Avui parlem del llibre escrit per Gabriel Pernau, periodista, que relata en primera persona la seva experiència al recórrer el llarg camí d’Algesires a Istanbul desplaçant-se sempre en bicicleta i transport públic.

El recorregut es va fer durant els mesos d’octubre i novembre del 2003 i la realitat que ell descriu ja no es la mateixa d’avui, el mon àrab està en un procés de transformació enormement ràpid que encara fa molt mes valuós aquest testimoni.

El llibre recull el seu recorregut per Marroc, Algèria, Tunísia, Egipte, Jordània, Israel, Síria, el Líban, i finalment Turquia.

Com ell mateix confessa va sortir de Barcelona amb una idea formada de com havien d’anar les coses i poc a poc el mateix viatge li va anar imposant la realitat : “Viatges amb el propòsit de no modificar ni influir en la gent i acabes descobrint que els teus esforços per no deixar petjada son en va”.

La costa marroquina de la que destaca el silenci… No se sent ni una ànima. La carretera està deserta, quasi no hi ha gent : no hi ha res. Sols la soledat de la costa marroquina un migdia de tardor.

De les ciutats d’Algèria que al caure la nit queden sumides en una penombra amenaçant que ni una lluna plena aconsegueix alegrar. La gent deserta dels carrers i sols alguns cafès conserven certa activitat.

Tunísia que ha aconseguit un desenvolupament que els seus veïns envegen , amb edificis restaurats i serveis eficients.

Del Caire amb la imatge de conductors que surten d’un col.lapse fen marxa enrere, presumptes suïcides que amb un nen a coll, creuen un pas elevat de quatre carrils on se circula a gran velocitat, executius que caminen entre els cotxes amb la vista perduda parlant pel mòbil o la sintonia constant de centenars de clàxons que sonen alhora.

A Jordània, on les coses son clares: ets estranger i com a tal ets tractat. No tens capacitat per incidir en les persones que coneixes, però ningú s’estranya de la teva presència ni vol convèncer-te de res.

A Israel on respires situació de guerra i a on la bandera amb l’estrella de David oneja dalt d’un turó, protegida per xarxes de filferro, mentres uns soldats examinen amb deteniment els baixos del vehicle i ens autoritzen a continuar.

A Damasc on la hospitalitat envers l’estranger es palpable.

A Beirut, ciutat estat que ha perdut la tendresa.
I finalment Turquia, un país cruïlla on es palpable la diferencia entre la gent plàcida i trista de las muntanyes i els habitants de la costa, mediterranis de tipus extravertit i cridaner.

A les seves pròpies conclusions afirma que la Mediterrània continua confusa en la barreja cultural, religiosa, ètnica i idiomàtica que sempre ha estat. Es un trencaclosques que atreu i desconcerta alhora.

Però, Què queda després de vagar a ritme accelerat per l’altre riba de la Mediterrània durant nou setmanes ? La resposta a la força ha de ser que m’envaeix una confusió encara més gran que al començament, que no hi ha altra conclusió que l’absència de conclusió.

Un llibre àgil i entretingut que com indica la contraportada ens acosta a la realitat quotidiana d’unes societats que estan de dramàtica actualitat.

Gabriel Pernau es autor també dels llibres “A la Xina amb bicicleta”, “Tot Cuba en bicicleta” , “Barcelona amb bicicleta” i “Barcelona i el cotxe, cent anys d’amor i odi” entre d’altres.