Dimarts passat, 8 de març , sense fer cap pausa desprès del viatge a Madrid, ens a surt l’oportunitat de assistir al assaig general de LES TRES GERMANES, d’Anton Txékhov al Teatre LLiure de Monjuïc… i evidentment no podem per molt cansats que estiguem desaprofitar l’ocasió. Al sortir de la feina ens anem cap enllà.
Aquest important text, està esposat a sobre del enorme i panoràmic escenari del LLiure amb una molt bona adaptació i direcció de Carlota Subirós. Carlota ja ens ha deixat recientment direccions tan importants com “Après moi, le déluge”, “La Febre” i “Alicia (un viatge al país de les meravelles)”entre molt d’altres produccions ….. i aquest cop també ens ha convençut, perquè ha aconseguit un molt bon resultat.
El únic “però”, a aquesta producció el posaria en la seva posada en escena, perdò… millor dit en la seva escenografia (dissenyada per Max Glaenzel), que la trobo massa trista, massa buida d’objectes, amb un escenari enorme en el que li falta “vida”, sense cap finestra….. que dona una angoixa ( volguda ? ) des de primer moment, com una caixa de la que no es pot escapar; segurament està fet a posta, per fer arribar al espectador l’angoixa de les 3 dones que volen fugir d’aquell entorn rural claustrofòbic i escapar a Moscou, on elles pensen trobar “el no se que” …. però jo que a vegades soc una mica mal pensat, i crec que en bona part es simplement un intent d’abaratir costos.
Trobo encertat el fet de que durant tot el segon acte, en mig del saló de la família “nevi” sense parar…. un recurs que crec que trenca una mica amb el “hiper realisme” que es vol imposar durant tota la representació i que fa que sorprengui al espectador…. es una manera d’expressar la cruesa de l’hivern en aquell lloc del mon i també el pas del temps, entre un acte i un altre en una funció de quasi 2 hores, sense pauses.
L’anunci del primer aniversari de la mort del pare de les tres germanes dona el tret de sortida al argument, que el mateix programa de ma resumeix molt acertadament… “el dolor que conté Les tres germanes és un dolor íntim, corrosiu, la por d’haver desaprofitat la pròpia vida”; es l’historia de les tres germanes i un germà, que fa 11 anys van deixar Moscou i es van instal·lar en una ciutat provinciana, seguint al seu pare que era militar. La família ha anat a menys. L’egoisme de la dona del germà i la vida rutinària i provinciana, fara que es replantegin la vida, ja que cada vegada son mes pobres, estan tancades en una avorrida vida provinciana, enyoren tornar a Moscou… i sobre tot perquè veuen com tot s’ensorra al seu voltant.
Crec que Subirós ha encertat bàsicament en el perfil de cada personatge i en el to de les situacions molt ben resoltes. Aquest cop ha optat per no traslladar l’acció a l’època actual.
Els papers de cada un del personatges de les tres germanes, son un regal interpretatiu; es mouen entre la desesperança i el somni que no es podrà mai realitzar. Per aquests tres papers que son un “bombó”, Subirós ha escollit a tres grans actrius :
Olga (Roser Cami ) que contempla amb certa desesperació, com ella no es desitjada per cap home , al contrari de les seves altres dues germanes, i viu la seva solteria com una gran frustració.
Maixa (Mia Esteve), que sempre apareix vestida de negre, esta casada de molt jove i sense veritable amor, amb Kuliguin (Ernest Villegas), i en el transcurs del argument descobreix en el personatge de Verxinin (Eduard Farelo) la verdadera passió … però que malauradament deurà renunciar a ella, per tornar a la infelicitat del dia a dia amb el seu espòs, que li “perdonarà” tot… sigui el que sigui.
Irina (Alba Pujol) , la mes jove e inexperta que intenta escapar d’aquell mon claustrofòbic cap a Moscou amb Tuzenbakh (Pepo Blasco) , però que tampoc no ho aconseguirà.
Tenen un paper importantissim el 4art germà (Jordi Collet) que dilapida el seu patrimoni (per la seva adició al l’alcohol i el joc) i també el patrimoni de les seves tres germanes, en benefici propi i sobretot en el de la seva cruel e indesitjable muller (Anna Sahun).
