Dissabte 5 de març 2011
De bon mati i sense dormir gaire, ens aixequem del llit i ens preparem per anar a l’aeroport del Prat. Avui es l’aniversari de l’Imma i ens anem a Madrid amb l’excusa de que tenim entrades per veure un altre cop el Musical LOS MISERABLES al Teatre Lope de Vega. Abans de sortir de casa es presenta la nostra filla Ruth i ens dona la sorpresa de que ha fet un pastis (amb espelmes i tot), per la seva mare.
Ens encrospim el pastis per esmorzar i sortim volats cap el pont aeri. Al arribar queden únicament 3 places i no juntes, per el proper vol i l’IMMA i jo no ens toca mes remei que “volar” separats. Pensava donar-li el regal en ple vol… però com no faci un numeret ho tinc magre …. millor deixar-ho per l’hora de dinar.
Arribem a Madrid i directament al Metro (a Barcelona no ens han fet encara un Metro que arribi al aeroport … i el que amb tota seguretat tindrem que esperar !!!!). Però no comencem a queixar-nos i de fer comentaris sobre greuges comparatius….. perquè sinó ens titllaran als catalans d’ insolidaris. Arribem al hotel “Chez Mari Carmen” on ens reben amb molta afectuositat…. cosa que no entenc gaire, desprès de que ella, la Mari Carmen, pobre, es vegi obligada moralment a deixar-nos el seu llit i migrar a la habitació petita….. i es que ….. es la meva cunyada predilecta a Madrid i la delegació “oficial” del Bloc “Voltar i Voltar” a la capital del Regne.
Un altre cop al Metro ( perquè cony el Metro va per l’esquerra ??? No son els madrilenys majoritàriament de dretes ??? ) …. i cap al centre a fer el primer tomb. Fa un temps esplèndid. Hem tingut sort perquè ahir mentre nosaltres estàvem veient Parsifal a Barcelona, aquí va caure una nevada ben bona, que va deixar tirats a milers de madrilenys a l’ autopista de La Corunya. Primer passeig per la Gran Via, Alcalá, Puerta del Sol (han tornat a canviar de lloc al fotut “l’ÓS i el Arboç” (traducció literal de “el Oso y el Madroño”)…. pobre Ós, no el deixen descansar !!!).
Arribem a la Plaça Major plena de gent de gom a gom i ens enfilem esca-les avall per l’Arc de Cuchilleros. Anem a dinar a Casa Botin (***) , calle Cuchilleros, 17 (www.botin.es), per celebrar l’aniversari de l’Imma. Ens fotem entre pit i espatlla un plat de sopa castellana, que per cert esta boníssima, saltant-me el regim de gluten per un dia. Desprès arriba el “Cochinillo” i apa cap endins. Li regalo a l’Imma les arracades d’Argelia que l’he comprat a una botiga ètnica de Barna. Sortim amb la panxa ben plena i ens posem a caminar de nou….
Caminem per la zona antiga de la ciutat que m’agrada tant, i desprès per el Madrid de los Austries, Plaça d’Orient, Palau Reial, Opera i un altre cop a Puerta del Sol (encara el Òs està al mateix lloc !!!!);
aprofitem per comprar el CD de LOS MISERABLES (versió actual que anirem a veure mes tard), però al Corte Ingles (3 eurillos mes econòmic que al Teatre, gracies Pere per l’avís !!!); ens apropem a la Plaça Santa Ana i ens assèiem a una terrassa tot prenent el sol que va ja de capa caiguda….. Ens quedem gelats poc a poc….. i tornem a caminar fins al Caixa Forum “madrizleño”.
Veiem a mitges una exposició de cinema prou interessant …. “El Efecto del cine – Realismo” (***) … però es fan les vuit i malauradament ens foten al carrer.
Al sortir ja es fosc i fa UN FRED QUE PELA….. i si no os ho creieu mireu acuradament la foto…..
Camí del Teatre ens aturem a fer una xocolata calenta a San Gines (***) …. Perquè el xocolata a Madrid esta tan bo ?
Per fi arribem al Teatre Lope de Vega i esperem a que ens deixin entrar. Tenim una mica de por de que ens decebi la versió espanyola de LOS MISERABLES (*****) , però per sort no es així…. Ens agrada moltísim. Farem un post especial dedicat a aquest Musical, versió espanyola.
