– RADICALS’11 (9) – MUERTE y REENCARNACIÓN EN UN COWBOY (*) – 14/05/2011

Era evident que algun dia tenia que passar.  Ja ho varem pronosticar que RADICALs te el perill de que a vegades algun espectacle dels molts que veus en dues setmanes, algun d’ells tinguis la sensació en mig del espectacle de que NO saps que fas allà assegut i que et vinguin fins i tot ganes irrefrenables de sortir abans d’hora.    Aquest es el primer cop que ens passa en aquesta edició i MUERTE Y REENCARNACION EN UN COWBOY, No ens va agradar gens.

El dissabte 14 de maig de 2011, desprès de veure un espectacle meravellós al TNC… OPERETTA, i de venir amb la llengua fora per no perdre’ns cap “RADICAL”, ens adonem que segurament no estem a l’alçada del que en principi s’esperava com l’espectacle principal d’aquesta edició… almenys el preus quasi doblaven els de la resta d’espectacles, i això ens va fer creure que seria quelcom especial…… i ESPECIAL ho va ser…. us ho asseguro.

El que ens explica el programa de ma:

Viatjava amb l’AVE i m’havia tret, com sempre, les sabates i les ulleres. Vaig veure per la finestra un cementiri a dos-cents per hora des de l’AVE i em vaig posar les ulleres per apreciar les tombes i, ves per on, es tractava d’una urbanització de xalets i em vaig endur una gran decepció.

Triem la cigarreta que ens porta el càncer. No totes les cigarretes porten el càncer, és aquesta cigarreta que encenc ara la que em porta el càncer. Sóc jo qui tria la cigarreta i l’instant d’encendre el meu final. Me’n vaig adonar dissabte passat, vaig dir: “aquesta és la cigarreta que em matarà, la puc llençar ara mateix i seguir tal com estic…”. Però vaig decidir acabar-me-la. I disfrutar de començar a morir. N’hi ha que no s’acaben les cigarretes, no es cremen ni els llavis ni les puntes dels dits i procuren que el fum no se’ls fiqui als ulls. Llençen cigarretes a mig consumir a les clavegueres o en un toll a l’asfalt i continuen la seva vida…

Com veieu no dona masses pistes de que va tot el entrellat.  Us intentaré resumir les tres parts que intueixo ben diferenciades:

 1 – Dos homes a escena, únicament criden i no parlen, corren mig despullats amb el calçotets, ara que cau…. ara no…. toquen (es un dir) dues guitarres elèctriques que sovint tiren al terra tot donant-li cops de peu … les guitarres a cada cop de peu sonen amb un volum totalment fora del normal difícilment suportable per l’oïda humà.  S’acaben despullant, es barallen entre ells, cos a cos en un ritual entre “mascles dominants homes amb tendències homosexuals”…. es pugen a un “toro mecànic” i giren i giren…. la “musica” mes aviat el soroll, continua a un volum que ens fa replantejar-nos sortir de la sala…. per educació no ho fem.  Continuen durant mes de mitja hora las patades a les guitarres “infernals” i el so torturador insuportable. Escenes videogràfiques ens mostren un paisatge de platja mentres el “cowboy” en peus a sobre el “Toro” mecànic gira i gira.  Primera part purament FISICA.

a la nostre representació els pollets ja estaven NEGRES

 2 – a l’esquerra del espai escènic una enorme caixa de fusta del que veiem únicament el seu exterior.  Evidentment els dos homes es fiquen al seu interior portant  una caixa de cartró a cops de peu, girant-la i tirant-la per terra mes d’un cop… despres i unicament  per pantalla veiem el que fan al seu interior…. obren la caixa de cartró i surten un munt de pollets de color “negre”  (pintats ?)… una dona que mai veurem sinó a traves de les càmeres vestida  de”geisha” i que no parla resta asseguda e interaccionen els “mascles” amb ella… la dona te un paper menys important en tota la representació que els pollets negres (almenys a ells els veurem de debò a fora de la enorme caixa de fusta.  Un actor comença a lligar la “llengua” al seu company…. aquest surt al exterior e intenta explicar al públic quelcom que no s’entén, ja que amb la llengua lligada es realment difícil fer-ho….  mitja hora mes dins de la enorme caixa de fusta i els espectadors veuen “l’acció” únicament a traves de pantalla….una autentica delícia !!!.

