El dissabte passat, 9 d’Abril 2011, va ser un dia especial, ja que les dues activitats a les que varem assistir van sortir totalment rodones, el 1er Congrés de Volta al Món (que varem valorar amb la màxima puntuació de 5 estrelles)…..  i al vespre, un altre 5 estrelles, la retransmissió als cinemes i en directe de l’òpera – LE COMPTE ORY de Rossini, des de el Metropolitan de Nova York.   Millor… impossible.

Juan Diego Flórez – Le Compte Ory – MET

Le Comte Ory  és una òpera en dos actes, composta per Gioacchino Rossini, (Pesaro – Italia, 29/02/1792 -Passy- França 13/11/1888),  amb llibret en francès d’Eugène Scribe, Charles-Gaspard Delestre-Poirson.  Es va estrenar a l’Òpera de París el 20 d’agost de 1828, i va estar en el repertori durant vint anys consecutius, declinant després quan l’existència d’una nova escola de cant va fer pràcticament impossible trobar un tenor que assumís el paper protagonista.

La lleugeresa, la gràcia afrancesada, però sobretot l’ambigüitat i la “amoralitat” d’aquesta òpera no van ser apreciades pel públic italià del segle XIX. Encara avui, Le Comte Ory, totalment revaloritzada per la crítica i integrada en el repertori teatral, segueix sense ser una de les òperes més famoses de Rossini, malgrat la seva elevada qualitat musical, de gran “coloratura” i del seu divertidíssim argument.

La “coloratura” és la capacitat de la veu lírica d’executar successions de notes ràpides. La coloratura és melismàtica, és a dir, a la coloratura, la vocal d’una sílaba s’estén a diverses notes seguides.  En les òperes de Rossini, Donizetti i Bellini, la coloratura és portada a l’extrem en amplitud, rapidesa i agilitat. Aquest desenvolupament va ser titllat de superficial per compositors com Richard Wagner a Alemanya. No obstant això, la coloratura rossiniana és sempre una expressió d’un estat d’ànim.

Juan Diego Flórez – Le Compte Ory – MET

En els últims anys, entre els cantants que estan representant aquesta òpera, destaca amb tots els honors,  el tenor Juan Diego Flórez, perquè “broda”  el paper, tant des del punt de vista musical amb la seva veu líric-lleugera (tan adequada per a aquest rol),  com per les seves grans dots per a l’escena còmica.

En aquesta producció, a la que varem tenir la gran sort de poder assistir (encara que des de la llunyania física), el Metropolitan va posar “tota la carn a la graella”….. i per l’ocasió va contractar a tres pes pesants de l’òpera actual, en Juan Diego Flórez, Diana Damrau i Joyce DiDonato.

Juan Diego Flórez  (nascut a Lima – Perú el dia 13 de gener de 1973),…. com a protagonista (el comte Ory), va demostrar que sense cap dubte es el millor tenor lleuger avui en dia i en aquesta ocasió va fer una espectacular  exhibició de la seva tècnica vocal així com d’una gran interpretació com actor còmic, que ens va deixar bocabadats.   Possiblement estava en estat eufòric, perquè 35  minuts abans de començar la representació, havia nascut el seu primer fill i va estar a punt de tenir que suspendre la seva actuació.

Juan Diego Flórez / Diana Damrau – Le Compte Ory – MET

Diana Damrau (nascuda a la ciutat alemanya de Gunzburgo el 31 de maig de 1971)…. en el paper de la comtessa Adèle, va estar extraordinària, amb una potencia de veu increïble i amb una  precisió en els aguts que poques vegades he escoltat…. i es que no hi ha dubte de que es una de les grans sopranos de la actualitat….  la millor ?

Joyce DiDonato (nord-americana, nascuda a Prairie Village – Kansas el 13 de febrer de 1969) es una mezzosoprano que m’agrada especialment.   Va saber estar a la alçada dels dos anteriors “monstres” del bel canto, interpretant magistralment el paper del patge Isolier (personatge transvestit en aquesta òpera).

No recordo pas haver vist una conjunció tan perfecte dels tres personatges, ni en aquesta òpera ni poder en cap altre.  Va estar una actuació antològica des de tots els punts de vista, sobretot en el vocal que difícilment es superable.  L’escena del “trio” tot “jugant” en el llit inclinat, va ser una escena preciosa, que els que la varem veure no la oblidarem mai, divertida i alhora magistralment cantada e interpretada.   No van  desmerèixer en absolut els altres intèrprets secundaris, Susanne Resmark (Ragonde), Stéphane Degout (Raimbaud) i Michele Pertusi (el tutor),  i per tot plegat, va fer que al acabar l’espectacle la cara de felicitat de tots nosaltres era molt visible i els comentaris d’aprovació generals al 100 %.

Joyce DiDonato / Diana Damrau – Le Compte Ory – MET

L’argument crec que es el menys importa, però ho afeixego per si us interesa :

Vull comentar també que el vestuari em va semblar MAGNÍFIC, ple de color, conjunció i bon gust, amb colors clars i amb molta “llum” que encaixa molt be amb la comicitat de l’òpera.  No soc de la mateixa opinió si parlem de la escenografia que la vaig trobar POBRE, FOSCA, i fins i tot LLETJA, exceptuant la solució del llit reclinable que ja hi esmentat abans,  que està ben pensat per tenir una bona visió del que passa en ell   (solució ja emprada en el Teatre Nacional de Catalunya fa uns anys amb l’obra de teatre “Mort de Dama”).

Mort de Dama (2009) – TNC

Ja únicament em falta fer algun comentari sobre la qualitat de la retransmissió als cinemes Yelmo…. aquesta vegada el so va estar força be i fins i tot el volum, encara que varem tenir alguns petits ensurts de desconnexió (molt breus ) …. ja que creiem per uns moments que es repetirien els tristos fets de l’ultima retransmissió quant es va retransmetre  Lucia di Lammermoor..

Una tarda/nit realment inoblidable.    Esperem que surti molt aviat el DVD d’aquesta producció.