Al sortir del Teatre a la una de la matinada agafem un taxi…. i cap el hotel “Chez Mari Carmen” on sopem embotits (sense gluten) i xerrem una bona estona. A les tres de la matinada decidim anar a fer nones.
Diumenge 6 de març 2011
Ens aixequem tard i desprès d’un esmorzar “come il faut”, sortim de casa i en Metro ens dirigim directament al mercat dels diumenges mes famós de Madrid… “El Rastro“, on passem tot el mati deambulant per els carrers i places que estan a rebentar de gent. L’única compra que faig (per que no sigui dit que únicament anem a mirar), es una cartera que em diuen es de pell ??? per fer servir els caps de setmana. Casi sempre que ens apropem a Madrid, m’agrada fer un tomb per el Rastro i es que en qualsevol viatge, sigui on sigui, els mercats m’apassionen.
Ens apropem als antiquaris i visito una botiga d’art Africà on sempre miro però mai puc comprar … i es que els preus tal i com esta la cosa, son per nosaltres prohibitius. El venedor al veure que quasi fem salivera amb les mascares que te exposades, ens recomana una exposició d’Art Africà en el “Centro de Arte Fernán Gómez” que segons ell es una meravella. Li pregunto si demà dilluns estarà oberta i em diu que no….. merda !!!!
Després de donar voltes i voltes i de pujar carrers i tornar-los a baixar per tot el perímetre del Rastro…fins casi l’esgotament, la cara de l’imma i de la Mari Carmen m’indiquen que ha arribat l’hora d’anar a dinar. Tenim reservada taula a Casa Ciriaco (****) , un del restaurants mes típics del Madrid Castizo, a la calle Mayor, 84 (www.restaurantescentenarios.es) .
També mengem molt be; les dones demanen Callos i jo uns espàrrecs blancs i “merluza al pincho”, que suposem que vol dir que esta pescat amb l’ham….. de postres “torrijas” que son les millors que he tastat en tota la meva vida…. i això que la meva mare en feia a casa quan jo era petit…. i jo creia que eren insuperables. En Ciriaco be a la taula i li comento… ens diu que el Rei Juan Carlos, quant va a Palau (quasi al costat), l’hi encarrega les Torrijas sempre. Tècnica de Venda o veritat ????
Al sortir del restaurant, proposo a les dones anar a veure l’exposició d’Art Africà que aquest mati ens ha recomanat l’antiquari…. i dit i fet…. tenim tot just un parell d’hores abans d’anar al Teatro de la Zarzuela.
L’exposició es fa al subsòl de la Plaça de Colón…. si… la de la “banderita”. “África. Objetos y Sujetos“(****), resulta ser una autentica meravella… l’antiquari tenia tota la raó. Es molt extensa, molt ben presentada i amb peces de grandíssim valor; la veiem amb tota la calma, perquè quasi estem sols en aquell lloc tan enorme i una mica de amagatotis fem fotos amb els mòbils. Gaudim l’exposició plenament i sortim molt satisfets. Ja passa això a vegades… sense planificació prèvia resulta ser una de les coses millors del cap de setmana.
Trepitgem per fi el Teatro de la Zarzuela…. es la primera vegada que ho fem; tenim reservades 3 localitats a platea per veure un programa doble de Sarsueles que per nosaltres son totalment desconegudes, però val la pena ja que a l’any únicament fan 4 representacions diferents i mai hem coincidit…avui per fi ho aconseguim. El Teatre es macot… antic, te forma de ferradura, com el del Liceu, però força mes petit tan de planta com d’alçada, ja que te sols 3 pisos, amb les llotges al estil del Liceu abans de cremar-se.
La primera Sarsuela que veiem es “El Estreno de una Artista“(***), música de Joaquín Gaztambide, que va ser estrenada al Teatro del Circo de Madrid, el 5 de juny de 1852. Ens agrada força sobretot comparant amb la qualitat d’espectacles que arriben a Catalunya…. quina diferencia !!! Sembla que es tracti d’una opera, per la quantitat de persones que treballen i la qualitat dels musics i cantants. L’Orquestra de la Comunidad de Madrid sona molt be així com el gran Cor del Teatro de la Zarzuela. Destacaré en els papers principals a MARCO MONCLOA (Astucio) i MARIA RUIZ de ORDUÑA (Marietta), els dos extraordinaris cantants, però la resta d’intèrprets no desmereixen en absolut.
