– La casa de la mesquita
No es el primer llibre que llegeixo d’aquest autor però potser es el que mes m’ha agradat fins ara, sense oblidar “El reflejo de las palabras” i “El viaje de las botellas vacías” que el van consagrar com a escriptor en el mon occidental. I no es tracta d’un llibre de viatges, es una novel·la que es desenvolupa al Iràn, un país que varem visitar al 2009 i que ens va captivar per la seva cultura i per la seva gent.
versió del llibre en català
Kader Abdolah pseudònim de Hossein Sadjadi Ghaemmaghami Farahani, va néixer el 12 de desembre del 1954 a Aral al Iràn. Va estudiar Ciències Físiques a la universitat de Teheran.
Opositor al Sha i al ayatolah Jomeini, es va veure obligat a exiliar-se del seu país i es va establir a Holanda al 1988 on va continuar la seva tasca literària i la seva col·laboració amb la premsa.
Va adoptar el nom de Kader Abdolah en homenatge a dos amics de la resistència assassinats per la policia iraní.
Es autor de novel·les i relats curts i la seva prosa es senzilla i sensible. En els seus llibres s’aprecia la contraposició entre la cultura persa i la occidental. Com he llegit en alguna crítica literària “Abdolah cuenta en persa y escribe en europeo”
Escriu en holandès i ha rebut diversos premis literaris. Las seves obres han estat traduïdes a varios idiomes.
La Casa de la Mesquita parla de la poderosa família d’Aga Yan que ha ocupat una posició de privilegi a la ciutat de Seneyán. Seguint amb la tradició familiar, la família viu en una enorme casa de trenta cinc habitacions al costat de la mesquita, una casa plena d’àvies, nens, servents, comerciants i santons.
Allà hi conviuen el poder econòmic i el poder espiritual, la religió i la vida social, las passions i las pregaries.
Seneyàn – Iran
Al començament de la novel·la, com si es tractés d’un conte oriental, entrem de ple a la historia. Aga Yan, el patriarca, es un comerciant de catifes molt respectat a la ciutat. En aquesta petita ciutat del Iran la vida dels veïns es tranquil·la, tots son amics i comparteixen penes i alegries.
La calma es trenca en el moment en que apareixen els primers moviments encaminats a expulsar el sha del país i la religió es converteix en arma política. Els grups integristes aconsegueixen el canvi , Jomeini arriba al poder i el destí de la família queda marcat d’una manera dràstica.
A banda de les histories i vivències dels diferents personatges de la novel·la, el que realment li dona valor i força a la història es la visió que ens ofereix l’autor dels canvis sociològics del país dominat sempre per els principis del Coran. Cal remarcar que aquest llibre te un component autobiogràfic ja que l’autor va viure tot aquest canvi en el seu propi país.
A la novel·la conflueixen la cultura persa amb la vida quotidiana dels iranians : gent, art, religió, sexe, literatura, cinema, radio i televisió, el autor retrata una societat islàmica moderada lligada a una tradició mil·lenària i allunyada de qualsevol radicalisme. 
I per animar-vos a llegir-la transcriuré aquí el primer paràgraf de la novel·la :
Àlif Lam Mim. Hi havia una vegada una casa, una casa vella, que es deia la casa de la mesquita.
Era una casa gran, amb trenta-cinc cambres. Des de feia segles, hi vivien famílies emparentades al servei de la mesquita.
Cada cambra tenia una funció i el nom corresponent, com ara la cambra de l’opi, la cambra de les històries, la cambra dels malalts, la cambra de les àvies, la biblioteca i la cambra del corb.
La casa era darrera de la mesquita, els dos edificis estaven construïts paret amb paret. En un racó del pati interior hi havia una escala de pedra que conduïa a la teulada plana, des d’on es podia passar a la mesquita.
En resum, una bona novel·la, una història captivadora que et submergeix en el temps i en l’espai , i en la qual t’identifiques amb els diferents personatges. Amb la seva lectura podem descobrir un món que no és tan llunyà com pot semblar.
Com veieu aquest llibre esta traduït a moltes llengües i ha estat seleccionada pels lectors holandesos entre les 10 millors lectures en neerlandès de tots els temps.
Ja saps que jo soc mes de llegir diaris que llibres. No soc un viciós de la literatura com tu IMMA, però aquest llibre me’l vaig empassar en un tres i no res. Em va agradar molt ja que descriu la vida d’una família “extensa” de l’Iràn a traves de varies generacions, d’una manera que em va captivar. Alhora descriu sense que t’adonis l’historia de perquè el poble d’Iràn es va deixar engatussar seguint equivocadament els seus líders extremistes religiosos, per tal de enderrocar al Sha de Pèrsia (que evidentment tampoc era massa bon exemple de governant). Encara avui s’estiren dels cabells per aquell greu error que va cometre el poble iraní. Jo el podria classificar com un dels meus llibres de capçalera. Ho recomano a tothom.
MIQUEL
Humm… Pinta bé!
Gràcies Imma.
Es realment engrescador amb un punt d’intriga i a mes t’introdueix en la forma de viure de les families extenses, pares, germans, fills, nebots…. tots sota un mateix sostre. Gràcies a tu Montse per llegir la entrada !!!!