Teatre – DUES DONES QUE BALLEN (****) – Lliure de Gracia – 26/03/2011

El passat dissabte 26 de març, teníem entrades reservades per veure una obra que ens feia molta il.lusió … DUES DONES QUE BALLEN ,interpretada per ….poder l’actriu que m’ha agradat mes en tota la meva vida… ANNA LIZARAN; a mes a mes interpretada a “casa seva” on jo, ja fa molts anys la vaig veure treballar per primer cop.

 
Aquesta obra escrita per  JOSEP MARIA BENET I JORNET, tenia que haver estat estrenada la temporada passada i en principi dirigida per Âlex Rigola, però degut a una operació programada en un peu a Ana Lizarán es va tenir que pos-posar fins aquesta temporada.  Tinc entès que Àlex Rigola, llavors va creure oportú no dirigir tantes obres en el seu ultim any de direcció del Teatre Lliure i cedir protagonisme  a altres directors, en aquest cas a en XAVIER ALBERTÍ.


Tanta expectació podria haver desencadenat en desencís, però per sort no va ser així i tinc que dir que ens va agradar molt… varem gaudir d’un altre nit memorable de bon teatre. La meva valoració en principi havia pensat que deuria ser la màxima de 5 estrelles, però crec que en realitat les 5 estrelles se les mereixen les dues interpretacions memorables, de ANNA LIZARAN i ALÍCIA PÉREZ; l’espectacle en el seu conjunt encara que ens va agradar molt, crec que (****) es ja una molt bona valoració.

 
Cada vegada m’agrada mes el Teatre contemporani, i sobre tot el que descriu aspectes del meu entorn…  que explica coses que conec,  que passen a la meva ciutat, Barcelona (encara que l’argument podria ser a qualsevol ciutat mediterrània)… m’agrada aquest tipus de teatre “verista” perquè em fa reviure aspectes molt concrets i molt propers …. en aquest cas les vivències d’una dona de la tercera edat que viu en un pis que mig esta caient-se sobre d’ella, assetjada per els propietaris per tal de que abandoni el pis i pugui ser llogat a un preu molt mes elevat.  BENET I JORNET com ja sabem tots, es un mestre narratiu en aquest tipus de Teatre i que precisament per aquest raó,  també admiro. Un text molt ben escrit.

L’argument em recorda molt a la situació en la que es troba la meva sogra, que viu sola al eixample de Barcelona en un pis enorme i sense cap manteniment en la que els propietaris han intentat casi be tot perquè avorrida deixi el pis el mes aviat possible.

 
La relació d’aquesta dona ja gran, amb la seva cuidadora, una dona de mitjana edat que te que suportar les “manies de vella ” de la persona que cuida…. esta estudiada fins al mil·límetre i puc donar fer d’això, perquè la meva sogra actualment te la assistència d’un parell de dones a les que te  literalment “amargades”, però que necessita i rebutja al mateix temps.  El problema de voler ser independent i no ser-ho per mancances físiques de l’edat.

 
L’historia que explica en 5 jornades diferents, esta resumida en temps real de 90 minuts sense descans, que es el que dura la representació.  No em va acabar de fer el pes aquestes transicions on s’apaguen totes les llums i quant es tornen a encendre representa que ha passat un temps determinat; crec que es podria haver pensat en un altre solució mes elaborada. Sota el meu punt de vista l’apagada de llums, trenca massa bruscament la narració i desorienta una mica al espectador.

La escenografia la trobo excepcionalment ben treballada amb un realisme difícil de superar… tot passa al salo d’aquest pis del barri del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, amb la pintura “espellofada” i amb esquerdes que fan presagiar el pitjor …. els finestrals dels balcons amb les persianes típiques de llibret, a traves de les quals es veuen les finestres del davant …. un molt  bon treball d’en JORDI CASTELLS.


La nit de la nostra funció, va haver forces impediments perquè l’obra es poder representar tal com te que ser… i es que es van aixecar de les seves cadires variïs espectadors  i en diferents ocasions i a traves del mateix escenari on s’estava representant, van sortir del teatre. Tindria que passar quelcom important, perquè  si no fos aixi, no te cap explicació raonable.