El muntatge explica la història de dos joves, Sofia i Enrique, que busquen fer-se un nom en el món de l’òpera a Itàlia, i els impediments de Astucio, un director d’orquestra, obsessionat per mantenir el lloc de la seva dona al capdavant de la obra. L’escenografia excel·lent, així com el vestuari, l’interpretació, tot realment bo; es nota que son molt bons professionals i que estan acostumats a interpretar obres del anomenat “Genero Chico”, però amb molta dignitat.
A la mitja part, com veiem que la visibilitat no es gaire bona a les ultimes files de platea, parlo amb un acomodador i ens recomana traslladar-nos al primer pis, on no ens taparan els caps amb tota seguretat . Quina raó tenia !!!
La segona Sarsuela es “Gloria y Peluca“(****), música de Francisco Asenjo Barbieri,(responsable d’altres Sarsueles d’èxit com per exemple “Pan y toros” o “El barberillo de Lavapiés”). “Gloria y Peluca” va ser estrenada al Teatro Variedades de Madrid, el 9 de març de 1850.
En aquesta representació destaco els cantants MARCO MONCLOA (Marcelo Pelusa) i DOLORES LAHUERTA (María). Aquesta Sarsuela, mes curta, de tan sols 50 minuts, ens va agradar encara mes que la primera i es que a banda de la musica i les veus, ens ho varem passar molt be, ja que era divertida i semblava quasi be un Musical dels que fan en l’actualitat, amb una escenografia molt cuidada i espectacular. Explica la història de Marcelo, un perruquer que aspira a conquerir la glòria musical amb una òpera que ha compost.
Si visquéssim a Madrid segur que ens abonàvem…. i es que els preus en comparació a Barcelona son un regal. ( Al Liceu Doña Francisquita per exemple, el preu mes car va ser de 140 euros…. aquí a Madrid … el preu mes car per veure qualsevol Sarsuela amb la mateixa qualitat es tan sols de 42 euros ).
Sortim del Teatre molt satisfets i donem per acabat el dia… comencem a estar cansats. A sopar i a dormir que ja toca.
Dilluns 7 de març 2011
Avui la Mari Carmen treballa (pobre…jejejejeje). Ens despertem i ella ja no hi es, però tenim l’esmorzar preparat. Això de tenir la delegació “oficial” de Voltar i Voltar a Madrid m’està agradant força. Crec que ho farem servir mes sovint.
Avui ens dirigim caminant (o craso error !!!) a la Fundación Lázaro Galdiano (****) (http://www.flg.es/museo/museo.html) . El Tom Tom del mòbil ens enganya i ens diu que esta al carrer Serrano, 122… i si es veritat… però seguim les seves indicacions i tenim la sorpresa que el Museu està 20 minuts carrer avall de on en principi deuria estar… no passa res. Aprofitem per veure un barri de Madrid que no coneixíem, ple de xalets de gent amb molts cales… i a sobre tenim la sort de conèixer la façana del Auditorio de Musica de Madrid…. on ens prometem que a la propera vegada assistirem a un concert de la Orquesta Nacional de España.
El Museu no el coneixem i ens agrada força ja que te la col·lecció privada mes important d’Espanya… i te una mica de tot, encara que jo destacaria la part de joies i la de pintura per sobre de la resta. Les magnífiques obres d’art conservades en aquest museu es troben dins de la pròpia casa/palau i en l’ambient on va viure la família Lázaro. Es el palau, amb jardí integrat mes gran que es conserva a Madrid.
Malauradament podem fer poquetes fotos i a la poca estona ens diuen que esta prohibit, per lo que si voleu podeu consultar la pagina web on veureu la enorme riquesa del seu contingut.
Sortim del Museu, cansats i ens apropem a la Castellana on pugem a un autobús que ens deixarà a la mateixa porta del “Jardin Botánico”, on donem una volta i ens asseiem una estona a descansar. No es la millor època per veure’l, perquè la primavera no ha arribat encara per aquí.