L’Autor fa que recaigui quasi tot el pes de la interpretació en les tres germanes, ( Alba Pujol, Mia Esteve i Roser Cami), que fan un treball que recordarem per molt de temps. Jo crec que seria imperdonable que os la deixàreu perdre. No sabria dir sincerament quina de les tres ho fa millor… i tampoc puc (poder per ignorància), ni vull, fer un “ranking” en les interpretacions de aquestes grans actrius.
El treball del Eduard Farelo destaca també amb molta força, encara que a mi a vegades em dona una sensació de “massa seguretat” en si mateix, que traspassa en excés el paper de “mascle” que te que interpretar.
Els dos papers de Jordi Collet i Anna Sahun, son difícils per l’antipatia que els seus personatges desprenen en tot moment… i per això mateix i els seu gran treball, els aplaudeixo per una feina molt ben feta i crec que immillorable. En realitat tots els actors, encara que el seu paper sigui petit, no desmereixen en absolut . Es una actuació que en el seu conjunt m’ha agradat força.
Encara que l’obra es va escriure fa mes de 100 anys, es plenament vigent avui en dia.
intèrprets
Pepo Blasco Nikolai Lvóvitx Tuzenbakh / Roser Camí Olga Serguéievna Prózorova / Jordi Collet Andrei Serguéievitx Prózorov / Mia Esteve Maixa Serguéievna Prózorova / Eduard Farelo Aleksandr Ignàtievitx Verxinin / Víctor Pi Ivan Romànovitx Txebutikin / Alba Pujol Irina Serguéievna Prózorova / Bernat Quintana Vassili Vassílievitx Solioni / Xavier Ruano Ferapont / Anna Sahun Natàlia Ivànovna / Ernest Villegas Fiódor Ilitx Kuliguin
traducció del rus Miquel Cabal Guarro / escenografia Max Glaenzel / vestuari M. Rafa Serra / caracterització Núria Llunell / il·luminació Mingo Albir / espai sonor Oriol Roca / so Marta Folch
¡Tiene buena pinta! pese a lo que comentas. Estaré pendiente por si la traen a Madrid aunque lo dudo.
Estic casi per assegurar-te que a Madrid NO anirà aquesta producció.
Normalment les produccions del LLiure i del Nacional es difícil veure-les a la resta d’Espanya, excepte alguna honrosa excepció, com crec que va ser “dues dones que ballen” que va ser estrenada l’any passat a Madrid … (aquella obra que tenies comprada fins i tot l’entrada als teatres del Canal, i que desprès per circumstancies no vas poder anar-hi). Jo encara no la he pogut veure … però ja tenim les entrades per el proper 26 de març…. i en tenim moltes ganes
I don’t forget LA GATA … d’en Rigola, que va omplir quasi totes les funcions al Teatre Valle Inclan(sala Fco.Nieva) fa un parell de mesos.
Ho desconeixia…. però reconeixeràs que son poquisimes les excepcions de produccions catalanes que viatgen a la resta del Estat.
Dic el mateix de la Mª Carmen; si venen a Girona… La darrera experiència al Nacional -Ariel Garcia Valdès- amb la Vilarasau, Nora Navas i Laura Conejero, no va ser gaire reeixida. Et queixes del decorat, allà hi havia un 3r.acte amb el grandiós escenari de la Sala Gran, totalment buid, ple de fulles i AMB MICROS, que feia un efecte ATERRADOR. D’aquest nou muntatge, en cap lloc he llegit sobre el personatge de la vella serventa que “l’odiosa” cunyada es vol, treure de sobre. S’ha suprimit?. A la versió Garcia Valdés era Carme Fortuny, escabellada com si fos una dona boja…
En canvi tinc record immillorable de LES GERMANES d’en Pascual al Lliure de Gràcia(Alcañiz,Colomer,Gil i Lizaran com la cunyada). Si AQUESTA de la Carlota esta en mig de les dues versions…. te alguna possibilitat. Però fer 100 Km. per tornar “així, així”, no se si compensa.
A Girona es molt possible que si facin “bolos” amb aquesta producció. No tinc ni idea, però podrien fer-ho, ja que la escenografia es molt senzilla de reproduir. No es que em queixi del decorat per ser minimalista… es que es TRIST i amb tant espai els pocs mobles “ballen” i no donen sensació de realitat. A mi NO em desagraden les escenografies minimalistes i senzilles… sempre que tinguin bon gust…. No es el cas.