En l’ultima sortida/entrada d’un espectador en mig d’una escena força dramàtica, l’Anna Lizaran fins i tot va tenir que parar la representació perquè es va desconcentrar ….. i dirigint-se al public va dir “tothom marxa… suposo que no els hi agrada…” …. el public va riure per l’espontaneïtat de l’actriu … i en pocs segons tapant-se la cara per no riure ella també es va tornar a concentrar i va seguir com va poder amb una escena ple de dramatisme.   Vaig sentir vergonya aliena per el comportament d’aquests espectadors.

Us la recomano de debò…. es un obra que no es pot perdre, crua per el tema que ens presenta devant nostre però plena de tendresa.  Estarà al Lliure de Gracia fins al 24 d’abril.

13 thoughts on “Teatre – DUES DONES QUE BALLEN (****) – Lliure de Gracia – 26/03/2011

  1. pere

    En motiu de l’estrena a Salt, ja vaig dir que m’havia agradat molt. Ara, això que expliques de la Lizaran dirigint-se al públic i fent el comentari que va fer, em deixa….Jo no hi era aquella funció, però es veu que en POU amb LA CABRA a Girona, també es va queixar, però de forma MENYS educada per un móbil sonant. Són situacions molt molestes que caldria saber que les motiva. Puc donar fer, que un meu cunyat a mitja representació de WIT va haver d’abandonar la sala a St.Domènec(quan el Municipal estava en obres) impresionat per uns fets que estava visquen ell -sortosament sol.lucionats-, va voler sortir marejat, i va caure en baixar les escales. El soroll va ser molt gros. Però la SARDÀ gran professional, va aturar la funció, va preguntar que pasava, ell va ser atès rapidament i la funció va seguir. O sia, que sempre no es que sigui culpa de l’obra dolenta, o que els actors ho facin malalment.
    Per altra part, a mi DUES DONES QUE BALLEN em va agradar molt¡.

    Respon
  2. miquelgascon

    Ja havia sentit parlar del incident d’en POU, però el que jo sabia era a Madrid. Per tant per el que dius no es el primer cop que s’enfada amb certa actitud del public.

    Lo dels mòbils es espantós, i sobretot en un concert simfònic o al mig d’una aria en una representació d’òpera, on sembla que tens que fer l’esforç de no respirar gaire per tal de no molestar ….. però si et vull ser sincer, no ho trobo tan “anormal”, ja que tots anem amb el mòbil a la butxaca i algun cop m’he adonat jo mateix de que no el tenia en silenci per oblit…. menys mal que mai per sort ha coincidit amb una trucada. Cada cop que vaig a un espectacle miro 2 o 3 vegades si realment el tinc en silenci.

    Com veus DUES DONES QUE BALLEN em va agradar molt i això que alguna part de crítics acusen de que es un text “pobre” i que te l’estructura d’un culebró. No estic gens d’acord amb aquestes visions tan destructives.

    Respon
  3. imma

    El que diu el Miquel es ben cert ja que en tot moment veia a la meva mare, les esquerdes de la pared ,els mobles, les cortines, les persianes i els balcons de l’altre banda del carrer m’ho recordaven. El seu diàleg amb la dona que l’ajuda me l’imagino exactament aixi, ella assentada, de senyora que tot ho veu malament però que a la vegada necessita d’aquesta companyia com el aire per respirar.

    El que no es coincident en absolut es l’actitud dels seus fills envers a ella !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    Respon
    1. miquelgascon

      José Luis, et recomano dons que intentis treure l’entrada per Internet el mes aviat possible, ja que el Teatre Lliure de GRACIA te un aforament petit i casi be sempre te les localitats exhaurides.

