Tornem a “Voltar” per el mon del Teatre, aquesta vegada ens varem apropar el divendres 11 de febrer al Teatre Goya per tal de descobrir un “clàssic” del teatre comercial, que per el que es veu feia molts anys no es representava a Barcelona. Em teníem ganes, perquè des de que Josep Mara Pou, dirigeix aquest Teatre, cap de les obres que s’estrenen ens han deixat indiferents.
Aquesta obra escrita per el britànic JOHN BOYNTON PRIESTLEY a l’any 1945, es representa a tot el mon amb força èxit i fins i tot es va arribar a fer una pel.licula a l’any 1954.
L’argument amb una important base de “suspens” vol emetre un missatge molt clar i es el següent : “tots formem part del mateix organisme i som plenament responsables de tot allò que passa a la resta de la gent”. Un inspector de policia es presenta al domicili d’una família sense previ avis e interromp així el sopar amb el què celebren el prometatge de la filla, i indaga la implicació dels comensals en el suïcidi d’una noia.
Amb aquesta base d’argument, que d’entrada ja saps abans d’entrar a la sala, creiem l’Imma i jo, que el text donaria molt mes del que és en realitat. La funció dura hora i mitja …. i en el transcurs de mes d’un hora de representació, l’argument sembla una rutina de fets que arriben a fer-se fins i tot previsibles i feixucs i arribes a pensar que el escriptor ha fet un obra comercial tipus “Agatha Christie”… una copia mes. Assegut en el teatre, vaig arribar a pensar ….. que no m’interessava gens i quasi desconnecto.
De cop la representació fa un gir de 180 graus i aconsegueix atrapar al espectador i fer creïble tot l’argument que fins el moment ha semblat inversemblant. No explicaré, evidentment el desenllaç, perquè espatlaria el 80% del valor de tota l’obra, però sols diré que des-de aquest precís moment s’entén que està escrita intel·ligentment i que com diu el fulletó de ma : ” la trama progressa com un aparell de rellotgeria”… i jo afegiria de “precisió”.
Tinc que dir que a mi, cada cop mes m’agrada el Teatre contemporani, escrit per autors actuals. També agraeixo la revisió de obres de teatre de tota la vida i fins i tot dels clàssics, però m’agraden actualitzats al mon actual o almenys el mes proper possible.
Josep Maria Pou, per el que he llegit en premsa, havia pensat de traslladar la trama d’aquesta obra al mon actual, però l’argument perdia, segons ell, credibilitat. La deixa per tant en la època Victoriana que va voler l’autor, amb una posada en escena i una escenografia excel·lent (Pep Duran)que representa el Saló d’una casa d’una família rica anglesa de principis del segle XX. M’agradaría comentar petits exemples de la posada en escena, com el fet de que que plou intensament i es veu a traves de la finestra del Saló….. però deixa de ploure en el mateix moment que fa la seva aparició l’inspector a l’escena,….. tornant a ploure un cop que desapareix del escenari. El vestuari de L’època molt aconseguit (Nina Pawlowsky) fa que sigui un luxe gaudir d’un espectacle teatral molt ben treballat. Il·luminació (Albert Faura) també te un paper importantíssim i es mereix com a mínim aquest petit comentari.
Importantíssim també sota el meu punt de vista es la excel·lent traducció de JOAN SELLENT, que ja per sort ens te ben acostumats.
Per finalitzar vull comentar la interpretació, que a pesar de ser magnifica, no dona massa peu a grans papers en un obra de curta durada i de tans intèrprets on casi tots tenen un paper no massa llarg. Evidentment JOSEP MARIA POU, que a mes a mes de ser el Director del espectacle fa el paper principal del Inspector, està excel·lent. També cal destacar a CARLES CANUT i VICTÒRIA PAGÈS. La resta dels actors fan el seu treball de forma correcta, però com he comentat l’obra no dona per grans interpretacions…. son RUBEN AMETLLÈ, PAULA BLANCO i DAVID MARCÈ.
En resum, a pesar del bon treball de JOSEP MARIA POU tant en la direcció com en la seva interpretació i a pesar de la molt bona posada en escena, valoro TRUCA UN INSPECTOR en (***) tres estrelles sobre 5, perquè considero que NO es una obra literària que tingui res de extraordinari o almenys a mi no m’ho va semblar, a pesar de que com ja he comentat abans, esta molt ben escrita.
