Com ja he comentat en alguna altre ocasió en aquest bloc, el Teatre Lliure ofereix el que anomena “assaigs oberts” al públic de forma gratuïta.   El nom de “assaig obert” pot portar al espectador, a creure erròniament de que està acudint  a un veritable “assaig” de l’obra que es representa, però cal aclarir que NO es així.

Els aficionats al Teatre sabem que a vegades es celebren “assaigs generals” de debò, uns dies abans de l’estrena dels espectacles, en els que es representa l’obra exactament igual que la que els propers dies s’estrenarà…  normalment estan obertes de forma gratuïta als amics del Teatre, abonats,  familiars, etc…    Serveix per polir l’obra, tot veient la resposta i reacció del públic i sobretot per assajar d’una forma quasi definitiva l’espectacle final. En aquest cas es troben per exemple el Liceu, així com  també el LLiure (assaig general), entre d’altres…

Alguns Teatres utilitzen el que anomenen “Funcions prèvies” amb la mateixa funció, però fent pagar als espectadors un preu mes econòmic……  es el cas de La Villarroel per anomenar un cas, però que s’utilitza en molts Teatres de Barcelona…..

…. i fins i tot altres teatres utilitzen les dues formes abans esmentades… es el cas de La Perla29 (Biblioteca de Catalunya) que ofereixen  als seus seguidors i amics “assaigs oberts”(que recomano),  en plena creació del espectacle quant encara no estan ben polits tots els aspectes, i en aquest cas es pot veure únicament  un tros del espectacle però no tota l’obra sencera….. i posteriorment Funcions prèvies a un preu baix.

Els “assaigs oberts” que es celebren al Lliure, son en realitat obres de Teatres totalment noves, no estrenades comercialment, normalment d’autors no consagrats, on el Teatre Lliure els facilita l’escenografia de l’obra que s’està representant ( en al cas que ens ocupa, “Dues dones que ballen”) però representant-se un obra totalment diferent, d’autors diferents i normalment també amb altres actors.   Es una manera molt lloable de fer arribar al públic noves obres i nous autors, que possiblement no es podrà veure en lloc mes,  però amb una qualitat força bona i recolzada per l’entitat Teatre LLiure, com a Teatre públic que es.

Frederic Amat davant de la instal·lació que ha creat pel remodelat Lliure de Gràcia

DUES DONES QUE CANTEN (**)  la vaig anar a veure el passat divendres dia 1 d’Abril i el resultat, desprès de quasi 2 hores de cua i espera, no va ser el que jo m’esperava… vaig sortir no desencisat, però tampoc massa content del resultat.  l’Obra dura una mica menys d’un hora i la primera mitja hora vaig pensar mes d’un cop …que faig aquí ?…. això es insuportable !!!… però la realitat es que un cop vista, reconec que l’autor volia retransmetre realment  aquesta angoixa quasi claustrofòbica de la vida de dues dones, dues “modistetes”, solterones als anys 50/60 del segle passat …que el pas del temps les ha deixat tancades a un pis del eixample, i on tot el seu mon es cosir a maquina i plegar i planxar roba… dia i nit, sense parar, per poder sobreviure… sense cap amor al seu entorn i amb l’únic recolzament a les seves vides de la radio que les acompanya i les cançons que van elles mateixes cantant per allunyar la seva trista, repetitiva i claustrofòbica vida.

Un obra que reflecteix molt be i sense paraules  (únicament les dues protagonistes canten a l’espectacle), amb mirades, gestos…  una realitat molt crua d’aquest submón tan proper a les nostres vides i tan oblidat….   potser l’únic referent que jo recordo son les Teresines,  la sèrie de TV3 que ens explicava esplèndidament la vida d’aquestes dones “solterones” que tothom tenim a la vora i que a la vegada son tan desconegudes.

El programa de ma ens diu : “Dues dones que canten” és la passió d’unes vides orientades a la producció material i a la reproducció emocional. És la mirada boirosa a un temps que mai no ha existit però que tothom recorda. És l’epíleg a una vida no viscuda, a una tragèdia infinita. El dubte permanent entre somni i record…

Reconec que les cançons escollides durant tota la representació, als que tenim ja una edat, com jo ….. ens impacten i ens fan recordar una època passada però no tan llunyana en el temps.  La segona mitja hora de la representació, el públic i fins i tot jo, varem aconseguir treures de sobre aquella angoixa de claustrofòbica vida i la representació fa un gir de 180 graus ……d’alliberament, en la que el somriure i fins i tot la rialla arriba per fi al cor de l’espectador.   Sota el meu punt de vista aquest gir, el director de l’obra el deuria intentar fer-ho arribar molt abans al espectador… ja que la primera mitja hora es podria molt be escorçar i l’efecte seria el mateix. La meva valoració, almenys hauria estat molt mes positiva.

Joan Fullana, director de l’espectacle i dels arranjaments musicals, ha compartit dramatúrgia amb Joan Tomás Martínez. L’espectacle està interpretat per Laura López i Cinta Moreno, que ho fan prou be ….i un cor de 13 veus femenines, que únicament apareix en l’ultima cançó del espectacle.

Es tornarà a representar per segona i ultima vegada en el mateix Teatre el proper divendres 8 d’Abril a les 17:30;  crec que fora bo que el teatre Lliure es replanteges de fer pagar una entrada simbòlica amb reserva prèvia, per tal d’evitar les cues insuportables que ens fan fer a les persones que estimem el Teatre.

Per altre banda recomano a les persones que em llegeixen sovint , el cicle de Teatre RADICALS que cada any es fa al Teatre LLIURE.  Un cicle ….que poder es de Teatre per minories, amb propostes innovadores i “radicals” i que a mi m’acostumen a agradar força.  El cicle consta de unes 10 obres, que es representen del 4 al 15 de Maig  (durant 2 setmanes).  L’Imma i jo ja ens hem comprat l’abonament que costa 72 euros per “barba” i que dona dret a entrar a tots els espectacles del cicle…. encara que també es poden comprar entrades soltes per cada un dels espectacles.   Molt em temo que aquest cicle RADICALS sigui l’últim any que es pugui veure al Lliure… i es que la direcció del Teatre canvia de mans….  Tant de bo es conservi aquesta meravellosa incitativa d’Alex Rigola.