      En aquest link, tindràs l’opció de comprar les entrades sense càrrec, ja que el Lliure s’ha “deslliurat” de Servicaixes i Telentrades varies, i ho fan tot directament sense cap càrrec per l’espectador.

      http://shop.secutix.com/TLLIURE/2/display/EventsPage?lang=ca&e=0.6334395571212381

      Respon
  4. Josep

    Miquel,
    Tal i com vam comentar ahir al Liceu, dissabte passat vam anar a veure “Dues dones que ballen” al Lliure. Tot i semblar-nos una obra tan real com depriment, el treball de les dues actrius ens va semblar sensacional i per treure’s el barret. Gràcies per la recomanació, nosaltres també la recomanarem des del nostre bloc.
    Una abraçada

    Respon
    1. miquelgascon

      Ja ens varem trobar tard al Liceu, quasi no varem tenim temps de comentar la jugada. Es veritat que es depriment, no ho nego pas però es el que es i crec que es un tema no gaire treballat….. el d’una persona que quan es fa gran i es queda “sola” …. deixa de decidir per tu mateix i depèn d’altre gent que en teoria l’estima … o no.

      En aquest cas el personatge de la Lizaran, no deixa que els demes decideixin per ella.

      El treball de les dues actrius crec que es per recordar.

      Aquest mati he publicat un nou post que fa referència al “assaig obert” de DUES DONES QUE CANTEN, que varem comentar; he intentat explicar en que en realitat s’ofereix sota aquest títol d’assaig obert, que pot fer confondre al espectador.

      Una abraçada

      Respon
  5. miquelgascon

    Hola Xavi

    m’has posat FIRMES !!!!

    No ets tan “estrany”… ni estas boig; jo també vaig veure “2666” dues vegades i la veuria de bon grat un altre cop, si fos possible. Respecte a l’actriu Alícia Pérez dir-te que jo no era conscient de que fos una actriu de cap a peus, com en aquesta producció de DUES DONES QUE BALLEN… i es que a 2666 es una actriu mes entre molts personatges, però ara al Lliure de Gracia des de la Fila 2, a un metre i escaig d’ella m’he adonat de la seva expressivitat….. es com si l’hagués descobert de nou…. i no se ben be perquè.

    Suposo que serà molt gratificant conèixer personalment a una actriu d’aquestes característiques…. encara que a mi em costa fer-ho. Sempre m’ha donat la sensació que no sabria que comentar-li…. que els deu molestar als actors que una persona que ell no coneix de res, se li dirigeixi com si el coneixes de tota la vida… i es que tu pots admirar una actriu/actor i fins i tot creus que el coneixes de tan veure’l a escena o a la TV, però ell a tu no et coneix de res…. no se com explicar-ho però em fa vergonya fins i tot. L’altre dia en el Lliure de Gracia per exemple ens varen quedar a sopar al bar del Teatre desprès de la representació i varen entrar a la poca estona les dues actrius a menjar alguna cosa….. literalment van ser rodejades per els “amics” del Lliure i sobretot l’Alicia va estar xerrant amb ells mes de mitja hora. M’hagués afeixi’t a la conversa encara que fos per felicitar-la, però vaig ser incapaç. Amb l’Anna Lizaran em va passar el mateix…l’admiro però soc incapaç d’anar a dir-li això mateix….que l’admiro de fa molts i molts anys… però penso que a ella fins i tot el deu molestar que fora del horari de la seva feina li vingui a explicar algú el que ella ja sap de sobres.

    Jo soc mes d’escriure el que penso, mes que el de manifestar-ho de forma oral i això que soc xarraire de mena.

    Estic plenament d’acord amb el que comentes sobre el cop d’efecte truculent que l’autor imprimeix al desenllaç de l’obra i que poder s’ho podia haver estalviat… però no li dono pas tanta importància com sembla li dones tu… de totes maneres crec que acabes d’esgarrar el final a les persones que encara no l’han vist.

