Aquest llibre el vaig comprar el dia de Sant Jordi i me’l va dedicar el Gabriel Pernau i això ja per si mateix el fa especial. Des de que em vaig assabentar de la seva publicació estava a la meva llista de llibres a llegir i per tant las meves expectatives eren altes.
I puc dir que s’han complert, es un llibre que m’ha enganxat des de la primera paraula i no tant per la història que explica sinó per com la explica.
Es tracta de una biografia novel·lada que ens fa una aproximació a la vida de la Senyora Wang. Per tal de preservar la identitat de la protagonista els noms utilitzats son ficticis i l’autor la bateja com a Cristina Nubiola.
Gabriel Pernau
Nascuda al 1912 en un poble de la província de Tarragona, a pocs kilòmetres de Valls i del mar, als disset anys va prendre la decisió de casar-se amb un empresari hoteler deu anys mes gran que ella en contra de la opinió de la seva família. S’insta-la a viure a Barcelona fins que, quan ja estava embarassada de vuit mesos, el seu marit va morir de forma inesperada i es veu obligada a tornar a casa dels seus pares.
Tothom parlaria d’ella en passat. Ningú pensaria en altres possibilitats que les que dictava la moral de l’època ni en una felicitat diferent a la, que establien les convencions de l’època. “Resignació….”, li aconsellarien ………….
Va intentar adaptar-se a la nova vida amb la seva filla Neus i ajudant als pares a la fonda. Però un fet imprevist ho va canviar tot , va conèixer a Wang Rong nascut al 1901 al si d’una família rica de Canton i se’n va enamorar.
En conèixer aquell home, a la Cristina se li van obrir les portes del món. Tornava a tenir la possibilitat de refer la vida , de viure al costat d’algú que se l’estimava i de deixar enrere la negror que acompanyava, no només en el vestit, tota viudetat.
En l’actualitat la cultura xinesa està molt present a la nostre societat, fins i tot de forma exagerada, hi ha centenars de negocis regentats per xinesos. També es normal viatjar per turisme a la Xina i viure per motius laborals o personals, però als anys 30 del segle passat, el fet que la Cristina decidís marxar de Tarragona a Xangai per casar-se amb un xinés era sorprenent.
XANGAI en l’actualitat
I mes sorprenent i a priori difícil d’entendre es que la Cristina va marxar deixant enrere la seva filla a la que no torna a veure en vint-i-set anys. I no sabrem mai les raons d’aquesta decisió perquè l’autor no ha pogut comptar amb el seu testimoni ja que la Cristina pateix Alzheimer i a mes la seva família directe ha preferit no parlar-ne.
La tasca d’investigació de Gabriel Pernau ha estat llarga i exhaustiva i ha trobat moltes dificultats, quedant molts dubtes per resoldre. Però el llibre es magnífic perquè a mes de parlar de la vida de la Cristina ens parla de la Xina dels anys 30, amb unes situacions polítiques que fa que la parella tingui que fugir en diverses ocasions fins que finalment s’instal·len a Kunming, la Ciutat de la Primavera. Allà obriran una llibreria i es convertiran en agricultors.
Kunming
Després de tenir cura de la casa i dels fills , d’organitzar la feina i el servei domèstic, la vida al camp encara li deixava algunes estones lliures que la mestressa es reservava per a ella. Aquests moments de tranquil·litat els dedicava a aprendre coses que li interessaven, com el poder curatiu de les plantes.
El canvi polític a la Xina fa que al 1962 , arruïnats, s’adonin que no tenen futur i decideixin tornar a Espanya, ella amb cinquanta anys i ell amb seixanta-un. Va sortir de la Xina sola amb dos dels seus cinc fills ja que els altres tres es van quedar al país acompanyant al pare al que les autoritats no van deixar sortir fins catorze anys mes tard. La tornada a Espanya va ser una retrobada temporal amb la filla i la família…
….. el 1966, mare i filla pràcticament no es tornarien a veure mai mes ni es tornarien a parlar. Va ser talment com si haguessin deixat d’existir l’una per a l’altra.
Al poc temps la Cristina i els seus fills s’instal·len a Barcelona on obren un restaurant xinés, a prop de la Diagonal i al que seguirien tres mes.
Al 1976 es va retrobar amb el seu marit però s’havien distanciat i es van separar.