No conec l’INS PECTOR d’en Pou, però si l’obra. I l’obra com posem pel cas EL TEMPS I ELS CONWAY, sempre, sempre funcionen be. Fa uns anys 2008-2009 STEPHEN DALTRY(Billy Elliot) la va dirigir al National i va tenir un èxit molt gran. Tan que l’obra desprès va passar al West End. Un dels grans atractrius del montatge -a més de l’obra que SI te el seu ganxo-, era el decorat. Va situar l’acció com dins d’una mena de casa de nines i s’anava desmontant fins a quedar desfeta del tot. No se com es fa per dur un video a aquí però anant al Google, i buscant AN INSPECTOR CALLS, en l’apartat on diu West End Season 2009 es pot veure un video. A veure que et sembla?.
XAVI: Tret de LA VIDA POR DELANTE, la resta d’obres dirigides per en Pou m’han agradat. Ell a Madrid, duran molts anys va ser sempre un secundari d’un cert nivell, però un secundari. Va treballar amb bons directors i va apendre, però com ell allà n’hi havia molts. Quan va tornar aquí i alguns directors van veure que A MÉS podia parlar en català, va descubrir “la terra de fer pipes” i va esdevenir una FIGURA perquè “algú”, va cuidar de que fos així, Ara tu, segons davant qui dius que en POU es dolent, i et maten. Es bo, SAP I HA VIST MÉS TEATRE QUE NINGU, però, potser s’ha cregut quelcom més. Tot i això, repeteixo tret de l’obra de la Velasco, amb la resta ho he pasat be.
Torno a repetir que considero a en POU un home de TEATRE de tota la vida, i no crec que es mereixi la frase que fas en el teu comentari de que “…..
“Quan va tornar aquí i alguns directors van veure que A MÉS podia parlar en català, va descubrir “la terra de fer pipes” i va esdevenir una FIGURA perquè “algú”, va cuidar de que fos així, Ara tu, segons davant qui dius que en POU es dolent, i et maten”.
Et recordo les obres en les que ha intervingut com (A) actor, o be com a (D) director….
2011 Llama un inspector, de J.B. Priestley (A) (D).
2010 La gran sultana, Compañía Nacional de Teatro de Turquía (D).
2009-10 La vida por delante, de Romain Gary (D).
2008-10 Su seguro servidor, Orson Welles, de Richard France (A).
2008-09 Los chicos de Historia (The History Boys), de Alan Bennett (A) (D).
2006 La nit just abans dels boscos, de Bernard-Marie Koltès (A).
2005 La Cabra o qui és Sylvia? (The Goat or Who Is Sylvia?), de Edward Albee (A) (D).
2004 El rey Lear, de William Shakespeare (A).
2003 Celobert (Skylight), de David Hare (A).
2003 Bartleby, l’escrivent (Bartleby, el escribano), de Henry Melville (A).
2003 Estrellas bajo las estrellas, Festival de Teatro de Mérida (A).
1998 Arte (Art), de Yasmina Reza (A).
1997 La gaviota (The seagull), de Antón Chéjov (A).
1996-97 Àngels a Amèrica (Angels in America), de Tony Kushner (A).
1994 La corona d’espines, de Josep Maria de Sagarra (A).
1993 Espectres o Espectros (Ghosts), de Henrik Ibsen (A).
1993 Golfos de Roma (A Funny Thing Happened on the Way to the Forum), de Stephen Sondheim (A).
1993 El cazador de leones, de Javier Tomeo (A).
1991 La verdad sospechosa, de Juan Ruiz de Alarcón (A).
1991 El gallitigre, de Javier Tomeo (A).
1991 Desig, de Josep Maria Benet i Jornet (A).
1989 Amado monstruo, de Javier Tomeo (A).
1988 Lorenzaccio, de Alfred de Musset (A).
1987 És així, si us ho sembla (Così è, se vi pare), de Luigi Pirandello (A).
