Des de el mes d’Octubre de 2010, teníem reservades al nostre nom, entrades per el dia de l’estrena d’aquest espectacle, en que Alex Rigola s’acomiadava com a director del Teatre LLiure. Ens feia molta il·lusió el ser-hi presents en aquesta data i fins i tot 8 mesos abans de l’estrena ens va costar aconseguir-ho.
I va arribar el dia… dijous 2 de Juny de 2011 i ens dirigim al Palau de la Agricultura, seu del Teatre Lliure a Montjuïc….. i tornem a ser els primers per segon cop en una setmana. Això ens ho tenim que fer mirar !!! …. no es normal.
Ens asseiem a la fila 1 i davant nostre un gran teló negre que ens separa del escenari a la mateixa alçada que estem situats nosaltres… en el teló un enorme -15,6% fent referencia a la retallada de CIU vol aplicar a Cultura…. de la coma surt fum d’un teòric tret que algú ha disparat… potser el mateix Rigola davant de la presencia del Conseller de Cultura…. un tal Mascarell, que estava present a la Sala ?. En això que surt en Alex Rigola vestit de rigorós negre (com sempre) i fa un parlament de acomiadament dirigit a la gent del Teatre que era, el 95% del public que ocupava la Platea (actors, directors, autors…..); ara entenc el perquè ens va costar tant el aconseguir localitats el dia de l’estrena. Alex Rigola va advertir : Hi ha molta exageració, tòpics i alguna veritat. No voldria que algú s’enfadés
METRO GOLDWYN LLIURE presents THE END, un Narco-Mex-Spaguetti-Western Teatral… i comença el DIVERTIMENTO, jo diria una enorme festa de acomiadament amb molts dels actors que han acompanyat a Alex Rigola durant aquests 8 anys en els que ha dirigit el Teatre LLiure.
“Esto es el fin. Se muere. El teatro se muere. Nos han matado de aburrimiento. Y los que lo han intentado evolucionar nos han hecho aguantar unas buenas mierdas“
……així comença el llarg diàleg al començament de la representació, en el que el cap dels sicaris dels narcotraficants va anar amb la seva núvia al teatre i ella va acabar fent l’amor amb un actor de la mateixa representació al mateix bar del Teatre…. el sicari llavors es desfoga llançant malediccions contra el teatre, amb un intent de comparar la “maldat” del TEATRE amb les “bondats” del CINEMA i donant com a guanyador al CINEMA…. es una profecia de l’autor ?
“Hace ya unos años que empezamos a programar repertorio contemporáneo. Somos los más modernos. Pero el público no entendía cuándo había terminado el espectáculo. Así que desde hace tiempo en todos los teatros el personal de la sala inicia el aplauso”.
Va ser un “mea culpa” des de el Teatre, dirigit al mateix Teatre i a la gent del Teatre, sobretot una critica als autors massa “moderns” com ell…. per invencions a vegades no massa coherents, per fer jugar als actors en situacions no massa normals. Val a dir que en aquest “mea culpa” NO ESTIC GENS D’ACORD. També varen haver clatellades per als artistes de la seva professió i moltes contra la case politica.
L’espectacle quasi be tot en castellà …. ¿POR QUE ?…. nosaltres innocents, creiem que era tan sols al començament ….. però de principi quasi be a la fi, el text es diu en llengüa del imperi, deixant per les coses mes ridícules el català. M’ho vaig passar be i vaig riure molt, però em va molestar que el català es deixes tan sols per exemple, per cantar “baixant per la font del gat… una noia, una noia, baixant per la font del gat una noia i un soldat….” i alguns comentaris del personatge que feia de Rigola” a l’escena.
Moments molt bons però, com el de aquell en el que en mig del “desgavell volgut”, el protagonista fa referencia a les tisoretades i diu “això és el que es portarà els propers anys”.. “tendències Mascarell”,….. quant es refereix al desert inexistent i que el espectador s’ha tingut que imaginar per que a escena surt un cartell lluminós on diu “desert de Texas“, un cactus reciclat de l’obra “Glengarry Glen Ross” , un 4×4 i una caixa metàl·lica.