En l’ocàs de la seva vida, la senyora Wang ha quedat incapacitada per explicar la seva intensa història a les persones que, penso sincerament, els hauria agradat d’escoltar-la.
dedicatoria d’en Gabriel Pernau
Aquest mapa de Guangdong es molt semblant al de Catalunya, amb Barcelona, Girona, Lleida i … Tortosa. Macau sería Sitges. I l’Ebre, hi es tot 🙂
No et pensis que aixó es tot, que m’he llegit l’apunt, molt maco, i he pres nota de la recomanació. 😉
Veus com sempre es necessària la visió dels altres ??? mai havia mirat el mapa com ara, jo nomes volia situar Canton però es veritat que ho sembla !!!!
Gràcies per llegir els apunts dels llibres.
El llibre té que ser bonísim ja que només he llegit la teva “crítica” i ja m´ha engantxat l´historia !!!!!
Continúa explicant llibres que es fantàstic llegir-ho.
Gràcies !!!!!!!!!!!!!! El llibre es magnific encara que et deixa amb la incògnita de com va tenir el valor de deixar la filla enrere i si el llegeixes sabràs també que amb el primer fill de Wang Rong va actuar de manera incomprensible per a mi i per tu. Et deixo amb la incògnita perquè t’animis a llegir-ho.
Hola Imma,
Ens has posat la mel als llavis. Diumenge tenim reunió (aperitiu a casa) amb el grup d’amics de lectura, i el/la que posa la casa, també proposa lectura. Em sembla que aquesta “fabulosa historia de la…” estarà a la llista de les meves propostes.
Ahir, en el Club de lectura de la Mediterrànea ens van proposar “Istanbul, ciutat i records” del premi Nobel de literatura Orhan Pamuk, el coneixes?
Si tens algun llibre en ment, sup, s’admeten suggeriments!
Montse.
Montse,es complicat recomanar lectura perquè com tot va molt amb les persones, el moment en que llegeixes un llibre, les expectatives que tinguis,… a mi et diria per exemple que Orhan Oamuk no m’agrada, i am això no vull dir que no sigui un magnific escriptor però jo no connecto amb ell, ho he intentat amb varius títols i no.
En canvi m’agrada Paul Auster (Sunset Park el seu últim llibre em va agradar molt) o m’encanta Naguib Mahfouz escriptor egipci que sap descriure com ningú el costumari egipci amb llibres com la trilogia Entre dos palacios, Hijos de Nuestro Barrio y el Callejon de los Milagros.
Entre els de parla castellana ó catalana Anna Maria Matute, José Luis Sampedro, Alfred Bosch, ….
Gràcies Imma per les teves recomacions.
Personalment m’agrada un altre tipus de literatura. Però darrerament m’he “obert” a més opcions.
No ets la primera persona que em comenta que no li agrada l’Orhan Oamuk, ja em comença a fer una mica de por, però… farem els deures, almenys ho intentaré.
Finalment vam triar “Reserva verda” d’en Ramon Grau (2010) . Una novel.la d’intriga que ens descobreix el Penedès (sembla que després farem la ruta). Pot estar bé, però sincerament hagués preferit anar més lluny!
Repeteixo, gràcies per les teves recomanacions, me les anoto per a properes reunions.
Montse.
Dons ja em faràs cinc cèntims del llibre seleccionat ja que a mi el gènere d’intriga m’agrada molt i d’aquest llibre no tinc referencies. Gràcies.
Inma, como en Madrid está ahora la Feria del Libro, buscaré el que comentas ya que quedan ganas de leerlo. Espero que Blanquerna tenga su propio stand y pueda comprarlo en catalán. De todos modos, la Feria tiene tanto público que lo difícil es poder acercarse a algún puesto. Lo intentaré.
Por si sirve, hace unas semanas leí un libro titulado “El silencio de las palabras”, publicado en Maeva. Me gustó mucho. Es ameno y aborda el tema de la inmigración de un modo muy curioso. No tengo ahora el nombre del autor.
Si no lo encuentras ya sabes, seguro que te lo dejo. Me apunto el del silencio de las palabras que segun he visto en el “milagroso” google es de Mariano Arias Páramo y que por lo visto fue escrito hace 20 años !!!!!!!!!!
No, el libro del que te hablo se titula así pero el autor es JEAN KWOK. Así que debe haberse copiado el título del que escribió hace 20 años. Espero no se copiara el contenido. Ya te lo dejaré. A mí me gustó y se lee en un par de viajes en metro (a mi trabajo claro, que tengo metro para rato)
crec que no tenen res a veure els dos llibres, nomes la curiosa coincidència de títols, ja me’l deixaràs