I continuem al entorn de la Ruta de la Seda amb aquest llibre de COLIN THUBRON publicat l’any 2006 i que narra un viatge al llarg de la mes gran ruta terrestre del mon.

Del cor de la Xina a la Mediterrània : onze mil quilometres de la ma d’un dels millors escriptors actuals de literatura de viatges.

Com ell mateix indica en el pròleg, el viatge va quedar temporalment interromput pels enfrontaments al nord de l’Afganistan, continuant el mateix viatge l’any següent en les mateixes dates.

Colin Gerald Dryden Thubron va néixer a Londres el 14 de juny del 1939 i va treballar inicialment al mon de la publicitat i el cinema. El seu primer llibre de viatges Mirror to Damascus va estar publicat l’any 1968  seguit del llibre The Hills of Adonis: A Quest in Lebanon, on l’autor viatja pel Líban abans de la guerra civil.

També es autor de novel·les i ha obtingut diversos premis. Traduïts al castellà trobem títols com Entre rusos, El corazón perdido de Asia , En Siberia i  Entre árabes, i la novel·la Hacia la última ciudad.

“A veces un viaje es fruto de la esperanza y el instinto, de una embriagadora convicción, mientras uno recorre el mapa con el dedo:  Sí, aquí… y aquí. Éstas son las terminaciones nerviosas del mundo. Un centenar de razones le piden a voces que vaya. Él va para entrar en contacto con identidades humanas, para poblar un mapa vacío. Siente que se dirige al corazón del mundo. Va para encontrar las múltiples formas que adopta la fe. Va porque aún es joven y está ávido de emociones, de oír crujir el polvo bajo sus botas; va porque es viejo y necesita comprender algo antes de que sea demasiado tarde. Va para ver qué sucederá”.

El llibre es una fascinant narració de vuit mesos de viatge, d’una prosa inoblidable i melancòlica amb la que ens narra un mon sorprenent, de vegades terrible, altres vegades entranyable i amistós, però sempre complexa i apassionant. Un itinerari que es la suma de llocs, èpoques i cultures que es barregen i confonen. Un calidoscopi on les nacions deixen de tenir sentit i recorre-les es descobrir la seva diversitat.

La ruta de la seda ha estat un entramat d’arteries on a mes del transit de mercaderies, van circular idees i religions.

Des de Xi’an en Xina, fins a Antakya a la Antioquia mediterrània, passant entre d’altres països per Afganistan e Iran. Va utilitzar transport públic, inclosos camells, que el van portar pel paratges mes misteriosos del planeta com l’Alta Tartaria, el desert de Takla Macan conegut pels seus huracans negres o el llac Song kul de color blau turquesa.

…

També va visitar llocs de mort i desolació com l’enigmàtic lloc prop de Qumrabat Padshahim on camina pràcticament per sobre d’esquelets, el final dramàtic de la Gran Muralla a Jiayuguan o el fort afgà de Qala-i-Jangi on els combatents de Al Qaeda que lluitaven amb els talibans van ser massacrats per les forces especials de EEUU.

En el trajecte Thubron va conèixer a gent curiosa: des del contrabandista xinès d’antiguitats fins al Buda reencarnat de Labrang, passant pel policia corrupte de Bishkek, la sensual guia uigur amb un pit extirpat, el camperol que es masturbava en un dic en Yongchang o els cercadors de jade de Hotan. La seva ruta està plena de rostres inoblidables; de persones amb somnis, anhels i existències que l’escriptor recol·lecta amb delicadesa i paciència.

Transcric algunes de las seves afirmacions en  las entrevistes que va concedir amb motiu de la presentació del llibre :

“Viajo para descubrir al otro”.

“ La gente es lo importante”

“Viajar es entender. Viajando comprendes que no eres el centro del mundo”.

 “Mi peor miedo no es físico, es el miedo a un viaje en que no pase nada. No experimentar nada”.

Aquest llibre te molts punts en comú amb els seus altres llibres de viatge , la barreja d’experiències amb apunts històrics o geogràfics però a la vegada presenta novetats, introdueix una novetat, estableix un diàleg intern entre el lector com a viatger i el autor que actua com un antic mercader, un fantasma, de la ruta de la seda.

Es cert que part del viatge ja l’havia fet abans, Herat, Bujara, Samarcanda, … però dotze anys de diferencia els han canviat radicalment, o es la seva perspectiva la que ha canviat  ??

“Cambian los caminos y los valores. Las culturas no son inmutables”.

Parla també de la gent enfervorida, dominada pels sentiments religiosos, com quan aconsegueix entrar a la prohibida mesquita de Gawhar Shad, en Mashhad, en Irán.

“Yo, en realidad, no pretendía entrar en la tumba, el lugar más sagrado, sólo ver la célebre arquitectura de los patios de la mezquita. Me metí entre la gente embozado con el anorak. Luego sucedió aquello que explico: un individuo me condujo, con gran susto por mi parte, hacia la tumba, y fui arrastrado por la multitud hasta la cámara mortuoria. Sé que hice mal, pero resultó una experiencia impresionante.”

Una experiència que narra de forma sensacional, el flux enfervorit de la multitud, la histèria dels fidels, els gemecs i la impressionant imatge del reflex de tot aquest moviment en el sostre de mirallets.

Els paisatges, sobre tot els mes desconsoladors i àrids tenen en el llibre un pes extraordinari, els descriu casi com una projecció interior. “Hay algo en esos parajes desolados, especialmente en los desiertos, que me atrae; tienen, no sé, una simplicidad. También su hostilidad, su economía. Una limpieza”.

I trobem també un especial interès en les tombes, la de Omar Jayyam, la de Jomeini, la de Tamerlán embalsamat i en els morts, com las mòmies de Urumqi.

“Es normal que durante el viaje alternen momentos de nostalgia y de sentimiento de soledad con otros de entusiasmo. Eso está en la naturaleza misma del viaje, lo experimentan todos los viajeros sea cual sea la clase de viaje. La madurez, sin duda, proporciona más reflexión, y una conciencia de la propia fragilidad que no existía en la juventud. En todo caso, no tengo la menor duda: viajar es necesario.”

I per acabar aquesta entrada,  impossible no recordar quan explica el que un mercader li diu en un moment donat del viatge :

“Hay un hombre en mi pueblo natal que se ha pasado toda su vida sentado junto al pozo. Está feliz y loco. Pero tú has oído el agua corriendo por los jardines de Cachemira, y probado los dulces frutos de Kumul, y caminado entre los tulipanes que tiñen las Montañas Celestes. ¿No es eso suficiente?”.

En tot cas nosaltres com l’autor :

“VIATJAR ES NECESSARI“

Nosaltres per la nostra part dins de poc mes de mes i mig, començarem a fer un trosset d’aquesta Ruta de la Seda…