– RADICALS’11 (1) – HOME-NATJA (***) – 04/05/2011

El dimecres 4 de Maig assistim al nostre primer espectacle (HOME-NATJA) d’aquest cicle de teatre anomenat “RADICALS” que Alex Rigola, el encara director del Teatre LLiure va iniciar ara fa 5 anys, i que malauradament molt possiblement aquest sigui l’últim cicle de Teatre de Avantguarda que es vegi a aquesta sala, ja que la temporada vinent la direcció del nostre estimat Teatre Lliure, passa a les mans de Lluís Pasqual, i no creiem que continuï amb aquesta proposta… i menys en l’època de retallades que el govern actual està aplicant al mon de la CULTURA…. i sobretot si es tracta d’una proposta “trencadora” i per tant “progressista”.

El cicle RADICALS d’aquesta temporada 2011, consta de 12 propostes i totes es representen al Teatre LLiure en 10 dies intensíssims i que ens “obligarà” a assistir a una representació diària com a mínim….i això ens engresca força a tots els “teatreros”, perquè en pocs dies gaudirem de espectacles innovadors, atrevits…. que ens agradaran gens,  poc o molt, però que amb tota seguretat ens donaran una nova visió de les Arts escèniques que no acostumen a veure en Sales comercials.  De fet una de les 12 propostes es va tenir que avançar fa un mesos, i de la que ja vaig escriure un post en el seu dia …. podeu veure’l si clickeu a sobre …. LA CASA DE LA FUERZA.

—————–

Prèviament a l’espectacle que anàvem a veure es va fer al vestíbul del Teatre Lliure l’acció inaugural de l’instal.lació parateatral de Óscar G. Villegas a partir del text inèdit “Lejour que je suis tombée amourese de le voix de Pascal Rambert”, d’Angélica Lidell per a la plataforma Dramangular.

HOME-NATJA es una creació de Jordi Oriol, que  també dirigeix;

L’autor en el programa de ma ens diu…….

Imagina que no ets ningú. Imagina’t acomplexat, tímid i poruc. Aturat fins al límit. Imagina’t incapaç de lligar, de fer-te notar. Imagina la frustració de veure que la vida et passa per sobre i la gent et passa per alt. Però imagina’t, ara, que imagines ser algú. Imagina que imagines que de sobte tens la flor al cul i ets al centre del món. D’un dia a l’altre i per la cara. I ho desitges, i t’hi aferres, i t’ho creus. I passa.

Imagina’t que un bon dia tothom parla de tu, que ets la portada de totes les revistes, i la teva cara apareix a tots als mitjans. Imagina’t al sofà, emmirallant-te en un zàpping infinit. Tothom et truca, tothom et vol, tothom et llepa el cul. Imagina que, de mica en mica, s’omple la pica, i amb el temps, res no et falta, tot ho tens. Imagina’t, per uns moments, que t’acomodes, que t’hi avens. Perds la timidesa, et treus els complexos. Imagina’t que perds la por. Ara imagina, però, un punt d’inflexió. Un camí sense sortida. Un forat al cul. Imagina que un bon dia perds el cap i ho envies tot a prendre pel cul. I de nou, imagina que ja no ets ningú. Però no pateixis, tranquil: imagina’t -per un moment- que amb el temps i per fi et fan un gloriós i emotiu homenatge.

L’argument es força basic…. un parell de colles d’adolescents en l’època del institut, la colla “Els pringats” de la que forma part el protagonista “Cara-cul” i altres amics com “el palles” o la seva amiga Cristina a la que anomenen “La Cardo Borriquero”… tots ells poc afortunats físicament i una mica marginats per l’altra colla que entra en joc “Els Guais” que dominen tot el “cotarro”.  Ja de grans, per un esdeveniment inesperat, “Els pringats” amb el lideratge d’en “Cara-cul” triomfen en el mon de la cançó… i ens transformen en la banda “COOL” reconeguda i admirada arreu….. fins que un altre esdeveniment tràgic els fa tornar a la realitat i veuen que tot ha estat un miratge i que en la seva vida “real” en “Cara-cul” ha fracassat i  especialment en la seva vida sentimental.

La narració de tot plegat,  està explicat segons l’autor com si es tractes de una revista de moda o del cor, amb articles aïllats, sense cap lligam en el temps…i això  fa que passem d’un full a un altre de la revista sense ordre en el temps…. del passat al present i al inrevés en cada una de les escenes.

Tres dels actors (Carles Pedragosa, Pep Mula iJordi Santanach) interpreten musica en directe, amb bateria, òrgan i saxo.  No es pot dir que sigui teatre Musical …mes aviat Teatre amb música, encara que fins i tot es canta a l’escenari…. però tan sols es un recurs mes del espectacle.

Sota l’aparença d’una comèdia absurda, en la que els espectadors riem i ens ho passem força be es diuen coses en el text que son realment dramàtiques i que fan pensar….  a mi em va agradar sobretot aquest aspecte del espectacle…. del qual us faig arribar una petita part del final del text, en el que s’exposa que tots nosaltres estem sotmesos a lo que l’autor denomina la teoria de “l’erosió”….

