El passat diumenge dia 3 d’Abril 2011, per nosaltres va ser el dia de la MUSICA, perquè des de que ens van llevar fins que ens varem anar a fer “nones”, va estar presidit absolutament tot per la MUSICA amb” lletres majúscules”. Concert matinal al Auditori amb l’OBC e immediatament desprès de dinar cap al Liceu, a gaudir d’un meravellós concert de ROLANDO VILLAZÓN. Però la cosa no va acabar encara…. ja que tot seguit i a corrent cap a casa, per tal de veure per Televisió el Concert de la Berliner Philarmoniker en directe des de Berlín…. i que veritablement ja no vaig gaudir com altres dies, per la saturació acústica i mental….. l’edat no perdona !!!
Com deia abans, a dos quarts de deu del mati ja estàvem al Auditori, per escoltar a la nostra estimada Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (l’OBC). Aquesta vegada amb un programa força desigual per els nostre gustos, però queigualment varem gaudir plenament.
La primera part va estar dedicada de ple a James McMillan (Kilwinning 1959) amb una obra composta a l’any 1959 …. Veni, veni Emmanuel (****), que ens va meravellar i potser mes del compte, ja que no ens ho esperàvem i ens va realment “frapar”. Un concert on la percussió era el principal motiu… un concert molt espectacular, quasi de factura cinematogràfica, on JUANJO GUILLEM va tocar de forma magistral moltíssims instruments, bellugant-se per tot l’escenari, i demostrant una mestria difícil de superar.
La composició va ser tan aplaudida que en Juanjo Guillem va tenir que fer tot sol, un bis que encara ens va al·lucinar mes, perquè sense cap musica de fons treia de les fustes de les Marimbes un so extraordinari.
A la segona part es va rescatar de l’oblit una peça d’un compositor català Robert Gerhard (Valls 1896 – Cambridge 1970). Era la primera audició de Pandora (**) i encara que varem intentar posar tot de la nostra part, no ens va fer vibrar… mes aviat el contrari. Entenem però que una Orquestra Nacional te una tasca ineludible de fer conèixer els “nostres” compositors.
Per acabar el concert de Manuel de Falla (Cadis 1876 – Alta Gracia, Argentina 1946), el conegudíssim El sombrero de tres picos. Suite núm. 2(****) , que evidentment va compensar el desconeixement de l’obra anterior, i ens va encantar.
L’Orquestra aquesta vegada sota la batuta del director titular Pablo Gonzalez, va estar esplèndida. Em va semblar en l’ultima obra que en Pablo Gonzalez, estava agafant ja els “tics” simpatics del nostre estimat mestre Oue, perquè estava realment exultant i saltava literalment i entusiàsticament tot dirigint el clímax final de la “Jota” del Sombrero de tres picos.
A dinar !!!! ….. i sense fer gaire be la migdiada, cap el Metro i tan sols amb uns minuts ja entrava dins del Liceu amb moltíssima il·lusió per veure i escoltar en directe…. per fi, un altre vegada al carismàtic i admirat tenor ROLANDO VILLAZÓN. Les entrades estaven exhaurides des de el mateix dia que es van posar a la venda, fa ja varius mesos i havia una expectació gaire be malaltissa per una bona part del públic per tal de valorar si Rolando era el mateix que abans de l’operació que es va tenir que fer l’any passat….. per si li hauria o no afectat a la seva meravellosa veu.
D’entrada ja aviso de que no penso valorar si estava a ple rendiment, si ara esta millor o pitjor que abans…. i no per res, sinó perquè no tinc la memòria que alguns dels meus amics /coneguts que també escriuen Blocs, (segurament molt mes entesos que jo) ….. … i que no l’han valorat massa be. Tampoc vull fer-ho, perquè no vull entrar en polèmiques que a mi particularment no m’aporten res.
L’últim cop que el varem veure en directe va ser fa pocs anys al Liceu protagonitzant l’opera “L’elisir d’amore” (de Gaetano Donizetti)…. i que llavors ens va meravellar. Aquest es l’últim record que tenim en directe …i si efectivament, desprès l’hem escoltat en gravacions i sobretot per Spotify molt sovint, així com en DVDs a casa nostre.