1985 La locandiera, de Carlo Goldoni (A).
1985 Anselmo B, de Francisco Melgares (A).
1984 Al derecho y al revés (Noises Off), de Michael Fryan (A).
1984 El dúo de la africana, de Echegaray y Fernández Caballero (A).
1984 Las mujeres sabias (Les femmes savantes), de Molière (A).
1983 El barón, de Moratín (A).
1983 Casa de muñecas (A doll’s house), de Henrik Ibsen (A).
1982 El sombrero de copa, de Vital Aza (A).
1982 Coronada y el toro, de Francisco Nieva (A).
1981 El galán fantasma, de Calderón de la Barca (A).
1978 El médico a palos (Le médecin malgré lui), de Molière (A).
1978 Las bacantes (The Bachae), de Eurípides (A).
1978 Las galas del difunto y la hija del capitán, de Valle-Inclán (A).
1976 La carroza de plomo candente, de Francisco Nieva (A).
1976 Galileo Galilei, de Bertolt Brecht (A).
1973 Canta, gallo acorralado (Cock-a-Doodle Dandy), de Sean O’Casey (A).
1973 La ciudad en la que reina un niño (La ville dont le prince est un enfant), de Henry de Montherlant (A).
1973 Tres hermanas (The Three sisters) de Antón Chéjov (A).
1972 Los caciques, de Carlos Arniches (A).
1972 Misericordia, de Benito Pérez Galdós (A).
1971 Dulcinea, de Gastón Baty (A).
1971 Antígona, de Sófocles (A).
1971 El círculo de tiza caucasiano, (The Caucasian Chalk Circle) de Bertolt Brecht (A).
1970 Romance de lobos, de Valle-Inclán (A).
1969 Los Fantástikos (The Fantastiks), de Tom Jones y Harvey Schmidt (A).
1968 Marat Sade, de Peter Weiss (A).
No crec en absolut que sigui un cregut….. es la meva opinió.
Això no vol dir que tot el que faci m’agradi, i un bon exemple es aquest Post, en el que valoro la seva tasca però no em sembla pas extraordinària.
Gracies Pere, per intervindre amb una polèmica que crec es força interessant.
Dons a mi la Vida por delante em va agradar potser perquè anava amb el convenciment de que no m’agradaria gens i em va sorprendre. Pel que fa al Josep Maria Pou estic d’acord una mica en el sentit de que te unes formes de parlar i fer una mica cregudetas i que el tipus de teatre es un pel comercial i al gust de la capital del reino, estic d’acord amb això, peró també penso que tot i fer un teatre comercial las seves produccions tenen per a mi un nivell de qualitat que em garanteixen que m’ho pasare be, sabent sempre que estem a la vesant del teatre comercial. I ell com a actor a mi també m’agrada, no el que mes certament peró si el trobo bon actor. He llegit que aquest vespre al Entrelínies fan justament un especial de Josep Maria Pou que potser ens deixarà veure una mica mes com es.
Imma
Suposo que son els 35 anys de casats, que fan que en moltes coses pensem gaire be el mateix. Veiem molt Teatre, poder fins i tot a vegades massa teatre i poc TEATRE, perquè ens hem “menjat” cada cosa que alguna vegada hem arribat a pensar …. millor a casa veient la Tele.
Però aquesta obra (La vida por delante), ens va fer passar una estona agradable al Teatre Goya i fins i tot ho varem recomanar als nostres amics.
Tinc molta curiositat de veure aquesta nit al entrelínes, el programa dedicat a la vida professional d’en Pou. Llastima de que el fan un pel massa tard (23:40 hores) ….i molta gent no ho veurà.
Miquel, comparteixo plenament les teves observacions.
Jo no vull ser molt crític, vaig al teatre a intentar passar una bona estona i si l’obra i l’embolcall son dignes (comes es el cas) em dono per satisfet. No se si el Josep Mª Pou esta sobrevalorat o no, a mi m’agrada la seva forma de fer i concretament en aquesta obra. Segurament el meu punt de vista semblarà massa “light” per a un bon teatrer, però es clar que tots tenim una escala de valors i en funció d’això la nostra visió es més àcida o suau.
Una abraçada i fins divendres.
Veig Josep que compartim força la manera de “viure” el Teatre. Que no tot es veure grans obres de autors consagrats i que a vegades l’embolcall fa que sigui mes digerible un text no “excel·lent”. Com tu molt be dius, cada un de nosaltres tenim una escala de valors…i segur que les nostres diferents visions… totes elles son valides.
A mi també m’agrada en Pou.
El teu punt de vista no es de cap de les maneres “massa light”. Es la teva opinió i la considero molt digne. No ens coneixem encara personalment, però fent una petita ullada al teu Bloc “El cafè de nit”, es nota que SI …. ets un magnific “Teatrer”.
Fins divendres a l’Anna Bolena.
HA¡, i parlant de “La vida por delante”; NO EM TOQUEU a la Velasco. Des de LAS CHICAS DE LA CRUZ ROJA va ser el meu amor platònic i “malgrè lui”, encara AVUI em sembla una gran actriu. Títols com ABELARDO Y ELOISA(Tamayo), LAS CÍTARAS COLGADAS DE LOS ARBOLES(José Luis Alonso), LAS ARRECOGIAS DEL BEATERIO… i YO ME BAJO EN LA PRÒXIMA(Marsillach),BUENAS NOCHES MADRE(Garcia Moreno), etc.et. i musicals com EL CUMPLEAÑOS DE LA TORTUGA(Closas), MAMA QUIERO SER ARTISTA(Fernandez Montesinos) o CARMEN CARMEN(Jose C. Plaza), són treballs molt i molt currats. En fi, és la meva “muchachita de Valladolid” preferida. Però a LA VIDA POR DELANTE, la vaig veure “comendianta” de la primera a la darrera paraula. Potser, perque era un dijous a la tarda, amb públic ja”maduret”(be, no soc jove), al que li fèia gràcia veure-la “espatarrada”, i ella, es clar: “voleu caldo 2 taces”.
