Aquest post esta elaborat en la seva totalitat per l’IMMA (la meva companya durant quasi 40 anys de la meva vida).

Tot just una setmana abans del Tsunami i la posterior crisi nuclear al JAPÓ, varem comprar per Internet els passatges d’avió per tal d’anar aquest mes d’agost a conèixer el país, en un viatge d’unes quatre setmanes.  No cal dir, que veient el desenvolupament dels esdeveniments, hem descartat viatjar al Japó.  Creiem que no es el moment i tampoc volem posar en perill les nostres vides. Encara estem pendents de si perdem els nostres “calerons” o no.

Però la vida continua i nosaltres ja tenim la il·lusió de conèixer altres indrets…. per tant ja hem començat a preparar el nostre viatge d’aquest estiu al Àsia Central.  Val a dir que per nosaltres, una part molt important d’aquests preparatius es la lectura, llibres de viatges de la zona que visitarem i llibres d’escriptors locals, si tenim la sort que hagin estat traduïts al català o castellà.

En aquest cas hem començat a “fer boca” amb la lectura del llibre “Sueños perdidos en la ruta de la seda” de Marc Morte.

L’any 2001, Marc Morte    i la seva companya Elena Senao    inicien un viatge de sis mesos al llarg de la ruta de la seda i d’aquest viatge sorgeix aquest llibre, el seu primer llibre. Al 2004 també van fer un altre viatge de sis mesos al Caucas i una infinitat de viatges “curts” com ells anomenen per la Xina, Iran, Turquia, Rusia.

… Actualment viuen a Istanbul.

Fins al moment ja ha publicat altres llibres com “Cáucaso, entre leyendas y kalashnikov” (2007) y la novel.la “Los hijos de Ararat” (2008)  i es autor de reportatges de viatges i/o socials que publica en diaris i revistes espanyoles.

Tant ell com la Elena son fotògrafs i acompanyen els seus reportatges de fotografies realment magnifiques.

Confessa en las primeres pàgines del llibre que des de petit el va fascinar la ruta de la seda per la barreja de fantasia i mitificació que des de sempre ha envoltat el concepte d’Orient, i decideix emprendre el viatge tot just acabats els seus estudis universitaris (llicenciat en direcció i administració d’empreses).

El recorregut s’inicia a Turquia i transcorre a traves d’Iran, Turkmenistan, Uzbekistan , Kirguizistan i finalment la Xina.  Com ja coneixem Iran (any 2009), la nostre idea actualment es fer una Ruta que comenci a Uzbekistan, continuï per Kirguizistan per acabar visitant el mític mercat de Kashar (ja dins de la Xina actual). 

El llibre esta ben documentat i ofereix dades històriques que ajuden a situant-se en el context de la zona per on passa’n.

La seda va ser un privilegi de nobles i emperadors i un dels secrets millor guardats de la Xina fins, que, segons la historia, en el segle III d.C. una princesa va vendre el secret al Japó acabant amb el monopoli. A la Xina, amb la seda no nomes es fabricaven vestits, també cordons, cordats per instruments, recipients impermeables, paper e inclús bocins de seda es van fer servir com moneda del país.

El nom de “Ruta de la Seda” va ser introduït per definir un conjunt de camins utilitzats per monjos, comerciants, artesans, artistes i exploradors que mantenien la comunicació entre cultures estranyes i separades per kilòmetres de terrenys inhòspits i perillosos. La seda era nomes un dels articles que hi circulaven peró era tant el valor que va arribar a assolir que es va convertir pràcticament en la primera divisa d’Àsia i va donar nom a la ruta. Era, a mes del trajecte del comerç de la seda, un creuament de camins culturals i religiosos recorreguts per personatges com Marco Polo. El transport per terra es feia amb caravanes de camells i d’elefants encara que posteriorment s’ha confirmat l’existència d’una ruta marina amb el descobriment al 1987 d’un vaixell xines comercial de la dinastia Song (960-1279) que es conservava gairebé intacte al fons del mar.

Comencen el recorregut a la ciutat d’Istanbul i d’allà es traslladen a Bursa en minibus on destaquen el fet que els carners circulin per la ciutat com les vaques a la Índia, aquests animals seran degollats a la festa mes important del calendari musulmà a Turquia, el Kurban Bayrami, una festivitat tan important com el Nadal per els cristians. Continuen cap a la Anatòlia, àrida i feresta plena d’antics carabassar abandonats i la travessen en tren : “el tren cruzaba lentamente las inacabables estepas….. Pequeños pueblos rompían la monotonía de las llanuras… La simplicidad del paisaje le confería una belleza difícil de igualar.” Els pobles de L’Anatòlia queden molt distanciats de las grans ciutats no tan sols geogràficament sinó en el temps, en costums i en aparença. Küthaya, Konya, Sultanhami, Kayseri, Erzurum, Kars, Dogubezayit pobles del est de Turquia en els que fan parada i dels que comenta “la población es kurda, solo los policias y los militares son turcos”.

Tabriz es la primera població de la ruta de la seda al Iran i es “una ciudad de difícil definición. Su personalidad ha estado influída por los muchos imperios que han pasado por ella convirtiéndola en ocasiones en capital, en ocasiones en ciudad fronteriza”.  Zanjan, Ghazvin, Isfahan, “las mas bellas mezquitas de Persia brillaban iluminadas compitiendo con la luna”, Yazd , centre del zoroastrisme al Iran, i Mashad ciutat que viu tot l’any del turisme religiós.