Una història esbojarrada, amb uns narcotraficants al desert de Texas, i un personatge que es el mateix RIGOLA interpretat per Marc Rodríguez, i imitat per sis actors a la vegada en una de les escenes més ilarants en la que ens varem petar de riure, intentant que el cactus no es poses nervios, recordès el text del seu paper en l’obra i dient-li que es treies les puntxes….
“…Artistas. Tanto mirarse al espejo y no ven sus propias orejas de burro. ¿Y los actores? Analfabetos. Y la panda que los dirige todavía peor. Pandilla de cretinos. Directores…. Tienen una mierda de estudios teatrales y van dando lecciones de psicología, de filosofía, de antropología, de política…. Egocéntricos hasta la médula. Todos gusanos. Con carnet de gusano sabelotodo. Como algunos críticos. Aquellos que no opinan. Sentencian. Humildad, coño humildad. Teatreros y críticos, vaya mundo. Miseria. Muerte. Culpables todos. Ese es su sino. Les guste o no. O sea, que o el teatro se espabila o lo tiene muy jodido. Y de todas formas, aunque se reinvente nunca dejará de ser un arte para espectadores fósiles disfrutando de artistas fósiles. Y esa debe ser parte de la gracia, supongo…”
Els protagonistes principals van ser Joan Carreras (John Racers) i Andreu Benito (Benítez), que amb pocs assajos de l’obra van saber estar a l’alçada … com sempre.
Per recordar l’escena on els mafiosos per tal de salvar-se del autor i de les seves ocurrencies mig esbojarrades, diuen amb veu alta noms d’autors fetiches d’en RIGOLA, com si es tractesin de paraules magiques per provocar el suicidi d’en RIGOLA : “Marthaler, Veronese, Castellucci, Lauwers….”
El monòleg final del actor que interpreta a RIGOLA, en el que dramàticament acaba suïcidant-se desprès de qüestionar la seva egolatria i un mea culpa en no haver defensat prou be la professió dels actors davant dels polítics que maneguen el mon de la cultura moltes vegades de manera barroera, en el moment que ell tenia al seu càrrec la direcció d’un dels teatres públics del país.
Moments per recordar per la seva originalitat i “cachondeo” sa…. quan Benito i Carreras es converteixen en els Buzz Lightyear i Woody de Toy story, i l’autor els “obliga” a sodomitzar-se entre ells.
El final… amb la aparició de un munt d’ovelles al escenari, menjant-se la droga es de PEL.LICULA !!!
No es l’obra de Teatre la meva vida, evidenment…. però ens ho varem passar de conya i varem riure moltissim…… es el que volia Alex Rigola per aquest acomiadament del LLiure.
Et trovarem a faltar Alex !!!
interprets : JOAN CARRERAS, SANTI RICART, EUGENI ROIG, ANDREU BENITO, MARC RODRÍGUEZ, ALBA PUJOL, CHANTAL AIMÉE, JORDI PUIG, FERRAN CARVAJAL, PERE EUGENI FONT, PAU CARRIÓ, ESTER CORT, ALÍCIA PÉREZ
mùsica : ENNIO MORRICONE
witten and directed by SERGIO RIGOLE
m’hagués agradat anar però s’acaba avui, tan pocs dies! visca les pastilles Rigola!
i ara, on marxa aquest gafapasta?
Actualment és director de la secció de Teatre de la Biennale de Venezia, i a partir de la propera temporada a part de dirigir-hi el CORIOLÀ de Shakespeare(on com actors entre altres hi tindrà a Joan Carreras i Alicia Pérez), s’incorporarà com a ARTISTA RESIDENT a EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona.
L’incorporació a EL CANAL és per 4 anys. O sia que de les llistes de l’INEM, de moment res.
Creia que al final no havies baixat a Barcelona a veure-la. No has fet cap comentari al respecte sobre l’obra i ara fa una estona he llegit el que expliques al teu mur de Facebook. Trobo molt interessant el que dius allà i m’agradaria que encara que fessis un copiar/pegar deixessis constància amb la teva opinió. Una abraçada
Una llastima que t’hagis perdut aquest divertidisim acomiadament d’en Rigola. El mateix dia de l’estrena va sortir a la llum el que t’explica en Pere, la signatura amb el Teatre de Girona.
Fa molts mesos que també estava treballant amb l’organització de la BIENNALE de Venècia i de fet m’hauria agradat anar algun dia de l’estiu a Venècia per tal de donar-li suport. Crec que la associació d’espectadors del Lliure te pensat alguna sortida puntual.