… perquè ens agrada sentir l’experiència d’una tortura, la desgràcia d’un desastre natural o d’una malaltia injusta.  Les imatges de d’una càmera de seguretat captant l’arribada d’un tsunami o la caiguda de les Torres bessones…. ens encanten els terroristes, els segrestadors, els dictadors, els pederastes, els assassins en sèrie…. Perquè ningú no vol escoltar la història d’algù que va néixer guapo i amb talent: que va fer fortuna apareixent a la televisió i després visqué feliç, la resta de la seva vida.  

 No, la gent no vol finals feliços.  La gent vol que li expliquin històries com la de John Lennon, assassinat per un fan sonat… les vides de Marilyn Monroe, Michel Jackson, o la de Salvador Puig-Antich.  Això es el que vol la gent.  Per la mateixa raó que miren les curses de cotxes: per veure com xoquen. El nostre plaer més pur ve del dolor de la gent que envegem. És la forma més genuïna de plaer. El plaer que un sent quan una tempesta de pedra inesperada sorprèn un descapotable. El plaer que un sent quan un obre una revista i veu la cara que fa la Duquessa d’Alba….

La interpretació del actor protagonista Òscar Muñoz (Cara-cul),  ens van agradar molt. Cal destacar a la mateixa alçada,  per la feinada en desdoblar-se en varius papers femenins a Anna Alarcón  amb una interpretació molt digne.

 El resultat ens va agradar…. tot està explicat d’una forma amable, simpàtica, divertida, però en el rere fons les situacions que es viuen son dramàtiques i mes reals del que sembla.

La escenografia de Àlex Aviñoa  molt treballada i aconseguida, a la qui donem una molt bona nota.  També ell es el responsable de l’il.luminació i en aquest aspecte  li donem tan sols un aprovat, ja que en moltes ocasions les llums enlluernen als espectadors d’una forma massa molesta.  El vestuari de Laura Garcia es extraordinari …  una molt bona feina.

 

  La veritat es que ens va sorprendre de que aquest espectacle estigues inclòs en un RADICALS, perquè creiem que es teatre força comercial.  Aquest espectacle es podrà veure molt aviat també a la Sala Beckett del 19 de maig al 5 de Juny.

5 thoughts on “– RADICALS’11 (1) – HOME-NATJA (***) – 04/05/2011

  1. pere

    L’OSCAR MUÑOZ(cara-cul), és EL MATEIX que a la Becket fa EL PETIT EIOLF?.
    Si la resposta és SI, quin embolic¡. Pobre noi, ja que a més diumenge era a LA MORT D’IVIN ILITX a Girona. Ja sabem que és la seva feina i que SOLS fan això, però vaja trenca closques haver de memoritzar 3 textos diferents¡

    Respon
  2. miquelgascon

    Si Pere… es el mateix. Jo també em faig creus… perquè a mes a mes ahir la funció al Lliure va ser de 20:30 a 22:00 i en teoria actuava a les 22:00 a la Sala Beckett a “El petit Eiolf”… a no ser que ahir suspenguessin la funció per aquesta duplicitat. .

    Jo amb la meva memòria no em sortiria pas d’aquest embolic.

    Respon
  3. imma

    A mi també em va agradar força encara que em va sobrar potser mitja hora, la sensació aquella de com l’acabaran ??
    Una obra de las que fan pensar perquè fent broma o mostrant situacions còmiques diuen moltes veritats de la crueltat de la que som capaços las persones, ja des.de la infància amb el simple fet dels sobrenoms que com diu un dels personatges, et posen sense que la majoria de vegades ho sàpigues. Els complexes, la solitud, el fet de no ser diferent o de ser-ho,……

    Respon
  4. Mª Carmen

    Últimamente, en Madrid, se está estrenando bastante teatro alternativo, sobre todo en las salas del Teatro de La Abadía y en algunas otras salas pequeñas. Hay incluso obras de teatro para público muy reducido (4 o cinco personas) que se hacen en una pequeña habitación, pero mucho me temo que no tengta las ayudas suficientes como para subsistir. También en el Teatro Español, en la sala pequeña, hacen teatro de este tipo. Yo voy a lo que puedo y cuando hay ofertas.
    El sábado estuve en los Teatros del Canal para ver la representación de la zarzuela de La Revoltosa. No me gustó nada el montaje simplista (¿modernista?) que han hecho. Tampoco el coro de la Comunidad de Madrid dio adecuadamente “la nota”. Una pena, porque parece que se quiere ir rescatando el género. De hecho la sala no estaba ni mucho menos llena.

    Respon
    1. imma

      Lo de las sales plenes crec que es un “mal” que s’està estenent, aquí a Barcelona hi han infinitat d’ofertes, regalen entrades al Auditori i ahir que vam estar a un altre representació de RADICALS (Fingir) estava també mig buit i pagant crec que érem 4, la resta eren convidats, si a això afegeixes que hi han sales que no poden programar per falta de recursos …… una llàstima.

      Respon

Leave a Reply