“Dadme un dólar …. La famosa corrupción que campa a sus anchas en Turkmenistán se había confirmado nada mas entrar”.

La primera sensació que els hi dona el país es de soledat i tristor, els controls a la carretera eren continus, cases buides, carreteres sense circulació, i de tant en quant alguna ovella, cabra o camell. L’únic home que apareixia arreu era el president, en fotos, en bustos, en eslògans que recordaven el seu poder absolut a un públic inexistent.

————————————————-

La capital Ashgabat resum el país a la perfecció, grans avingudes arbrades, sense vida com el desert i rodejades per grans blocs de formigó on viu la població. No se senten las veus de nens jugant, ni tan sols el soroll del tràfic. I en contrast, el centre de la població amb grans edificis del govern, tot net i enlluernador.

Merv, centre industrial del país al mig del Karakum, Charjou, i travessant el riu Oxus la frontera de Uzbekistán.

 Bukhara, mítica i enlluernadora ciutat a on han viscut las mes celebres figures del Islam : Avicena, Ferdowsi, Rudaki,… Destruïda per les tropes de Genghis Khan, va tornar a ressorgir en el segle XVI i conserva unes construccions magnifiques. La seva població son d’ètnia tayika i parlen un dialecte del farsi. El nord i el sud del país dividits pel desert de sorra vermella “al atardecer, el sol convierte al desierto en un mar en llamas“. Es dirigeixen a Khiva, una ciutat poc acollidora que sembla un museu al aire lliure, a on la llum es talla constantment quedant a las fosques.

I arriben a la ciutat mítica de la ruta de la seda, Samarcanda, el gran somni de Tamerlán. Aquest home turc-mongol va ser un assaltant de las caravanes del Àsia Central i va esdevenir un personatge sanguinari i despietat que d’altre banda va fer construir grans obres com a mostra del seu poder. Es curiós que el govern uzbek hagi adoptat aquesta figura com a símbol per substituir en tot el país a les estàtues de Marx i Lenin.

Potser te a veure amb la ferrea dictadura que pateix el país ? La ciutat, totalment destruïda pels soviètics únicament conserva en alguns llocs de la ciutat vella la arquitectura típicament uzbeka.

“Temia abandonar Samarkanda …. Habia alcanzado mi sueño pero ahora temia abandonarlo….. Llevar a cabo un sueño es un arma de doble filo, por un lado está la alegria mientras se lucha por él, que se convierte en desazón al haberlo realizado, dejando una ausencia irrecuperable”.

Tashkent, la ciutat de pedra, capital del Uzbekistan i la mes perillosa pels estrangers amb una policia corrupta mes preocupada per robar als turistes que per garantir la seva seguretat.

La Vall de Fergana, Kokand, Margilan a on les dones vesteixen amb sedes “parece que solo exista un modelo, y casi todas las mujeres lo llevan: un estampado de formas y colores caótico, mezclando azules, verdes, rojos, amarillos, negros y blancos sin ningun tipo de respeto estético”.

I sense sortir de la vall de Fergana passa’n a un altre país, Kirguizistan.

Osh, Özgön i Bishkek la capital del país a on els kirguisos vesteixen com a occidentals. Els homes, aquí, han adoptat la cultura del vodka. Karakol una petita ciutat amb cases enjardinades, mercats i animals en lloc de cotxes. Cada diumenge hi ha mercat i baixen amb animals de tots els voltants.

El llac Song-Kol a mes de tres mil metres d’alçada i a on comencen a aparèixer las “yurtes”. Altes muntanyes nevades i vent, molt de vent. Finalment At Bashy, Tash Rabat, antic carabassar i el pas de Torugart per on accediran a la Xina, últim país del seu recorregut.

El paisatge canvia per complert, las muntanyes rocoses sense vegetació, el cel absolutament blau contrastant amb el gris de la roca, l’aire sufocant desprès del fred de la muntanya. Alguns jacks donen una nota de color. Paisatge lunar, desert. Las primeres poblacions rodejades d’arbres i amb cases d’adob, d’una sola planta amb nens i nenes jugant …. el llegendari oasis de Kashgar.

Kashgar es una ciutat amb una fascinant vida als carrers, dedicada per complert al comerç a on tothom va per comprar o vendre. “chinos, uygures, kirguizes, tayikos, uzbekos, pakistaníes y algun occidental fuera de lugar, convierten la ciudad en una mezcla de razas y lenguas tal y como debió de ser en la antigüedad”.

Cap lloc en el mon pot comptar amb un mercat setmanal comparable al de Kashgar.

El diumenge els dos-cents mil habitants de la ciutat i els camperols dels voltants es troben a les afores de la ciutat per continuar amb una tradició comercial amb dos mil anys d’història.

“¿Como es posible que a principios del siglo XXI siga existiendo un espectáculo de esta índole ? Es dificil de explicar. Era aquel insólito pasaje del pasado lo que habíamos venido a buscar cuando decidimos preguntarnos que quedaba aun en vida de la leyenda. Y hoy en dia el emblema de la Ruta de la Seda es Kashgar”.

El desert de Taklamakan, Kucha, Turfán , Dunhuang i a on comença’n o acaben ? els milers de kilòmetres de la Gran Muralla que separava la Xina culta dels bàrbars de las estepes.

“Finalmente habiamos llegado a la antigua capital de Imperio Celeste …. La historia de la Ruta de la Seda está ligada a la historia de Xian …. La Ruta de la Seda fue el lugar donde circularon infinidad de mercancías, y Xian era el lugar adonde llegaban y de donde partían”.

El final d’un somni fet realitat.