afinan els instruments abans d’un concert!
Salut,
Montse.