3 – Per fi surten els dos homes de la caixa, (i també els pollets negres que posen a una urna transparent)…. treuen un gat persa i també el fiquen dins de l’urna  (els pollets i el gat s’estudien i es miren intensament sense gairebé saber que s’espera d’ells…. tindran que recitar un poema  poder ??? ….. es vesteixen els homes (no els pollets), SI, per fi es vesteixen i es posen vestits d’executius amb barret cowboy i s’estiren a unes gandules de platja… i començant a parlar…. ara si, a parlar… saben parlar !!!!    TEMA DEL QUE PARLEN…. atenció !!!: a veure quin es mes “mascle” i qui dels dos es “folla” mes sovint a la seva parella, tot i fent comparacions segons el temps que ja han viscut amb la seva parella…. aquesta “follada” es mes salvatge o menys.  Acaben dient unes frases com les del programa de ma, inconexes entre elles….que ja ni tan sols volem entendre, no paga la pena de fer l’esforç …i es que fa estona que ja hem desconnectat.

 Es curiós que va haver públic (pocs),  que fins i tot va aplaudir al acabar l’espectacle….         o nosaltres no hem entès res  (no era en angles, al tanto…. era en castellà !!!), o no estem a l’alçada d’un text que considerem totalment masclista i força repugnant.  Evidentment els actors no surten a saludar i es que això també es un ritual d’aquest tipus d’escenificacions… es part del argument… esta tot ben estudiat.

A Internet he trobat el següent comentari :” De Rodrigo García s’ha dit que és “autor de textos que esclaten com bombes”. Nascut a Argentina el 1964 però establert a Espanya des de molt jove és també videasta, performer i director d’escena. Creador atípic que conjuga en els seus espectacles elements del passat i de la cultura popular d’avui, ha elaborat amb la seva companyia La Carniceria Teatro un llenguatge teatral sorprenent que recull les idees i les emocions que agiten a la nova generació teatral.”

 Sincerament crec que voler “emular” grups com “la Fura del Baus” ….. es normal i fins i tot lògic, però es tenen que tindre idees innovadores e inteligents i aquest espectacle ho intenta però NO ho aconsegueix.

Això, si…es te que reconèixer que els dos actors “SUEN LA CANSALADA” amb l’exercici que fan a la primera i segona part….. ja a la tercera reposen.  Quant acaba tot, els que “reposem” som els espectadors que sortim atordits i sense saber que dir.  En veu baixa escolto al meu costat a uns joves que es comenten entre ells : UNA PRESA DE PEL !!!.

intèrprets : Juan Loriente / Juan Navarro / Marina Hoisnard

idea i direcció Rodrigo García / il·luminació Carlos Marquerie

cap tècnic Roberto Cafaggini / tècnic de so Vincent Le Meur / regidor general Jean-Pierre Timouis / producció en gira Diego Lamas

coproducció La Carnicería (Madrid) i Théâtre National de Bretagne (Rennes)

 ——————————————————————————————

Nosaltres per tal de recuperar-nos, sota la pluja i a les 11 de la nit ens dirigim al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), per donar suport a la iniciativa de la NIT dels MUSEUS on molts museus de la ciutat de Barcelona estan oberts de forma gratuita fins a la una de la matinada.   Veiem l’exposició temporal “Realisme(s). L’empremta de Courbet”  … i tornem … o “fugim” per sort,  a la REALITAT.

 

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.