Xino xano…tornem a caminar i travessem tot el barri antic de Madrid, per anar al carrer Cava Baja, 35, on hem quedat amb la Mari Carmen per dinar en el restaurant Casa Lucio (****) (http://www.casalucio.es/) i per fi provar los “huevos estrellados” que tothom ens recomana. Els ous estan realment bons però les carxofes i sobretot el “tartar” de carn esta sublim. Bon final per un cap de setmana inoblidable.
Primer de tot, felicitar a l’Imma pel seu aniversari. Ja veig que vau tenir un cap de setmana molt aprofitadet. Deu n’hi do! quantes coses!, no vau tenir temps d’avorrir-vos.
Les sarsueles jo tampoc les havia escoltat mai, tot i que això no vol dir res ja que no m’acaba d’agradar el gènere. Esperarem la crònica de Los Miserables i confiem que entretant, no hagin canviat l’os de lloc una altra vegada (quin mareig la pobre bèstia!).
Ah, a nosaltres també ens agrada molt passejar pel Madrid dels Austries. A veure si hi tornem aviat que ara fa uns quants anys que no hem trepitjat la “villa y corte”.
Una abraçada i fins aviat
Hola Josep
La veritat es que quant sortim es un “no parar”…. jejejeje. No entenc a vegades com l’Imma m’aguanta, ja que ella es molt mes tranqui-la que jo… i segueix el ritme com una “Jabata”.
Si t’agrada l’opera com se que t’agrada, estic quasi convençut que les Sarsueles del Teatro de la Zarzuela, també t’agradarien, independentment dels “libretos” mes o meys madrizleños. Les dues que jo varem veure l’altre dia no eren les típiques “castizas” con “chulapos” i “majas”.
Tindríem que fer una sortida plegats a los Madriles en ocasió d’alguna opera per exemple… no estaria gens malament ¿oi?….. encara que m’agradaria encara mes trepitjar l’òpera de Valencia … i es que es una vergonya que tenint com tinc sang valenciana encara no conegui el “Palau de les Arts”.
Una abraçada per tu i un petó per la Gloria.
T’agafem la paraula en això de la sortida!
Josep, moltes gràcies per felicitar-me, la veritat es que ho vam passar força be encara que dilluns al vespre al baixar del avió ja jo no caminava, m’arrossegava. I es que amb el Miquel el no parar es cada dia del mon a Madrid, Barcelona, Londres o allà on sigui. Es sortir de la feina i apa ……
Per això jo m’ho pensaria dos vegades abans d’apuntar-vos a alguna sortida amb nosaltres, jajaja
Gràcies i una abraçada.
Imma,
Tranquil·la que nosaltres quan anem de viatge, sinó caminem de 7 a 8 hores per dia, ens sembla que perdem el temps!
Una abraçada
Aixi com nosaltres, ens llevem amb el sol i anem a dormir com las gallines !!!!! Una abraçada.
El recorregut gastronòmic és el que fem “tots” els catalans en cap de setmana a la capital -falta “Julian de Lodosa”(Cava Baja) amb els seus chuletones-, de LES MIZ tinc ganes de llegir la teva opinió, però de les sarsueles com saps estava ansiós. I és que les representacions de la “temporada Lírica” d’aquell teatre són molt bones tot i limitar-se a 4 títols per temporada. I ara que estem en època de restriccions abusin un xic de les reposicions. Enguany sols han estrenat el programa doble que heu vist i una LUISA FERNANDA que s’ha de representar aviat. i què per cert a Oviedo, on va estrenar-se, no l’han deixat molt be, ja que allà van ser dels “afortunats” com nosaltres a Perelada(també amb preu diferent), de veure la magnifica producció de Luis Sagi pel Real. Pel que fa als preus m’he queixat per “activa i pasiva” del que va passar amb la “Francisquita” al Liceu que “clama al cielo” pel que fa a la gran difèrència. Reguralment representen LOS SOBRINOS DEL CAPITAN GRAN dirigida per Paco Mir(Tricicle). Una meravella que es una autèntica COMÈDIA MUSICAL tot i ser del autor de “La Viejecita” i “Gigantes y Cabezudos”. I es I N C O M P R E N S I BL E, que no s’hagi pogut veure a Barcelona, tenin en compte que com el CDN,el CLÀSICO NACIONAL i el BALLET, LA ZARZUELA, “també” la paguem entre tots i fa anys i panys que no ve per Barcelona. Però “no nos pongamos estupendos” que dèia el gran Valle. Això si que ha estat una bon aniversari per l’Imma, del que t’en has aprofitat tu també punyetero¡. Be i ara a veure que dius de LOS MISERABLES, sense giratori ni parafernalia. Mentre la mort de Javert -la millor troballa del musical- sigui igual, ja n’hi ha prou. Estarem molt a l’agüait¡
No conec en “Julian de Lodosa”… però queda apuntat per la propera.
