En mig de la marató de RADICALS, i ja una mica saturats de tant Teatre, no ho podem resistir i encara fem la bogeria d’afegir un altre espectacle aprofitant que el dimarts passat 10 de maig de 2011 “els RADICALS , almenys ells…. SI descansen.
Ens apuntem a anar un cop mes al Teatre, aquest cop a la Sala Villarroel i es que no ens volem arriscar a perdre-la un altre cop. COSES QUE DÈIEM AVUI va ser estrenada la temporada passada en el marc del GREC 2010 i es va representar amb grandíssim èxit a la Sala Beckett…. ens varem despistar i quant varem anar a comprar les entrades va ser “missió impossible”… ho varem intentar de una i mil maneres però res…. esgotades totes les localitats fins a l’últim dia. 
La reposició a la Sala Villarroel aquesta setmana ens ha descobert per fi aquesta meravella de espectacle….. i això que anàvem “saturats” de Teatre i a sobre amb una certa por de que desprès de tant esperar no ens acabes d’agradar, perquè aquestes coses passen sovint….. però no…. ni així.
Aquesta producció composta per tres textos curts, va néixer a partir de la complicitat que va sorgir entre l’autor nord-americà Neil LaBute i l’actriu i traductora Cristina Genebat durant el curs que va impartir el dramaturg a “l’Obrador d’estiu 2009” que organitza la Sala Beckett cada any, Coses que dèiem avui és el títol d’una cançó dels Beatles i també d’aquest espectacle, que recull tres peces breus, inèdites, de LaBute: Romance i Les Fúries, Helter Skelter.
Les tres peces tenen un denominador comú, i es ni mes ni menys que la INFIDELITAT dins de la parella…. un tema dur que a molts espectadors els hi costara de empassar, perquè es veuran clarament reflectits a l’escena. Aquests textos breus estan tractats per l’autor, mesurant cada frase, cada paraula amb una perfecció increïble…. res no es diu perquè si; en tan poc temps es te que escriure molt be per expressar tants sentiments. Em va meravellar el text…. tant que m’agradaria llegir-los amb calma i no se pas si estan editats.
A “Romance” (escrita durant l’edició de l’any 2009 de l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett), dos personatges homosexuals que havien mantingut una relació de parella ja fa algun temps es retroben després d’anys de no veure’s. Andrew Tarbet i Norbert Martínez interpreten els seus papers d’una manera extraordinària, un d’ells en el paper del que necessita el “sexe” amb qui sigui… amb el que se li posi per davant, sense respectar cap vincul de parella…. l’altre perdudament enamorat de la seva ex-parella i que serà potser capaç de rebaixar-se per tal de retindre’l una vegada mes al seu costat…encara que sigui per una estona… potser l’ultima.
Coses que deiem avui – “Romance”
A “Les Fúries”, la Paula cita en Jimmy per explicar-li la seva decisió de deixar-ho córrer, però les coses es compliquen quan en Jimmy s’hi presenta amb la seva germana, una germana força especial. Mireia Aixalà, Xavier Ricart i Oriol Guinart (en el paper transvestit de germana), també fan una feina increïble a dalt del escenari. La germana domina al seu germà que esta sotmès a ella absolutament… no te decisió pròpia. Ens trobarem amb un doble drama que no desvelaré… i ens quedara el dubte del que passa realment entre els tres personatges. En aquest text, s’aconsegueix en mig del drama inserir escenes “còmiques” que serveixen per alleugerir tensió en l’espectador.
Coses que deiem avui – “Les Fúries”
A “Helter Skelter”, una parella sopa en un restaurant ‘chic’ i encantador. Tot sembla anar bé fins que ens assabentem que ella ha descobert que el seu marit li és infidel. Ernest Villegas i Cristina Genebat, també fan unes interpretacions inoblidables dels seus personatges; Cristina es a mes a mes la persona que ha traduït tot plegat amb una feina que ens fa molt propers aquests textos. El drama esta “servit” quasi d’una forma “operística” que deixa clavats als espectadors a les seves butaques.
Coses que deiem avui – “Helter Skelter”
L’escenografia de Lluc Castells es senzillament “deliciosa”, quasi cinematogràfica, ja que l’escenari esta enmarcat com si es tractes d’una pel.licula, amb tan sols 3 tauletes en un simulat bar de qualsevol ciutat del mon…. i a traves d’un vidre al fons s’entreveu el carrer i el que passa al exterior. Les llums (Jaume Ventura), tenen una gran importància en aquesta escenografia tan senzilla i alhora tan impactant.
Per ultim felicito a JULIO MANRIQUE que es el responsable de tot plegat perquè ha aconseguit amb el seu treball posar-me “gallina de piel”. Felicitats Julio !!!
Faig “meves” les paraules d’una critica que va sortir a “El Pais” en la seva estrena….“Contundent, potentíssim, brutal. Superb muntatge de Julio Manrique. El tractament del conjunt (espai, il.luminació, banda sonora, algun subtítol i crèdits finals) és de pel.licula, literal i amb admiració !!!…… I la interpretació de tots, també. Què realisme i quina força !!!, i que bé estan definits tots els personatges. Les tres històries són brillants, la seva potència va en augment fins al final de l’última “. Podria haver escollit qualsevol paràgraf de qualsevol critica de qualsevol diari…. ja que totes les que he llegit, la deixen a un nivell similar.
