I continuem llegint al voltant de la Ruta de la Seda amb aquest viatge que va realitzar l’Eugeni Casanova l’any 1994, sortint de la Estació de França fins a Vladivostok per des. de allà continuar amb el Transsiberià fins a la Xina i retornar per la Ruta de la Seda ..… i tot això en un període de 45 dies.

Eugeni Casanova (Lleida, 1958) és llicenciat en Filosofia i en Ciències de la Informació. Ha exercit el periodisme en premsa, ràdio, televisió i Internet, i durant dues dècades ha viatjat per tot el món per narrar-ne l’actualitat. Actualment és professor de Comunicació a les universitats de Lleida i Politècnica de Catalunya. Ha publicat llibres de recerca periodística, historiografia i viatges, entre d’altres :

• “L’os del Pirineu, crònica d’un extermini” al 1997

• “El Sàhara nord-sud. Les travessies per la costa atlàntica i el Nil” al 2000
• “Almogàvers, monjos i pirates. Viatge al Orient català “ al 2001
• “Aigüestortes” al 2002
• “Viatge a les entranyes de la llengüa, de la riquesa a l’agonia del català “ al 2003
• “Els jueus amagats. Supervivents de la inquisició a la Sefarad del segle XXI”  al 2005
• “El complot. La trama de la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art”  al 2008

De la primera lectura del llibre “Un viatge monstruós” la conclusió rapida es que…. …. MAI NO FAREM  la ruta del Transsiberià per la duresa i poc atractiu del recorregut. Tota la primera part del viatge fins que arriba a Beijing (Pekín), es un patir constant per la compra dels bitllets de tren, el canvi de moneda, el menjar, la higiene, l’idioma, la caducitat del visat, l’estat dels trens ……

I per no carregar les tintes a l’impressió negativa que ens ha produït la seva visió em  limitaré a comentar alguns temes dels que parla al llarg del viatge :

Comença el periple qüestionant l’equipatge que porta : He fet moltes vegades l’equipatge, però sempre tinc l’impressió que m’erro en alguna cosa a l’hora de tancar-lo, per excés o per defecte…… Foteses, hi ha qui pensarà. Sí que ho son, però quan a la vida tens el que carregues, acabes  filant molt prim. Resulta que la tranquil·litat d’esperit d’un viatge és la suma de petits detalls, i tots depenen del encert en les previsions.

 

Molt adeqüat amb el nostre “avatar”, l’autor afirma que… existeix tota una  filosofia del caragol que defineix moltes vegades l’estil del viatge, i del viatger…. Hi ha els que es desplacen lleugers com libèl·lules, i gairebé sempre es troben com aranyes, eternament penjats…… Hi ha també els escarabats piloters que gairebé no es poden ni desplaçar a causa del pes. Jo m’ho he muntat a la manera formiga, tan lleuger com puc, però sense deixar-me res del que considero que necessitaré.

Del paisatge, a la entrada a Rússia:  Aquí comença l’estepa sense fi que s’estén per tota la franja sud de la Rússia europea i Sibèria fins al Pacífic. Aquesta terra negra ucraïnesa, riquíssima en humus , té fama de ser la més fèrtil i productiva del mon. 

El Volga, el riu més llarg d’Europa és un dels símbols de Rússia, fins al punt que l’anomenen matuixka (mare).  

El Volga té una biografía paral·lela a la del seu país, un dels més destrossats ecològicament del món.  

I del idioma….. No poder entendre’s amb ningú és el pitjor que et pot passar en un viatge. Vius en un aïllament total i això t’acaba inquietant i fent desconfiat….. aquí ets mut si no parles rus. (i aquí espero no haver copiat un text massa “inconvenient”…)

I finalment arriba a la Xina: El gimnàs al carrer …  A les 5:07 del matí el tren entra a l’estació de Harbin. Baixo a l’andana i no m’he de preocupar per orientar-me, la riuada de gent em porta tant si com no al carrer i allà oh! sento música. A la plaça de l’estació, que està envoltada de gratacels en construcció, una trentena de iaios (no n’hi ha cap que baixi dels setanta) ballen i desfilen fent evolucions rítmiques en cercle sota les directrius d’una capdavantera. Van abillats amb vestits de colors, com a l’òpera xinesa i maquillats. Mort de son com estic em quedo bocabadat: és un quart de sis del matí !!

