– RADICALS’11 (2) – FINGIR (***)

Segon dia del cicle de Teatre RADICALS al Teatre Lliure. Ahir 5 de maig de 2.011 teniem reservades entrades per el espectacle FINGIR. Aquesta vegada l’espectacle es en castellà, encara que la companyia COLECTIVO 96 te la seva residencia a Barcelona.

El programa de ma ens dona ja una molt bona pista del que veurem…..

Fins fa 20 anys, els petons d’amor, és a dir, els petons a la boca, en un escenari de teatre sempre es fingien. Hi havia tres estratagemes principals per dissimular el fingiment d’un petó:

a) El galant s’inclina sobre la dama, torça lleugerament el cap de manera que oculta el petó al “respectable” i llavors besa l’actriu a la barbeta o al llavi superior.

b) El galant, ple de frenesí, acaricia la dama amb les dues mans, totes dues posades damunt les galtes d’ella. Al moment de l’òscul, el galant desplaça el dit polze sobre la boca de la dama i, així, es fa un petó al dit gros.

c) El galant inclina el cap i agafa amb les mans el cap de la dama i la besa entre el pòmul i la boca, un espai que no s’aprecia ja que la mà del galant impedeix la visibilitat.

Dos únics actors en l’espai escènic…. mai millor dit “espai”, perquè estan ells sols, sense cap escenografia …. tan sols unes marques al terra i un matalàs primet per tal de no ferir-se.

Una dona (Lidia González Zoilo) i un home (David Franch ), cara a cara, uns actors que treballen junts ara fa una dècada…. i que es presenten al públic i donen les gracies…. i que desprès diuen que el públic es inexistent i treballen com si estiguessin sols… l’un davant de l’altre. Tot es expressivitat, amb la paraula, amb el gest, amb la cara real o virtual…. ja que força sovint fan servir fotografies de la seva cara amb diferents expressions …i utilitzen aquestes fotos com si es tractessin d’unes mascares per que la resta del cos s’adeqüi a la expressió de la foto.

Juguen amb el públic inexistent, ja que com es “creuen” que estan sols, escullen 6 cadires “buides” i col·loquen un cartell al coll de 6 “passerells” (que en teoria no estan a la sala)… on diu “espectador ficticio”…

….. i practiquen els PETONS FICTICIS amb els espectadors o “passerells” que segons ells no estan a la sala.

Com no podria ser d’un altre manera em va tocar participar “activament” com a espectador “fictici” en la representació….. mala sort però…. ja que em va tocar el petó FICTICI de l’home…. en David Franch… i es que no em van deixar escollir.

Lluiten amb un “drac” també fictici, amb el propi cos i amb la de la parella….. i fins i tot… representen escenes de maltractament de gènere amb una brutalitat que fan esgarrifar…. escenes sensuals i escenes de sexe fingit … escenes de sorpresa, de dolor. Juguen també amb les veus creuades, utilitzant la del company com si es tractes de la seva.

En resum…. UN MASTER CLASS de Teatre….. una classe magistral de com s’interpreta un personatge… de com es representa en el “Teatre” qualsevol escena …. qualsevol situació. Ens va divertir la producció, varem riure i sobretot varem aprendre molt d’una part molt important…..la FICCIO que es la base principal del TEATRE, …. sense cap afeixitó …. casi nus, un en front a l’altre…. només ells mateixos. Un treball magnífic. No els coneixíem, però a partir d’ara els intentarem seguir en les seves noves propostes.

Aquesta producciò es va representar al espai Lliure que ja de per si es petit…molt petit… i val a dir que la majoria de gent eren convidats. Pagant entrada, no crec que fóssim ni 20 persones…

Es preocupant el que està passant en el mon de la CULTURA… cada vegada mes les sales estan buides o semibuides encara que els preus siguin moltes vegades realment econòmics.

COLECTIVO 96 en el seu Bloc ens expliquen :

FINGIR pretén ser una ironia sobre la pròpia acció de representar. FINGIR és la reconstrucció de diferents espais que no existeixen. L’escena,…… un espai en blanc que es transforma a través de la paraula, el so, objectes i acció de diferents llocs. En FINGIR fem evident el fet representatiu a través d’aquestes regles de joc escènic.

Ens interessa principalment fer evident l’acció mateixa de la mentida, de la ficció, de FINGIR tant espectadors com actors que el que està passant en escena és real.

Fingirem tots ara que … o tal com hem fingit ……creure, entendre, veure que això passava de veritat en aquest moment, en aquest espai, en el dia d’avui.

La mentida, la ficció, la realitat, la veritat … són alguns dels conceptes que més preocupen a la nova escena teatral i el seu públic ja que en l’escena actual es treballa molt sovint en una línia autobiogràfica i es trenca amb la idea de personatges i trama. A nosaltres ens interessa aquesta nova relació / convenció que s’ha construït amb el públic d’ara…. de la recerca …. perquè el teatre sigui una experiència més real, que el que passi en directe estigui passant realment i ens oblidem que es tracta igualment d’una altra convenció i fins i tot que ens oblidem que el teatre sempre ha estat una mentida, un lloc privilegiat on mentir és el natural. En FINGIR Fem evidents totes aquestes contradiccions.

He trobat un vídeo de la primera versió de FINGIR que es va presentar ja fa temps al CCCB . No es el mateix espectacle exactament, però es basa en el mateix … FINGIR …que es la base del TEATRE