Tercer dia de RADICALS i tercera proposta.   Ahir divendres 6 de Maig de 2011, com ja comença a ser costum, ens apropem al Teatre Lliure.  Aquesta vegada a veure la producció MAD (Mutual Assured Destruction), creació de Ferran Dordal i Àlex Serrano.

El programa de ma ens explica el següent :

L’11 de juliol de 1972 es va iniciar a Reykjavík el Campionat Mundial d’Escacs que va enfrontar el campió vigent, el soviètic Borís Spasski, amb el controvertit aspirant, l’americà Bobby Fischer. Era la confrontació de dos caràcters carismàtics i antitètics; el savoir-faire de Spasski davant les excentricitats del monomaníac Fischer. Però als ulls del món, allò que no va trigar a anomenar-se “el matx del segle” no enfrontava tan sols dos dels millors escaquistes de tots els temps, sinó que suposava finalment la confrontació directa entre els blocs comunista i capitalista després de més de vint-i-cinc anys de Guerra Freda.

Dos escaquistes es trobaven a l’epicentre de la tensió nuclear. Mai trenta-dues peces disposades damunt d’un tauler de seixanta-quatre caselles havien generat tanta expectació.

Al principi de la representació ens va semblar que no ens agradaria gaire, ja que tenia la pinta de que es tractava d’una simple partida d’escacs retransmesa als espectadors per vídeo … i la veritat es que no ens venia gaire de gust. Però als pocs minuts varem descobrir que estàvem totalment equivocats i de que els creadors de la producció…. en Ferran Dordal i Àlex Serrano, havien escrit un text apassionant prenent com a fil conductor els fets d’aquella partida famosa del 1972.

Descriuen, en el text (sense estabornir ni avorrir als espectadors), l’historia recent del mon en els últims 75 anys… L’enfrontament entre els dos blocs amb poder en el planeta terra… el bloc soviètic i el americà,…. la segona guerra mundial, la bomba atòmica que va esclatar a Hiroshima, la guerra freda que va vindre a continuació, la caiguda del mur de Berlín, la dissolució de la Unió Soviètica …i fins i tot arriba a narrar els fets ocorreguts fa tan sols uns dies amb l’assassinat “de forma natural” de Osama Bin Laden.

Tot això que en teoria coneixem de sobres, ens ho recorden en poc mes d’hora i mitja amb una autentica classe d’història, d’una manera que enganxa al espectador…. entre les bromes que els dos actors es fan al voler simular entre ells mateixos una mena d’enfrontament… que va des-de la actitud vers als actes que ens expliquen, a el idioma que utilitzant (un en Castellà exclusivament, l’altre en Català, angles i en simulat rus d’allò mes divertit)…. arribant a interpretar ells mateixos els dos Blocs… com si es tractessin de autèntics clowns ( el seriós e intel·lectual i el mes “tonto” però vegades mes realista).

Es increïble com tracten l’historia per tal de fer-la arribar al public de forma fins i tot divertida, sense caure en la astracanada i al mateix temps fent pensar al espectador, perquè ell mateix, es doni de la realitat del mon en que vivim. Per altra banda ens descobreix als no entesos, el complex mon dels escacs on en una època recent va significar molt …. sobretot en la cultura comunista ja que s’introduïa a les escoles com una assignatura mes.

A la escena… una taula amb dos cadires, amb un tauler d’escacs, a la dreta….. i a l’esquerra una pantalla on es “retransmeten” les partides… i on també s’explica amb fotos i transparències, qui eran els personatges importants de les histories encreuades del mon dels escacs i del panorama polític mundial,….. que moltes vegades van arribar a ser quasi a ser el mateix, ja que es va fer servir aquest joc per simular “batalles fictícies” entre els dos blocs i que van evitar fins i tot “batalles reals” en molts casos…… exactament igual que el que passa avui en dia amb el mon del futbol en la societat en la que vivim.

Quasi ja al final l’escenografia simple es transforma en un “esclat” molt espectacular de so, color, filmacions, crits….. dansa, que deixa’n al espectador literalment “clavat a la cadira”. Al final un altre cop la calma i la realitat…. on els dos intèrprets en una actuació EXTRAORDINÀRIA tornen a ser ells mateixos… dos actors interpretant tan sols uns papers que els hi han encarregat.

Els dos actors Diego Anido i Pablo Rosal amb les seves dues magnifiques interpretacions es posen als pocs minuts a tot el public literalment a la butxaca i son ells en realitat els que ens fan arribar d’una manera simpàtica i agradable els fets tràgics que els enfrontaments arriban a produir…. el assassinat de mil.lions de persones.

Un espectacle que ens va agradar MOLT i MOLT… que sincerament es mereix que la producció es pugui veure en una sala “comercial” durant una bona temporada. Nosaltres varem sortir del Teatre LLiure ahir entusiasmats.

intèrprets
Diego Anido i Pablo Rosal

creació i direcció Ferran Dordal i Àlex Serrano / il·luminació CUBE.bz / realització de vídeo Josep Maria Marimon / espai sonor i música Nico Roig / assistent d’escenografia i vestuari Margherita Mantovani / producció executiva Maria Ros

Per acabar aquest Post us deixo un vídeo sobre la roda de premsa de la presentació del cicle de nova creació escènica  RADICALS’11.