Encara no he començat amb el post de LOS MISERABLES… i es que vaig quedar exhaust amb la publicació d’ahir…. i a sobre aquesta nit i demà a la nit tenim 2 concerts….. però el faré abans de que acabi el cap de setmana.
Em quedo meravellat de tot el que saps del “genero Chico”… clar es normal … ets mes gran que jo !!!! …jejejeje
Francament feu enveja, però sobretot pel programa de Zarzuela, quan ho sàpiga en Colbran, li agafarà alguna cosa.
Madrid sempre és una ciutat magnífica.
Espero la crònica de Les Miz.
Joaquim … no era fins ara, conscient de que a en Collbran li agrada la Sarsuela.
Esperaré la seva opinió amb ganes, ja que es un home que per lo poc que el conec, el considero musicalment parlant…. un mestre.
Em posaré a escriure la crònica de Les MIZ … a veure si demà o el dissabte el puc publicar.
Antes que nada mi felicitación a Inma y que sea por muchos años, a pesar de los trotes a que la obligas.
Vuestros paseos acostumbran a ser los que nosotros hacemos. Una ciudad no la conoces si no la paseas. En cuanto a gastronomía yo soy poco exigente y debo vigilar la sal, por consiguiente nuestro gasto en restaurantes no es muy alzado aunque me gusta comer bien. Has desmenuzado muy bien todo vuestro periplo y llegado al punto de la zarzuela me han entrado unas ganas de ir a Madrid…
A mí me gusta toda la música sin excepción, aunque no me entusiasmen determinadas piezas o compositores, y todos los géneros y cuando digo todos es absolutamente cierto y disfruto con todos más o menos por un igual, pero por la zarzuela tengo un “hambre” especial porque en Barcelona nos es prácticamente prohibida. El Liceu que con esta crisis llenaría sus arcas importando los montajes de Madrid, Valencia, Oviedo, Bilbao, Sevilla, Málaga y Jerez, entre otras muchas plazas donde se van intercambiando las maravillosas producciones de “Los sobrinos del Capitán Grant” (una vergüenza no haber programado este título en lugar de la desgraciada “Doña Francisquita” que tuvimos que soportar) o “Pan y Toros” o “La Parranda” o el operático “El juramento”(también de Gaztambide) o esas maravillas que son la ópera de cámara “Don Gil de Alcalá”, “La bruja”, “El niño judío”… o el estupendo programa doble que acabáis de ver, de mi adorado Barbieri y mi poco frecuentado Gaztambide, pues digo que el Liceu ni caso porque el Sr. Matabosch odia la zarzuela, seguramente porque no es alemana…
La única vez que vimos zarzuela en Madrid estaba dirigida por el aburrido García Asensio y destrozó musicalmente hablando la extraordinaria partitura de “Curro Vargas”, de otro de mis compositores de zarzuela preferidos: el eminente Ruperto Chapí, claro que yo me despaché a gusto cuando salió a saludar solito.
Gracias por la crónica y enhorabuena por el “disfrute” y que se repita.