Soc molt bàsic en les meves valoracions… o blanc o negre…. o em va agradar o no ……… i tinc que dir que SI, EM VA AGRADAR i molt…. i fins i tot em va emocionar.
La primera part del concert, es veritat, em vaig espantar una mica, i creia que era la meva posició no gaire bona, a la primera fila lateral del 4art pis… no m’arribava la seva veu com jo esperava…. m’agradava però no em feia “vibrar” com jo desitjava. Tota la primera part va estar dedicat a Wolfgang Amadeus Mozart, amb àries de “Il re pastore”, “Don Giovanni” i un parell d’àries mes de concert. Em va semblar que ho feia prou be, però segurament no estic acostumat a escoltar-lo amb aquest tipus d’àries. En el descans fins i tot ho vaig comentar amb alguns amics que també hi eren presents….. per un moment vaig creure que el 90% de les meves amistats eren presents en el concert….. no m’ho podia creure…..
….quina expectació !!!!
Però per sort la meva apreciació va canviar per be a la segona part, on va cantar àries de Gaetano Donizetti (Il duca d’Alba), Francesco Cilea (Adriana Lecouvreur) i de Giuseppe Verdi (Luisa Miller)…. i llavors el vaig tornar a retrobar-lo com jo m’esperava, amb la seva veu meravellosa que em feia fins i tot tancar els ulls per no perdrem detall.
Us deixo un àudio del ària ‘Oh! fede negar potessi-Quando le sere al placido del opera Luisa Miller (Giuseppe Verdi). La va cantar al concert, encara que aquest àudio no correspon al mateix….., però mes endavant si aconsegueixo algun àudio del mateix concert ja els aniré afeixin.
Llavors, immediatament abans del “bisos” de rigor, em vaig adonar que la TERESA ( del Blog Villazonista http://rolandovillazon.blogspot.com/), si la Teresa, estava situada a la fila 1 de platea i també que, al seus peus tenia un ram de flors. Des de lluny em transmetia la seva emoció d’una tarda que segurament ella mes que ningú, no oblidarà mai.
Desprès van venir tan sols 3 “bisos”, la coneguda “furtiva lacrima“, una romança de la Sarsuela “La del soto del parral” …. i l’ultima en la que casi em poso a plorar “Rosó” de la Sarsuela “Pel teu amor”.
No em trec la” barretina” ni m’embolico amb la senyera en senyal d’agraïment, però sincerament molts artistes “espanyols” tindrien que aprendre una mica de com es te que tractar a un públic que d’entrada saps que t’estima i almenys fer l’esforç que fa aquest tenor Mexicà en cantar una cançó en CATALÀ, que es la llengua d’aquest país…… i fer-ho a mes a mes amb una molt bona dicció.
Per mi va ser una tarda inoblidable.
Actualització a 28/04/2011 – El canal de Youtube del Liceu ha publicat el vídeo de “Angelo casto e bel” (Il Duca d’Alba), del recent concert de Rolando Villazón, el 3 d’ abril. L’ària que va obrir la segona part del concert.
Hola Miquel! Comprar la entrada a primera fila em va ser aquesta vegada més providencial que mai, tot es va posar de cara perque, efectivamente, fos una tarda que no oblidaré mai. A mi em fan molta gràcia aquestes comparacions “abans/desprès”, com si “abans” fos un concepte estàtic i després també. Ningún te la mateixa veu que fa cinc anys, ni es canta igual una semana, que a la seguent, segons com s’estigui. El que si sé es que les persones que van gaudir tant al Liceu no tenen un pel de tontes, i sé que va convencer a molts dels que el coneixien poc, però no anaven amb prejudicis.
Evidenment que jo l’hagués aplaudit també si no hagués estat tant i tant bé, però tots sabem que aquella tarda ho va estar, i s’ho va guanyar a pols, res estava ja fet.
Tinc al Blog Villazonista l’audio del Angelo casto e bel i també el de Oh! Fede negar potessi, pots copiar aquí, si vols, els enllaços a Goear. Bé, tel’s enviaré per email.
Estic absolutament d’acord amb tu… i precisament ahir en el post sobre Cavalleria Rusticana li feia una reflexió a en Jose Luis, a un comentari que havia deixat i que transcric….