UNA AUTENTICA JOIA que ningú que li agradi el Teatre, NO es deuria de perdre !!!
AUTOR: Neil LaBute
TRADUCCIÓ: Cristina Genebat
DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: Julio Manrique
REPARTIMENT:
Andrew Tarbet (Romance. A)
Norbert Martínez (Romance. B)
Oriol Guinart (Les fúries. Jamie)
Xavier Ricart (Les fúries. Jimmy)
Mireia Aixalà (Les fúries. Paula)
Cristina Genebat (Helter Skelter. Dona)
Ernest Villegas (Helter Skelter. Home)
ESCENOGRAFIA: Lluc Castells
VESTUARI: María Armengol i Clara Peluffo
IL·LUMINACIÓ: Jaume Ventura
SO: Daniel Aznar
Amb molta diferència el MILLOR treball com director de JULIO MANRIQUE fins ara. Va ser un dels grans èxits de la darrera Temporada Alta. Part molt important de l’èxit sens dubte es el treball dels actors, tots a un gran nivell.
M’alegro de aquest cop coincidim plenament en la valoració. Acabo de veure al diari d’avui que han exhaurit un altre cop les entrades per la primera setmana. Aquest any no hem pogut gaudir del “Temps de Flors” a Girona… i es que quant em vaig adonar teníem comprades entrades per un munt d’espectacles els dos caps de setmana.
doncs aquests cap de setmana nosaltres “reposem” de teatre. Ens espera Woody Allen. Diumenge 22 “baixem” per veure al gran BOIXADERAS i el 5 de juny a acomiadar a l’Alex al Lliure.
Les flors com sempre. Entre dissabte passat i dijous al matí vam fer el recorregut. Molt de mal de peus¡.
Siento haberme retrasado tanto en la lectura del Blog y en enviar mis propias apreciaciones. Nuevamente veo que sabéis encontrar obras de teatro que merecen la pena. Ya sabéis. Si os enteráis de que alguna la ponen en Madrid me avisáis ¿vale?
Uuuuyyyyy!!!! t’ha canviat la CARA Mari Carmen. jejejejejeje
…. i es que el teu comentari el tenia pendent de moderació com si mai haguessis escrit cap comentari…. en realitat el que ha passat es que t’has equivocat al posar la adreça electrònica i has posat waMadoo.
Ja saps que estem molt a la “guai” del que faran a Madrid per avisar-te.
Gracies per la teva fidelitat.
Hola Xavi
“La forma de les coses” em va agradar molt, però “Coses que dèiem avui” sota el meu punt de punt de vista l’ha superat amb escreix. No estic tant segur amb el que opini al respecte l’Imma que segurament estarà mes d’acord amb tu que amb mi…. no m’ha sabut dir exactament el que encara, però per el que sembla alguna cosa li mancava per arrodonir-la. Per mi, aquesta ultima producció al tractar-se de 3 histories curtes, em va semblar molt mes “àgil” segurament perquè va directament al “gra” i el text no te ni una engruna de desperdici.
Julio Manrique ha aconseguit dirigir en realitat 3 histories en una sola…com si es tractes de la “Santíssima trinitat” però en Teatre…. amb personatges, actors i textos diferents.
Ho ha aconseguit fer en el mateix espai escènic amb quasi la mateixa escenografia, i alhora sense cap “trencament” massa evident entre les 3 histories. A mi em va semblar la proposta genial.
En el que SI estic absolutament d’acord es lo entranyable que es l’espai Lliure, tan en la seva disposició de cadires al voltant de 3 costats …. com per la seva petitesa que fa que visquis el Teatre gairebé a tocar, com si estiguéssim els espectadors asseguts al mateix espai escènic. Es una llàstima però que a rel de inaugurar el Lliure de Gracia, aquesta sala ha deixat de funcionar (tan sols en alguns RADICAL’s, hem pogut entrar-hi de nou.
“American Buffalo”, també per mi va ser un treball inoblidable.
Hola Miquel. Primer de tot gràcies per venir a veure l’obra. Gràcies per la teva valoració. Nosaltres ens ho pasem molt bé fent aquest treball, sobretot quan el públic, des del minut u al darrer està amb nosaltres fent aquest viatge.
T’escric perquè et volia comentar que l’obra, amb la traducció de la Cris, si que està editada. Aquí la referència:
COSES QUE DÈIEM AVUI
de Neil Labute
Traducció Cristina Genebat
Arola Editors
Col·lecció Textos a part
Penso que el pots trobar a La Central per exemple…
Espero haver-te servit d’ajuda…
Apa siau.
Moltes gracies Xavi per “atrevir-te” a deixar un comentari al nostre Bloc. Hem tingut algun cop correus de autors i directors de teatre, però casi sempre en privat i no a traves del Bloc. Tu ets el primer ACTOR que ens deixes un comentari a casa nostre i es de agrair. No entenem aquest silenci del mon “teatrero”, ja que sabem que som llegits per forces persones d’aquest entorn. No ho entenem, perquè som únicament aficionats i NO intentem ser crítics. Creiem que l’opinió dels aficionats al Teatre deuria ser també important per ells.
Gracies per l’informació sobre l’edició de la traducció de Cristina Genebat de COSES QUE DÈIEM AVUI. Intentarem trobar el text el mes aviat possible. Ens va agradar moltíssim i m’agradaria llegir-lo amb calma.
Una abraçada