Va haver-hi uns anys(a primers dels 70), que cada any duran 5 o 6 temporades a partir del diumenge de Pascua al Teatre Español(ara ARTERIA PARAL.LEL) hi actuava la Cia.Lírica Nacional(que llavors era la titular de La Zarzuela), primer dirigida per Fernandez Montesinos, que va oferir grans espectacles(Bohemios,La Parranda,Maravilla,El Cantar del Arriero), que omplien cada dia el teatre. Uns anys més tard(1975) al mateix teatre i la mateixa companyia dirigida per Tamayo va presentar unes fantàstiques produccions de “Antologia Serrano”, un “doble” amb “La Boda de Luis Alonso” i “Gigantes y Cabezudos), i va “estrenar a Barcelona¡¡¡¡) EL REY QUE RABIÓ, de la que per primer i últim cop a la seva vida, va fer decorats per sarsuela el recordat Fabià Puigserver. El public era fidel i repetia per veure cantar el mateix paper a Josefina Meneses o Ana de Guanarterme. I d’això no fa pas tan de temps. A Barcelona agrada la sarsuela SI ES FA BE. Com tot.
Parlant de EL REY QUE RABIO, dic “va estrenar a Barcelona”. No, vull dir; va estrenar una NOVA PRODUCCIÓ de “El rey que rabió”
Pere, jo vaig veure aquests dos muntatges, van ser sensacionals.
Ere molt jove i em vaig quedar bocabadat, acostumat com estava a la zarzuela que es feia als catalanistes de Sant Andreu, amb molt bona voluntat i poquíssims mitjans.
Pere, jo vaig veure aquests dos muntatges, van ser sensacionals.
Era molt jove i em vaig quedar bocabadat, acostumat com estava a la zarzuela que es feia als catalanistes de Sant Andreu, amb molt bona voluntat i poquíssims mitjans.
El què pasa, es que estic parlant dels anys 70, i dic “tampoc fa tan”… i si, si que fa. QUASI 40 ANYS¡. Es que ja soms molt vells(d’edat eh¡).
También se representaron con esa compañía unas fantásticas funciones de “Los gavilanes” y “La calesera”, con la estupenda mezzo Rosa Abril.
Es cierto, y en LA CALESERA estaba Mª CARMEN RAMIREZ, primero gran mezzo, y mas tarde gran actriz. Quienes no la vieron en teatro pueden recurrir a LA CORTE DE FARAON(con Fernan Gomez i Ana Belen) en cine. Estaba sensacional. Recuerdo una frase genial. Comenta : “nosotros seguimos las indicaciones de comer el PLATO UNICO”. Eso después de comer un cochinillo. Genial Mª Carmen¡
Gracias por la felicitación, espero aguantar muuuchooos años el ritmo de Miquel.
Gracies Colbran per escriure per primer cop a Voltar i Voltar. Benvingut !!!
Se de la teva passió musical, perquè t’he llegit algun cop a In Fernem Land, i …. també ens hem trobat casualment mes d’un cop al Auditori o als cinemes Icaria i Girona per gaudir de les operes en directe. El que no sabia o no era conscient era que també t’agradava la Sarsuela. Me’n alegro, perquè mes d’un cop m’he trobat com un “rara avis” o poder millor dit… com un “bicho raro” ja que he arribat a pensar que no era gaire normal que m’agrades la Sarsuela. Fins i tot entre les amistats que tinc, als que els hi agrada l’opera em diuen que no entenen pas, com hem pot arribar a agradar la Sarsuela..
Jo crec que es degut en bona part, a que durant una època, poder massa llarga de la historia , des de Catalunya, s’ha considerat un gènere massa unit a l’idea de la “Espanya profunda” que representava el franquisme, a mes a mes de que les que estan a la retina de molta gent son les Sarsueles “castiza” de los chulapos/apas del Madrid , que ja ha desaparegut.
Et dono la raó que es vergonyós el que s’està fent amb aquest gènere musical a Catalunya i sobretot al nostre Liceu. Crec que fora bo que des de aquesta institució s’intentés ajudar a treure aquesta imatge “carrinclona” de la sarsuela, per fer descobrir al públic d’aquí les veritables joies que algú (no se perquè ) ens intenta amagar.
A la sortida del Teatro de la Zarzuela, mentres estava esperant a “les meves nenes” vaig veure un grup d’estrangers francesos que comentaven que “les operes espanyoles” que havien vist eren molt i molt bones. Vaig sentir pena en aquell moment, per el menyspreu generalitzat de molts espanyols i/o catalans, sense gaire fonament.