Sincerament jo no coneixia a la Velasco en el mon “teatrero”. Únicament tenia la visió que ens ha donat el seu cinema. Per això mateix va ser molt agradable descobrir-la amb “La Vida por delante” al Goya. Em va encantar la seva interpretació.
Hi vaig demà i amb por.
Jo encara no m’he recuperat de La vida por delante, el pitjor que he vist en molts anys al teatre professional a Barcelona.
Conec l’obra i sé el que vaig a veure, espero que estigui interpretada com a mi m’agrada, és a dir, sense veure teiatru. Suposo que m’enteneu.
JOAQUIM; parles del INSPECTOR, I suposse?
Yes, Peter.
Joaquim
No et faci pas por, anar demà a veure-la. Estic segur que t’agradarà, i mes si t’esperes de que no sigui així.
Veig que ets dels que “La vida por delante” no et va agradar gens. Jo anava amb l’actitud de que no m’agradaria i poder això va fer de que m’agrades mes del normal.
Si coneixes l’obra de “Truca un inspector” , no tinc llavors cap dubta de que t’agradarà i molt.
L’ interpretació es bona… i no es “TEIATRU”, creu-me.
Crec que te qualitat. Ja m’ho sabràs dir.
MiQUEL: M’agrada molt que t’hagis molestat en recollir TOTA la biografia d’en Pou(hi he trobat un “de Filippo” o el confonc amb Pirandello al Romea). Però et puc assegurar que des de MART SADE(68) fins a CASA DE MUÑECAS(83) feia papers de SECUNDARI en companyies en que hi havia l’AMPARO BARÓ, JOSE BÓDALO,Mª ASUCION BALAGUER per davant seu. Ell fèia un MAGNIFIC programa de ràdio a RNE sobre teatre musical-LA CALLLE 42- del que jo n’era gran seguidor. Quan l’any 1988 va venir a fer el cardenal de LORENZACCIO al Poliorama amb Flotats de “Superstar”, la crítica el va destacar quasi més que al protagonista, potser per allò del “coming home” i el vaig anara trobar per parlar del programa de ràdio. L’any següent SI que com a protagonista va fer AMADO MONSTRUO de Tomeo en un teatre del barri de Lavapiés madrileny, tan “infecte” -el barri-, que va tenir la gentileza d’acompanyar-nos a la meva dona i a mi fins el centre per protegir-nos. L’admiració mutua pel desaparegut director JOSE LUIS ALONSO ens va fer amics-teatrals. I d’aquí…… a la fama¡. Tot i que potser a algú li pot semblar que la fama li ha pujat al cap, puc assegurar, que la meva dona i jo, passariem hores i hores escoltant-lo. I l’estimen molt. Tant, que quan “la falla” també li diguem.
Per mi, el MILLOR POU DE TOTS ELS POUS va ser fent de “Querubini” junt amb Josefina Meneses, a EL DUO DE LA AFRICANA, que dirigida pel SEU MESTRE el gran JOSE LUIS ALONSO van representar al Tívoli juntament amb EL BATEO de Chueca. Allà estava genial, cantan i tot¡¡¡
Sempre m’agrada rebre informació de la teva….. i es que es nota que t’ha agradat sempre el TEATRE. Quant sigui gran, vull ser com tu !!!!! jajajaja
Miquel, no m’agrada quan Pou es dirigeix a si mateix, de fet casi et diria que no hi ha cap actor o actriu que m’acabi agradant quan es dirigeixen a si mateixos.
Per a mi aquest Inspector està mal enfocat des de un bon inici i la resta de la companyia no acaba d’aixecar el vol. No és teiatru com aquella obreta granguinyolesca de la Vida por Delante, però la interpretació és tan “conservadora” que m’exaspera.
Jo trobo, i em sembla que no és la primera vegada que ho dic, que a la majoria d’actors els falta una bona i personal dicció. Totes les veus sonen planes, sense personalitat i sense presència. Pou, que si que la té, opta per una interpretació tan en to menor, que desconcerta.
No ho sé, no em sembla una direcció reeixida, ni una interpretació brillant. Començo a posar en dubte les grans habilitats que li suposava al Sr. Pou. dirigint.