Les cues per tot : Això no es una cua , és una empanada de gent …. La cua es atapeïda, diguéssim que s’aprofita intensament l’espai i no es deixa oportunitats per als espavilats …. sento els genitals del del darrere contra el meu cul i tinc els meus contra el del davant, de fet estic (com tothom)  emparedat.

i per pujar als trens les aglomeracions:  Quan s’acosta l’hora d’obrir les portes per accedir a les andanes , comencen les corregudes. La sala conté milers de persones ansioses , totes preparades com atletes a la línea de sortida….. Quan arribem a l’andana, el tren està entrant, i ja ve ple ….

i el que es sentir.se el centre d’atenció : Als xinesos els encanta observar els estrangers, de fet aquesta és una de les principals aficions nacionals i jo sóc tot un espectacle ….. El meu cambrer em porta immediatament l’arròs i el cogombre i se m’instal·la al costat a veure com menjo. Es queda allà, expectant, amb un somriure beatífic penjat al rostre i sense dir res ….  No para de mirar-me embadalit  com un pare que contempla els primers passos del seu fill.

i dels costums xinesos totalment incomprensibles per nosaltres …..

 

i finalment algun dels comentaris que ha deixat escrits sobre els monuments ó llocs que va visitar a les seves curtes estades als pobles o ciutats  en els que fa parada :

de Kiev la estació és monumental en arquitectura i miserable en la resta com correspon a una capital de l’antic imperi dels soviets …. trobo que a la ciutat hi ha un parell de monuments correctes i prou, la plaça de Khreixtxatik (de la Revolució)…..

 …. la Catedral de Santa Sofía a imitació de la de Constantinopla i les catacumbas, amb cadàvers encartonats de monjos, del Monestir de les Coves.

de Moscou Es curiós, la plaça Roja no em fa cap impressió. Fa ara exactament un any, vaig passar hores en aquest mateix lloc embadalit ….  La vaig trobar desmesurada i captivadora, grandiosa i desmanegada, immensa.

de Pekín La Gran Muralla! Em toca intentar emocionar-me. Sóc sobre un dels monuments de la Història de la Humanitat …. Redéu, quin sidral a la Muralla! Aquest és el lloc oficial de visita ; un bocí perfectament restaurat, reedificat diria, on han instal·lat telefèrics, botigues a dojo i fins i tot individus disfressats de soldats medievals. Es la forma de fer las coses dels xinesos pel que fa als monuments i al turisme… No hi  trobo cap diferència, però, amb Disneylàndia …..

de Xian  Instal·lat en una furgoneta amb set persones més surto cap un dels punts culminants de l’arqueologia mundial, la parada funerària de Qin Shihuang. L’any 1974 uns pagesos van topar amb una cavitat quan foradaven un pou; va resultar que allà hi havia enterrats 6.000 soldats de terrissa de mida natural i personalitat pròpia. Tots son diferents, amb trets facials, expressió i indumentària individuals.

i de Samarcanda al final del seu recorregut abans de tornar a Moscú des.de on agafarà un avió fins a Barcelona…. m’assec per contemplar l’areny, una de les places de més anomenada del món i el que dóna cos al mite de Samarcanda. Aquí hi havia en un altre temps el basar, i, a la banda nord, un caravanserall ; que diferent devia ser aleshores, amb els estudiants de les tres madrasses donant vida a les pedres, i els mercaders negociant, i la gent de la ciutat reunida en el seu centre històric.

Tot viatger té un paràsit a les vísceres que li ordena acomplir alguna vegada aquests trajectes-desafiament. Jo n’he sentit a parlar tant que ja és hora que me’l tregui de sobre.