Espero que de tant en tant, et passis de nou per aquí. Ens veurem a la Lucia di Lammermoor ???
Una abraçada
SI MIQUEL,TENS RAÓ. Molta gent asocía sarsuela amb franquisme -molt abans de Franco va ser la seva millor època-, i mols altres -per ignorancia- amb el Madrid de “chulapos/as i churros de “La Verbena de la Paloma” o “La Revoltosa”. Però hi ha sarsueles que pasen a La Mancha(La rosa del azafran), Càdiz(Càdiz),Catalunya(Cançó d’amor i de guerra), Murcia(La Parranda) Venezia(La Dogaresa), Segovia(La Picarona), Alsacia(La Alsaciana),Salamanca(La linda tapada), Paris(Bohemios) i fins “quasi” arreu del mon. O sia, que NO HI HA ESCUSA.
La teva llarga llista de Sarsueles que ens facilites confirmen que la Sarsuela NO es sinònim de “chulapos….”.
Crec que si les bones produccions també s’estrenessin a Catalunya, tindrien mes èxit del que molta gent es pensa.
Gracies Pere, a tu i a Colbran per tota d’informació que ens heu ofert.
Nos veremos en “Lucia…” Y estoy encantado de que me hayas permitido participar en tu blog. No escribo en catalán, pues al no haberlo estudiado en su momento (era totalmente imposible), cuando lo escribo no estoy seguro de si cometo faltas o no.
En una de esas reuniones que Matabosch nos ofrece a los socios de la “Associació liceistes de 4rt. i 5e. pis”, y a las que por poco que pueda no creo volver a asistir, yo insistí en preguntarle (lo he hecho durante bastantes años) que por qué razon no se programaban las zaruelas grandes de Barbieri, Fernández-Caballero, Gaztambide y Chapí, por ejemplo, y me respondió en tono ridiculizador que el Liceu era demasiado grande …(2.250localidades). Pues bien en los años 70/80 del siglo XIX, el Liceu tenía 3.500 localidades y “Pan y toros”, por poner un ejemplo, se había representado más veces que muchas óperas de Verdi, como se puede comprobar en el libro cronológico del Liceu Vol. I (los primeros 50 años), elaborado por Jaume Tribó…
Todas las zarzuelas clásicas de los autores citados y de otros fueron estrenadas en el Liceu, o sea que no tiene ninguna justificación decir que el teatro es demasiado grande, pues entonces lo era más, es simplemente que Matabosch odia el género y odia la ópera española y catalana y considera que programarlas desmerecería el teatro. Se ve obligado a poner un título de estreno por quedar bien con las instituciones y cuando se le ocurre programar un título de zarzuela , después de 25 años sin hacerlo (!) recurre a la misma “Doña Francisquita”, como si no existiera otra. Pues bien hay unas 10.000 zarzuelas registradas en la Sociedad General de Autores y podrían hacerse minitemporadas fuera de abono, aprovechando las producciones itinerantes por la Península.
Tindrem que fer campanya per que ens tinguin en compte…a en Matabosch o al que el substitueixi, perquè esta be que faci la programació segons els seus gustos però també caldria que tingues en comte que al final ell es simplement un funcionari al servei del public, del que formem part.
Estic ENCANTAT de que participis en el nostre Bloc… i respecte al escriure o no en Català.. et faré 5 cèntims del que personalment penso.
L’Imma i jo som nascuts a Barcelona però de pares emigrants i per tant la nostre llengua materna es el Castellà. MAI hem fet cap classe de Català, ni a l’escola i ara tampoc d’adults… ens varem casar encara parlant Castellà fins que un dia varem decidir parlar-nos en Català, per voluntat pròpia. (Perquè parlàvem amb els amics en Català per separat cada un de nosaltres i en canvi entre nosaltres no podíem ???).
Ens va costar moltíssim perquè semblava tot artificial. No era capaç de dir-li “T’ESTIMO” perquè em semblava artificial….. “TE QUIERO” era el que jo sentia llavors….. però no varem defallir i vam continuar parlant-nos en Català i fins ara. En aquests moments soc incapaç de parlar amb ella en Castellà.
