– La Casa de la Fuerza (****) – Teatre Lliure – 19/02/2011 (44)

Dins del Cicle de nova creació escènica – RADICALS, el Teatre Lliure fins aquest any ha celebrat 4 edicions, amb el recolzament de la direcció actual de  ALEX RIGOLA i amb aquesta obra comença una nova edició, que malauradament no se si tindrà continuïtat sota la nova direcció d’en Lluís Pasqual.

Amb la representació de “LA CASA DE LA FUERZA”, s’inicia dons, la 5ena edició, d’un teatre diguem-ne “no apte” per les majoria del públic, per la seva transgressió o la seva radical manera de fer TEATRE.

El dissabte 19 de febrer es va representar al Teatre Lliure, l’única representació a Barcelona d’aquesta obra  creada, dirigida i també interpretada per ANGÉLICA LIDDELL (Figueres 1966), durant 5 hores, amb un parell de pauses de 15 i 25 minuts.  Aquest espectacle va ser tot un èxit en el Festival de Tardor de Madrid 2009 i també espectacle “revelació” d’aquesta temporada 2010 en el Festival de Teatre d’Avinyó.   Nosaltres teníem reservades les entrades des de el mes d’octubre i no cal dir que el dia de la representació, les localitats estaven totalment exhaurides.

Es difícil d’explicar tot el que es diu, es veu i sobretot es “viu” en aquesta magnifica obra/performance de teatre, però ho intentaré explicar.  Son 3 actes que a mi em van semblar 3 obres diferents i amb qualitats diferents, per lo que considero que en conjunt te alts i baixos mes que notables.  Moltes de les accions no les vaig entendre al 100 % i crec que caldria fer desprès de cada representació una xerrada amb el públic, perquè es difícil de captar tot el que es vol dir en realitat. I es una llàstima que es perdi el significat que l’autora vol representar amb aquest espectacle.

El primer acte es basa en la relació de tres dones que surten al enorme escenari,  amb vestits llargs i sabates de ball i es passen un hora fumant desesperadament i bevent cervesa ….

… i poder existeixen  masses temps “morts”, no auguren un bon espectacle…. mal començament . De sobte apareix el sexe a escena, els cossos nus, la soledat, el dolor del propi “amor”.  Mes tard una banda de Mariatxis (orquestra Solís) interpreten una sèrie de cançons mexicanes conegudes m’entres la protagonista canta uns boleros i unes ranxeres.

Les tres dones evoquen la força, l’esport que posa una tensió en el cos i evita el mal de l’ànima intentant oblidar l’amor perdut a força de castigar el mateix cos. En aquest acte es vol aixecar un homenatge al feminisme i  sobretot s’expressen forces i furiosos al·legats antimasclistes.  Aquest primer acte d’un hora de duració se’m va fer força pesat, i si el tingues que valorar per separat únicament li posaria (**) dues estrelles sobre cinc.

——————————————————————————————-

Ara que encara no s’entén massa (ni jo mateix),  com un espectador va denunciar al Teatre Apolo, perquè es fumava en el espectacle Hair i aquest fet…. tanta polseguera ha portat en el mitjans de comunicació, i que a sobre moltes persones del mon del Teatre s’han posat les mans al cap, perquè ,deien ells, era una intromissió en la seva llibertat d’expressió….  vull fer un comentari sobre el fet de fumar al escenari.  Últimament a quasi totes les obres de teatre del TNC, Lliure, Romea, Villarroel , Goya  i molts d’altres… es fuma impunement a escena.  No soc un “talibá anti-tabac”, ni son problemes estètics ni ètics….. es simplement instint de supervivència,  ja que el fum del tabac em molesta moltíssim degut a que pateixo d’asma des de fa uns anys i  noto sensació d’ofec.  En el cas que ens ocupa al escenari i durant el primer acte es varen fumar mes de 10 cigarretes de tabac i no eren pas d’herbes…. i vaig estar a punt d’aixecar-me i marxar a casa.. Penso, que almenys es deuria d’avisar al públic i sempre abans de comprar les entrades de que en una determinada representació es fuma i d’aquesta manera els espectadors podríem escollir el anar-hi o no.
 