El personatge de la criada ANFISA ha estat absorbit per altre personatge, en FERAPONT (un altre manera de abaratir costos ?)… de totes maneres la versió de Carlota Subirós te mes llicencies, com convertir un obra de 4 actes en tan sols 3 i a mes a mes fer-ho sense pausa.
El curiós es que a la pagina web del LLiure en la seva versió catalana el personatge de FERAPONT esta interpretat per Xavier Ruano, mentre que en la versió castellana de la mateixa web, aquest personatge diu que esta interpretat per Santi Sans …. increïble l’errada (ara els aviso amb un email).
De totes maneres Pere…. aprofita un dia que faci bo i solejat (no com avui) i baixa a Barcelona. Crec que seria una pena que et perdessis aquesta producció…. em sabria greu, perquè se el que per tu representa el TEATRE. Aquesta es una molt bona producció segons el meu punt de vista.
El record d’aquelles inoblidables germanes del Lliure primerenc, és tan fort que estic segur que em condicionarà, però estic molt encuriosit per veure que ens proposen ara.
Allò del TNC quan encara estava al Poliorama va ser molt decebedor.
Queda apuntat a l’agenda.
Gràcies Miquel
No tenim pas la memòria teva … serà l’edat que comença a fer la punyeta ?
El que si crec es que la varem veure al Lliure de Gracia fa molts anys, però ni tan sols recordem qui la protagonitzava.
Mai els records, poder fins i tot idealitzats per el pas del temps,….. mai es tornen a repetir. Si vas a veure aquets versió d’ara, t’aconsello que vagis amb l’intenció de veure un altre visió, poder totalment diferent d’aquella que recordes; si no ho fas així, casi segur et defraudarà.
El que SI es segur es que l’obra literària es una verdadera joia.
Joaquim… ens pots recordar quelcom d’aquella versió del primerenc LLiure ?
Veig que en JOAQUIM no respon, i com dic jo més en dalt, aquella versió del Lliure dirigida per Pascual, era magnífica. Les germanes eren la Muntsa Alcañiz, l’Imma Colomer i la Maife Gil. Mentre que la cunyada la feia la Liazaran. El decorat era tot blanc, amb una vidriera que s’obria bellísim com el vestuari, tot obra d’en Fabià. A més hi havia en Quim lecina fent el turmentat i malaltís germà. L’Homar, Fermí Reixach i en Rafel Anglada. I si ARA recordo a la vella criada Amfissa, és pel record que em va deixar CONCEPCIÓ ARQUIMBAU, una senyora que llavors hauria de tenir 80 anys i feia pena veure com era tractada per l’altiva Nataixa. Es una versió que no crec superi cap altra. I va ser la Temporada 1979. Llavors era soci de l’Associació d’espectadors del Teatre Lliure i la vaig veure 2 cops.
Moltíssimes gracies per l’informació. Ets un Crak
Joaquim: LES TRES GERMANES del Poliorama quan era Centre Dramàtic de la Generalitat, crec que la va dirigir en Josep Mª Flotats i de les germanes tinc el record de la Silvia Munt i la Marta Angelat però no hi ha manera de recordar a cap més. També hi havia l’Abel Folk, en Lluís Torner i la Conxita Bardem. Aquesta versió però, no la vaig veure. Hauria de ser dels anys 90.
De la que parlo jo, SI que era al Nacional d’ara i el director l’Ariel Garcia Valdés i
crec que va ser la temporada 2004/05
L’IMMA ha trovat per Internet resposta a les teves inquietuds :
Producció 1991 – Romea
http://www.imdb.es/title/tt1369701/
Producció 2004/2005 TNC
http://www.tnc.cat/ca/les-tres-germanes-fitxa-artistica
Perfecte, si senyor, es aquesta del 91, de la que tenia dubte, però com diu al enllaç, el teatre era el POLIORAMA(Centre dramàtic de la Generalitat, inaugurat per en Flotats amb EL CYRANO i on MARIO GAS va fer aquell gran SWEENEY TODD, q
SEGUEIX:
que vaig poder veure “al costat” de Mr. SONDHEIM el dia que va venir a veure’l.