    …. i ara el tema dels MÒBILS…. tens tota la raó de esbroncar-me. Fins ara he estat incapaç de APAGAR del tot el mòbil… i es que estic segur que tinc una dependència malaltissa; m’he acostumat a fer-ho servir per tot, com agenda, com bloc de notes on vaig apuntant tot el que em passa per el cap i que m’ajuda a escriure posteriorment el Bloc, per connectar-me a Internet, com a Xat de Gmail o de Facebook…. com a càmera fotogràfica. Quant vaig al Teatre evidentment no estic mirant la pantalla del mòbil…a mi també em molesta les llumetes de les pantalles dels veïns. Entenc el teu cabreig… però crec que em costarà molt fer-te cas, inclús sabent que tens tota la raó…. però pensa que a vegades penjo al Bloc fotos fetes amb el mòbil al final dels espectacles quan els actors saluden perquè crec que esta permès fer-ho.

    Accepto la esbroncada que m’has fet (amb carinyo)… i a partir d’ara segur que em plantegi apagar el mòbil “del tot”… mes sovint…. almenys et prometo que ho intentaré.

    Una abraçada Xavier i gracies per las teves reflexions.

    Respon
  6. Alicia

    Benvolguts, soc l’Alicia Perez, una amiga m’ha fet arribar aquest enllaç. Gairebe mai participo o entro en aquest tipus d’entorns, soc poc internauta, pero sembla ser que a en Xavi el conec i m’ha sorpres agradablement el tipus de comentaris, opinions i o critiques que hi feu constar. Nomes volia dir-vos que quan algu marxa de la sala, la nostra cap de sala ens informa de que ha passat i en tots els casos ha estat perque l’espectador en questio es trobava malament, hi va haver una persona que se’ns va desmaiar al passadis i l’altre dia vam parar la funcio ja que una dona no podia ni alçar-se de la butaca. Marejos, talls de digestio i baixades de tensio és força habitual.
    Per altra banda dir-vos que pel que fa a saludar a les actrius/ors, en el meu cas estare encantada de coneixer-vos i d’intercanviar quatre paraules, no es un esforç es un plaer.
    Fins aviat.

    Respon
  7. miquelgascon

    Hola Alícia, benvinguda

    Al veure el teu comentari en el Bloc que administro, m’ha fet molta però que molta il•lusió. Al començar a fer aquest Bloc fa uns mesos, no creia pas que servis per res mes que per mantenir en ordre els meus records, les meves anades i vingudes per aquest mon de la cultura, tan extens…. però Internet es màgic i veig que arriba a mes gent de lo que jo m’imaginava. M’agrada i alhora em fa una mica de “por” tot això. No soc crític ni em moc en el mon de la “faràndula” i per això mateix a partir d’ara crec que deuré revisar amb molta cura les meves notes…no m’agradaria pas que les meves paraules arribessin a fer mal a cap persona.

    Primer de tot, vull que sàpigues que fa molt que et segueixo i que m’agrada molt com fas la teva feina d’actriu…. sobretot te seguit en tot allò que has representat en el Teatre Lliure ….i que el teu treball el valoro molt positivament. Aquest cop, però ha estat com un redescobriment … com si fossis per mi una nova actriu… i es que el Teatre a 2 pams del meu nas, es el que a mi m’agrada, en el que puc estudiar absolutament amb total nitidesa les mirades, les expressions i no únicament el so i el to de les paraules. Aquesta proximitat que permet gaudir del treball de 2 actrius, de la vostra talla, es una cosa que m’agrada del Teatre Lliure de Gracia…. i que m’ha agradat des de la primera funció que es va representar fa molt anys en aquesta seu.

    Estic segur que quant una persona del públic surt a mitja funció es per quelcom important, evidentment…. no ho dubto. Però el dia que us vaig anar a veure va ser tot un seguit d’interrupcions que a mi em va molestar força i que va fer fins i tot desconcentrar a l’Anna. En un teatre normal això quasi ni t’adones, però al Lliure de Gracia, la gent que surt te que passar per sobre de l’escena on s’està representant l’obra.

    Ara que ja em “coneixes”, si algun cop coincidim com l’altre dia, em farà menys vergonya anar a saludar-te personalment. M’alegro de que siguis una actriu que li agrada petar la xerrada amb les persones que un moment abans han vist la representació. Això diu molt de tu.

    Una abraçada

    Respon

Leave a Reply