El escriure en Català, es simplement practica i constància. Jo se que faig moltíssimes faltes ortogràfiques i això que abans de publicar res… fins i tot aquesta resposta que estas llegint….li passo un corrector que em troba el mes greu. Però saps que et dic…. que se’m re-fot que el que escric surti o no amb algunes o moltes faltes d’ortografia. Ara penso i escric en Català… en el Català que conec …i d’això estic molt orgullós.
T’animo a provar-ho. Una abraçada.
Imma, Miquel, habéis hecho un buen resumen de este fin de semana en Madrid. Yo todavía me estoy reponiendo de nuestros laaaaarrrrgos paseos, pero mereció la pena porque además Madrid nos regaló unos días preciosos. Os fuisteis y ha vuelto un poco el frío y el nublado.
No tengo más que añadir a lo que ya se ha dicho. Creo que quedó un “programa” bien completo. Yo tengo pendiente de ir a ver el Museo de Lázaro Galdiano ya que, estando tan cerca de mi casa, todavía no he ido a visitarlo.
De Los Miserables no digo nada hasta que Miquel e Imma hagan su propia apreciación. Yo quedé muy satisfecha.
Las Zarzuelas, aunque desconocidas, me gustaron mucho. Además es ya casi imposible encontrar un espectáculo musical (salvo la ópera) en el que lo artistas canten sin ayudas de micrófonos. Las dos respresentaciones estuvieron muy bien cuidadas. De la segunda de ellas (Gloria y Peluca) me impresionó la canción en la que Marco Moncloa (el protagonista), teniendo de fondo tres “titelles” gigantescas actuando hace él sólo el diálogo a tres voces. Parece imposible que una sola persona pueda cantar en registros tan diferentes. El aplauso que recibió fue signo de reconocimiento.
Bueno, y me quedo esperando el comentario a Los miserables. Un abrazo
El número de MONCLOA en “Gloria y peluca”, intepretando a lo 3 personajes con distintos registros, por lo leido i oido, és un no de los momentos mas memorables de la función.
Como aficionado al gènero, me alegra de que os gustara tanto. Y si, Lucio en su casa hace lo mismo que hacia Càndido en la suya; Se luce.
Per fi ha tret el “morro” la delegació madrizleña de Voltar i Voltar.
Com veus Mari Carmen, la crònica ha quedat immortalitzada “fil per randa”. Evidentment que va fer bon temps… ja t’ho havia dit jo abans d’anar; quant anem a Madrid fa bon temps sempre; recorda l’últim cop que varem estar a casa teva … varem anar a buscar l’AVE per tornar a Barcelona amb un sol esplèndid i als pocs minuts, en el mateix moment de sortir tu de l’estació va començar a nevar.
Has quedat “guapissssssima” en les fotos… i això que totes son fetes amb el mòbil. Imaginat si arribem a portar les càmeres bones.
Bona apreciació la que has fet del numero que Marco Moncloa interpreta cantant al mateix temps les veus de tenor, soprano i baríton….. i canviant d’un registra a l’altre com si res. Divertidíssim.
per cert…… El Metro continua anant per l’esquerra ???
Tornarem per la Capital del Regne …. ens quedem molts museus per conèixer…. i el REY LEÓN ens vas dir que l’estrenen a la tardor, no ???
Un petonàs
¡Ah! ha faltado decir que el señor de la foto en Casa Lucio es, por supuesto, Lucio… que vino a saludar al personal. Éstá ya para “lucirse” poco pero se le notaba que le encanta estar en “su” restaurante y entre las mesas.
quin goig de viatge! quin luxe de menjars! això si que és aprofitar el temps. La zarzuela és un món desconegut per mi, però suposo que Madrid és el millor lloc per estrenar-se. Jo tinc un germà allà (las Rozas) i l’hauria de visitar més sovint i repetir algunes de les coses que heu fet. Esteu molt guapos a les fotos i l’Imma encara més amb el Botero. Per cert, i el AVE? és que a mi , l’avió…
No hi ha color amb el AVE, preu per preu es d’una comoditat increible. Nosaltres hem anat amb pont aeri i es penós el servei i la incomoditat, pero teniem punts iberia per consumir i s’havia d’aprofitar. Sense dubtar el tren.