“Em sembla una mica “cruel” el que es fa amb artistes que han tingut fama i que potser ara tenen alguna dificultat…. i que consti que no ho dic per tu; però el estar constantment valorant si una persona ha perdut una mica la veu o no, em sembla com a mínim estèril…. crec que seria el normal si arribes a ser així. Tots a mida que passa el temps perdem facultats….. o no ?”.
Se que tu Teresa ets una “fan” incondicional d’en Villazón, perquè ho demostres dia a dia publicant noticies d’ell en el teu Bloc… evidentment ser, com tu ja reconeixes en el teu comentari ,que hauries aplaudit també si el recital no hagués estat a l’alçada del que esperaves….. lògic !!!
Però no va ser així, va estar força be en Villazón …. i voler treure mes arguments com s’està fent, intentant sobretot comparar la seva veu d’ara amb el de fa 5 anys, intentant “burchar” mes i mes en la ferida, crec que no te pas cap sentit.
No et preocupis TERESA, som molts que varem gaudir moltísim, com tu, en el concert del diumenge, i això es notava en la reacció del públic, en els aplaudiments brutals i en la cara de felicitat que teníem tots a la sortida.
Gracies per els enllaços dels àudios que m’has facilitat. Intentaré el mes aviat possible incorporar-los en el post.
Una abraçada Teresa
Por lo que transmites, tanto el concierto de la mañana como el recital de la tarde, debieron ser impresionantes. Yo tengo que confesar que no soy demasiado aficionada a la ópera ni a conciertos en los que intervengan solistas. Quizás se deba a mi escasa (¡escasísima!) formación musical. No obstante si tienes noticias de que Rolandon Villazón viene a Madrid a actuar ¡no tienes más que decírmelo!.
Estoy intentando conseguir entradas para la Zarzuela de Luisa Fernanda, pero la cosa se ha puesto muy difícil, aunque alguna crítica no la deja demasiado bien. Si llego a verla te lo digo.
Suposo que et refereixes a cantants (tenors, sopranos, barítons….) …quan dius “solistas”, ja que un Solista per exemple va ser el violinista que vas veure en el Auditori Nacional l’altre dia i et va entusiasmar. Per cert… has vist els vídeos que et va deixar en José Luis en els comentaris del anterior post ???
L’opera es com tot…. en principi costa una mica d’entrar, però desprès et “vicies” i vols a veure-les totes. Las que comentàvem l’altre dia (Cavalleria Rusticana i Pagliacci), son òperes que per iniciar-se estan força be… i es que sobretot Cavalleria s’ha assembla molt a una Sarsuela i a mes a mes te moltes estones de CORS, i això estic segur que t’agradaria.
Si vols, et deixaré el DVD d’alguna òpera d’aquest tipus…. i un dia que no tinguis massa son, te la poses a veure.
Miquel,
Tal i com vam comentar en el descans del concert de RV, a mi la primera part no em va fer el pes i no perquè no cantés bé, sinó per la forma de fer-ho, jo estic acostumat a escoltar Mozart d’una altra manera. En canvi en la segona part la cosa ve canviar i molt. Va ser “ell”, i ho va ser perquè va cantar el que ell millor fa.
Subscric plenament el que dius pel que fa a la Rosó. Jo tampoc m’embolico amb la senyera ni em dutxo amb Aromes de Montserrat, però tal i com vaig dir en la crònica que vaig fer, n’haurien d’aprendre molts cantants espanyols que son capaços de cantar en italià, anglès, francès o alemany i son, diguem-ne “incapaços” d’aprendre una cançó en català. RV no es el primer cop que ho feia i demostra com en sap de cuidar al gruix dels seus seguidors catalans. Chapeau! per RV i fins la propera, (i que sigui aviat).
Una abraçada
…… i ben aviat que va ser… perquè abans de que et pogués contestar varem coincidir ahir a la retransmissió del “Compte Ory” des de el MET……. quina meravella d’Òpera !!!!
Veig que coincidim en moltes coses….. fins i tot amb les ganes de gaudir d’un bon descans i d’arribar a una prejubilació com manen els canons. Quines ganes que tinc !!!
Una abraçada