Aquest dissabte, abans d’anar al Teatre Lliure per tal de veure” La Casa de la Fuerza”, única representació amb una durada de cinc hores, varem decidir aprofitar la tarda veient la pel·lícula iraní LAS TORTUGAS TAMBIEN VUELAN.

Uns dies abans, i a conseqüència d’una entrada que vaig publicar sobre cinema iraní, un parell d’amics ens fan arribar al mateix moment, aquesta pel.licula.  Gracies, Xavier Cairò i …. Gracies Marga & Txetxu, perquè teniu tota la raó… és imperdonable no haver vist aquest film.

Títol original :  Lakposhtha hâm parvaz mikonand

Director : Bahman Ghobadi

Guió : Bahman Ghobadi

Producció: Mij Films

Duració: 95 min.

Països: Irán e Irak

Any de Producció : 2004

Repartiment: Avaz Latif (Agrin), Soran Ebrahim (Kak Satelite), Hiresh Feysal Rahman (Hangao), Saddam Hossein Feysal (Pasheo), Abdol Rahman Karim (Rega), Ajil Zibari (Shirko).

Aquest cop es l’Imma que ha redactat el Post. Us deixo dons amb ella, perquè  os expliqui  de que va tot plegat.

La pel·lícula reflecteix la lluita per la supervivència d’un poble kurd assentat en Irak, a la mateixa frontera. Feta amb actors aficionats, la majoria nens, que viuen en un campament de refugiats, que pateixen enmig del conflicte armat i no obstant això no saben gens d’ell.

El seu protagonista, sobrenomenat Satèl·lit, ostenta el poder de la informació, és un adolescent tirà convertit en líder pels altres que saben menys que ell. Els nens i els escassos adults que apareixen en la pel·lícula estan tot el temps ansiosos per saber quan començarà la guerra i sobreviuen desenterrant “tortugues” que és com ells mateixos anomenen a les mines antipersones enterrades.

Arriben al campament un noi mutilat amb la seva germana i el fill d’aquesta última que té greus problemes visuals, mentre Satèl·lit cerca desesperadament una antena parabòlica per aconseguir notícies de l’imminent atac d’Estats Units al Irak.

La pel·lícula tracta de mostrar el drama humà que viu el poble kurd, víctimes d’una banda de la intervenció de Sadam Hussein i posteriorment de la intervenció nord-americana. Segons va dir el propi director:

“és el retrat d’una generació les expectatives de la qual s’han vist defraudades. Estan atrapats entre dos tipus de barbàrie”.

“En acabar la pel·lícula entens que el passat és amarg, que el present és amarg i que el futur solament depèn d’un mateix”.

“La meva intenció fonamental era un al·legat contra la violència. No solament sobre les seves conseqüències directes sinó també sobre les seqüeles que romanen anys desprès que s’hagin produït”.

Las Tortugas tambien vuelas es el tercer llargmetratge d’aquest director iraní nascut al 1969 al Kurdistán iraní. Ser kurd no és fàcil perquè Kurdistan és una pàtria que solament existeix en els caps i no en el mapa. Els kurds són un poble de 12 milions de persones que no tenen fronteres pròpies sinó que viuen entre les de Iran, Irak  i Turquia.  Són orfes del mapamundi.

La seva “persecució” depèn del estat on es troben, però en general,  la seva llengua i la seva cultura NO estan reconegudes i políticament se’ls tracta com terroristes, especialment a Turquia,  simplement per voler “ser”.

Aquesta pel·lícula va estar guardonada amb la Concha de Oro del Festival de San Sebastian del 2004 i amb un munt de premis arreu del mon.

Una pel·lícula que no es pot deixar de veure, que reflecteix amb claredat el que estem fent amb la infantesa, abusos que permetem en nom dels interessos dels adults i la meravellosa capacitat d’adaptació dels petits en les situacions mes adverses. Sense caure en la tristesa ens repta a un exercici de consciència i reflexió.