El diumenge passat, 13 de març varem anar al cinema atrets per una pel·lícula que feia molts dies ens venia de gust veure, ja que combinava la dansa clàssica, que a nosaltres ens agrada força i el cinema de suspens. A mes a mes venia precedida per una forta campanya publicitària, degut a la obtenció del Globus d’Or a la millor actriu dramàtica per part de Natalie Portman i posteriorment també de l’Oscar a la millor actriu per aquest treball.

El director Darren Aronofsky aborda amb aquesta pel·lícula el tema del competit, dur i sacrificat món del ballet novaiorquès, amb l’obra “El llac dels cignes” de fons … i que aquesta vegada ha tingut la sort de comptar amb un guió (signat per Mark Heyman, Andres Heinz i John J. McLaughlin) summament atractiu malgrat la seva falta d’originalitat.

Una ballarina de ballet viu amb l’obsessió de poder ser cap de cartell d’una nova versió de “El llac dels cignes”, on hauria interpretar al mateix temps al cigne blanc i al negre. Quan el seu director li atorga tan transcendental rol, només li posa una condició, la de trobar en el perfeccionisme de la seva tècnica, tota la passió que fins ara mai no ha expressat.

Aquesta exigència converteix la vida de la noia en un infern per varius elements e influenciada per els personatges que l’envolten : una mara rigorosa en excés, una amiga que es converteix en una rival perillosa (Mila Kunis), l’anterior i deprimida propietària del seu paper (Winona Ryder) i un director (Vincent Cassel) amb intencions que no son gens clares.

Aquesta tensió provoca en Nina, la protagonista, un estat nerviós i una confusió mental, que van creixent ràpidament, fins que arriba a ser difícil per ella, distingir entre realitat i ficció, tement , a mida que passa el temps, la pèrdua del seu paper estrella a la companya de ballet.

El director aconsegueix amb aquest argument basic, fer un mix de thriller psicològic, drama, ballet, terror…. un producte força comercial. Al mateix temps, la pel·lícula te escenes excel·lents, d’alta intensitat ……. plànols amb miralls que mostra una dualitat present en la realitat, plànols d’ungles i a un ritme repetitiu que ens arriba a angoixar …. però que a cops sota el meu punt de vista, cau en moments de un lleuger avorriment.

Afortunadament salva la pel·lícula Natalie Portman, amb una fantàstica interpretació, que inclou també la pròpia transformació en el seu aspecte físic, aconseguint fer creïble el seu personatge…. amb el seu descens al “fons dels inferns”. Es una interpretació que es mereix amb escreix l’Oscar que ha obtingut aquesta artista israeliana.

La fotografia de Matthew Libatique, col·laborador habitual de Aronofsky, és magistral, juga amb el blanc i el negre, colors dels cignes, per crear unes postals en alguns moments terrorífiques i alhora austeres.

La Pel·lícula ens va agradar, però tampoc passarà a l’historia del cinema com una de les seves millors mostres. La nostre valoració de 3 estrelles (***) sobre 5. Es una bona pel·lícula però segurament gens agradable de veure per molta gent, perquè no a tothom li agrada la dansa i perquè tampoc potser, li agradarà aguantar la tensió que fins i tot arriba a ser en alguns moments, d’angoixa.

Us deixo un tràiler de la pel·lícula… a veure si us animeu.