Per fi aquest divendres passat, teníem la funció de l’ANNA BOLENA, que ens pertoca en el nostre abonament.  Semblava que no arribava mai, i es que ara ja s’està parlant mes de la propera opera (PARSIFAL), que d’aquesta, ja que fa varies setmanes que es va estrenar.

Intentaré fer un apunt breu, perquè en el Blocs que llegeixo sovint ja s’ha parlat tant d’aquesta opera i dels efectes de la soprano eslovaca Gruberova , que ja poc mes tinc que afegir.

“Anna Bolena és una òpera en dos actes de Gaetano Donizetti sobre un llibret de Felice Romani. Es va estrenar el 26 de desembre de 1830 al Teatro Carcano de Milà.

 

 

 

Anna Bolena no es va representar freqüentment durant l’última meitat de segle XIX i la primera del segle XX, però es va reactivar en els anys de la postguerra. El primer teatre que la recuperà fou el Gran Teatre del Liceu, on es representà el 30 de desembre de 1947 per a commemorar el centenari del teatre, on aquesta òpera havia estat la primera que s’hi havia representat.

 

 

 

La composició de Donizetti és sòlida i eficaç en l’estructura harmònica i instrumental, amb excel·lents melodies. El duet “Sui suo capo aggravi un Dio” entre Anna (soprano) i Jane Seymour (mezzosoprano) es considera un dels millors del repertori operístic.

 

 

 

És la primera òpera estrenada al teatre del Liceu el 17 d’abril de 1847.”

 

——————————————————————————————————————————–

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jo soc un dels “addictes” a Edita Gruberova, però em va molestar que la seva aparició al escenari fora de fet una vergonyosa interrupció de l’opera,  amb un deliri col·lectiu  fora del normal, que crec en tot cas, es te que demostrar al final de cada acte o quan acaba un ària que agradi mes del normal. Crec que es una falta de respecte el que va succeir la passada tarda al Liceu de Barcelona, amb crits d’eufòria i “Bravos” abans i tot de que la cantant intentes obrir la boca.

La Gruberova a mi em va agradar, però també tinc que dir que en molts moments vaig patir força, perquè vaig témer el pitjor.  Es una cantant ja gran d’edat, (aquest any fará 65 anys) i que no es lo que havia arribat a ser en el seu moment… però encara pot ser a dalt dels escenaris amb l’orgull de ser una de les grans en el mon de l’opera. Va haver un moment “màgic” i quasi be irrepetible en l’ària final “Al dolce guidami eteri”, que va fer que tots els que estàvem  asseguts a les butaques del Liceu, paréssim quasi be la respiració per tal de gaudir el màxim possible aquella meravella.   Per mi, un del moments mes extraordinaris que he viscut mai en un teatre d’òpera.

També sota el meu punt de vista va ser extraordinària amb el transcendental duo amb la mezzosoprano letona, Elina Garanca,(en el paper de Giovanna Seymur) encara que aquesta ultima va guanyar per golejada, sens dubta.  Elina Garanca va ser el millor de la nit.

El barceloní Josep Bros (en el paper de Lord Percy), va estar millor del que m’esperava, encara que li faltava una mica de potencia perquè arribés amb el volum que a mi m’agrada a la meva butaca del 4art pis. Tampoc entenc perquè part del públic al final el va escridassar d’una manera totalment injusta.

El italià Carlo Colombara (en el paper de Enric VIII), em va agradar força… i suposo que va influir-hi les ganes que jo tenia d’escoltar-lo.

Actualització: el meu amic Josep, del Bloc “Cafè de Nit” m’ha aclarit que en Carlo Colombara, en realitat no va poder cantar per malaltia aquella nit i que la persona que el va substituir i que  em va agradar en el paper de Enric VIII era en realitat Simón Orfila.

Parlo ara de la Direcció d’escena que aquest cop va assumir el mallorquí Rafael Duran. S’ha parlat molt (poder massa) dels CORBS que apareixen a l’escena durant quasi la totalitat de la representació, d’una manera critica que han tirat quasi be per terra,  un treball ben executat. A mi personalment, la simbologia dels CORBS em va agradar i els personatges amb mascares de CORBS no em van sobrar com molts “crítics professionals” han recalcat amb insistència tot dient que NO tenien res a veure amb el que es representava a l’escena.   En el mateix programa, be explicat el perquè de tot plegat, i os faig un petit resum : Anna Bolena fou executada a la Torre de Londres, on encara avui en dia, viuen corbs amb les ales mig amputades per evitar que se’n vagin … i es que la llegenda diu que el dia que els corbs desapareguin, caurà la torre i amb ella la monarquia britànica.  Els Corbs es una figura mitològica, que fan de missatgers i d’informadors dels déus, presagien l’infortuni, representen l’anima dels condemnats i sempre viatgen entre el món dels vius i dels morts.   Com veieu “Como el anillo al dedo”.  Per altra banda, el que NO em va agradar, i aixó ja es mes greu… es el immobilisme del cor (te que aprendre molt de Calixto Bieito, en aquest tema).

La escenografia del també mallorquí Rafael Lladó, em va semblar força espectacular, però sobretot al principi em donava una sensació d’opressió, que no va desaparèixer fins que es va obrir tot el espai escènic. Les escenes es representaven en 3 alçades diferents, comunicades per escales que donen força de si , a un argument en el que quasi no passa res en el llarg temps que dura l’obra.  No vaig arribar a entendre la necessitat de les càmeres de vídeo vigilància així com les pantalles, a no ser que volgués remarcar l’opressió del Rei en tot el seu territori.

La batuta del director ucraïnès, Andriy Yurkevych no va ser res de l’altre mon o potser es que no ja pot treure millors resultats d’una orquestra que tothom opina que es bastant plana i que necessita d’una urgent renovació.

Així  i tot, faig una valoració general de l’opera força bona, ja que l’ adjudico (****) 4 estrelles sobre 5.   Una nit que varem gaudir molt i en aquesta temporada del Liceu ja son moltes.