——————————————————————————————————————————-
 
 
 
 
 
 
 

En el segon acte Angélica Liddell parla sobre la seva separació, el seu enamorament cec vers una altre persona que poc desprès la deixa “tirada”, del seu viatge de fugida a Venècia en el 2009, on veu per la televisió les noticies de les incursions israelianes a Gaza.  Es parla del dolor mes íntim i també del dolor físic, del sexe “fosc” davant d’una càmera Web, per tal complaure el propi cos, sense estimar a ningú, ni a si mateixa. La protagonista s’auto lesiona a sobre del escenari (no ficció) amb una fulla d’afaitar, i es fa ferides a les mans i als genolls eixugant-se la sang amb trossos de tela blanca que es va posant a sobre de la pell i deixa que la sang penetri lentament.  A continuació una ATS fa un parell de extraccions de sang a les protagonistes amb xeringues amb les que elles mateixes es taquen  posteriorment les túniques blanques que porten per vestit.   Un “performance” espectacular visualment parlant.    Desprès les tres dones traslladen un munt de sofàs grans i els col·loquen milimètricament tot  fent un “bosc” de sofàs per on transiten i distribueixen rams de flors, que poc desprès destruiran violentament.

Per finalitzar l’acte, buiden al centre del escenari desenes de enormes sacs de carbó que manipularan posteriorment fins a ser aixafades literalment  per el propi carbó, en una escena que posa la pell de gallina.   En aquest acte l’interpretació de Angélica Liddell, es sublim.   Es teatre pur, ella i tot el que passa a sobre del escenari.. Visualment bellíssim, encara que a mi em sobra les auto lesions i les extraccions de sang, que crec  es podrien simular i l’espectacle no perdria res en absolut.  Valoro aquesta part que dura un parell d’hores, amb la màxima puntuació, es a dir, en cinc  (*****) estrelles sobre cinc. Impactant !!!

El tercer acte d’un hora, reflecteix el viatge a Mèxic de la protagonista i els seu descobriment des assassinats de dones a Ciudad Juarez. A dalt de escenari moltes flors i Creus vermelles d’un cementiri. (recorda l’escenografia de d’Àlex Rigola en el seu 2666)

“2666” d’Alex Rigola

……elles, les dones, amb llargues túniques de color vermell,  un violoncel.lista (Paul de Nut) toca i  canta (amb una veu magnifica de contralto) i  en directe el “Cum dederit dilectis suis somnum” de Vivaldi mentre s’acompanya al violoncel.  Tot es suau i tranquil, però apareixen 3 actrius mes… elles mexicanes de debò, que relaten amb angoixa els fets dels assassinats d’una llarga llista de dones violades i torturades… i la impunitat dels crims a una societat, la mexicana,  que es declara demòcrata i lliure. Apareix una “mole” d’home (campió de Strongman d’Espanya, Juan Carlos Heredia) que arrasa amb tot, aixecant un cotxe que està a sobre del escenari, ple de enormes rams de flors i el fa bolcar furiosament.

Aquest acte encara que es també força espectacular, no em va fer vibrar com el segon i poder el cansament va fer que se’m fes una mica mes llarg del que en realitat durava..  El valoro amb tres (***) estrelles sobre 5.

En conjunt, un espectacle que m’ha agradat veure i que crec serà recordat com un dels millors espectacles d’aquesta temporada al Teatre Lliure.

intèrprets
Cynthia Aguirre / Júlia Benavente / Perla Bonilla / Getsemaní de San Marcos / Lola Jiménez / Angélica Liddell / María Sánchez / campió de Strongman d’EspanyaJuan Carlos Heredia / ATS Marta Expósito / Paul de Nut violoncel / Orquesta Solís mariatxis

vestuari Josep Font i Angélica Liddell / il·luminació Carlos Marquerie / so Felix Magalhanes

2 thoughts on “– La Casa de la Fuerza (****) – Teatre Lliure – 19/02/2011 (44)

  1. Retroenllaç: - RADICALS’11 (1) – HOME-NATJA (***) | Voltar i Voltar

Leave a Reply