El ultim espectacle del GREC “Tragèdia”, també l’autor es en Rigola; es podrà veure al hemicicle del Teatre Grec els dies 30 i 31 de Juliol. Nosaltres tenim comprades les entrades per el dia 30/7 …. i hem tingut la sort de poder comprar Fila 1 central. Serà l’ultim espectacle del Grec11 que veurem. Animat i mira ara de comprar entrades !!!
Com diu en Xavier la complicitat RIGOLA-SUNYER ens ha descobert espectacles i directors que d’altra manera serien grans desconeguts per a nosaltres, i això és d’agrair. Comptant que més d’un cop ens han volgut fer passar “bou per bèstia grossa”.Però pel que fa al director català, la política emprada al front del LLIURE també -com tots- hi te algun “mort a l’armari”. Per mi el diguem-ne més”perillós” es haver creat una mena de “clan” que pel que fa a actors i directors associats, és per riure’n-se del creat al TNC, on com tan sovint s’ha denunciat “sempre són els mateixos”, tancant portes a qui no els és addicte. Això, en el mon del teatre sembla què es força habitual, però encara és el que menys em molesta. El que m’ha sabut més greu, és que al seu entorn -ell no en te la culpa-, s’ha format una cohort “d’aduladors”, amb els que es impossible de discutir qualsevol errada que hagi pogut tenir, que les ha tingut. Quan s’arriba a aquest extrem prefereixo dir “pleguem”. Abans de fer res, ja es va qüestionar molt la CELEBRACIÓ d’en Lluís Pascual, i crec, que per part de molts va ser única i exclusivament, per que seria el successor d’en Rigola i quan es produeixen fets així, que voleu que us digui, em molesta. Que ara amb THE END ell mateix vulgui justificar part d’això com dic en el meu comentari:”a buenas horas, mangas verdes”. Tot i això, el JULI CESAR, GLENGARRY GLEN ROS, NIXON/FROST i sobre tot ROCK’N’ROLL i 2666 són espectacles que NO OBLIDARÉ MAI. I com en Xavier, estic molt content de tenir ara la possibilitat de trobar-lo en qualsevol bar i fer un cafè plegats, comprant el diari o al supermercat, perquè com a “colega” ha de ser collonut.
En Rigola, almenys a mi, m’ha aportat molt en la meva “cultura” teatral; un cop dit això segurament tens raó de que ens ha venut algun cop com tu dius “bou per bèstia grossa”, expressió que no havia escoltat mai i m’ha fet molta gracia. En quant a lo dels “clans” del LLiure i del TNC tens de nou la raó… es evident i no es pot negar, però crec que es normal, perquè un director crea una mena de companya Teatral vulguen o no vulguen fer-ho a posta…. i es que t’acostumes a treballar amb la gent que tens mes confiança i et don resultats.
Així i tot sempre crec que RIGOLA ha donat cabuda a altres directors e inclús ha introduït experiències noves com els cicle de Teatre RADICALS que son una autentica delícia, perquè es quasi un festival de Teatre que en pocs dies pots veure de TOT i deixant a banda que sigui del teu grat o no…. es com si es tractes d’una escola de Teatre cap al espectador interessat.
Jo també vaig anar a veure CELEBRACIO d’en Lluis Pascual i em va agradar força i aixi ho vaig explicar a la meva crònica (http://voltarivoltar.wordpress.com/2011/01/13/celebracio-teatre-lliure-de-gracia/). No considero que perquè t’agradi la forma de ser d’un director no et te que agradar l’altre…. es totalment compatible. No crec amb això de la pretesa animadversió.
En el que jo anomeno “testament” d’en Rigola, a THE END, en el discurs final, diu coses que evidentment les podria haver pensat abans i defensar-las amb mes ganes en el moment que deuria haver-ho fet; en refereixo al que tu comentes… de “a buenas horas, mangas verdes”…. tens raó un altre cop, però crec que almenys ha estat valent i ho ha fet public a dalt del escenari amb una mena de mea culpa. Altres tindrien que prendre exemple.
Com veus soc també un dels seus “aduladors” que a tu tant et desagraden.
Una abraçada Pere i gracies per perdre una estona del teu temps en deixar aquí el teu testimoni.