Ja sabeu tots vosaltres la meva afició malaltissa als Musicals i per això quant vaig veure que estrenaven a Barcelona “HAIR Love & Rock Musical”, vaig començar a esmolar les dents, per “menjar-me” el mes aviat possible aquest musical ja mític. El dissabte passat ens varem dirigir, per tant al Teatre Apolo de Barcelona per tal de “gaudir-lo”.
Se que no te res a veure, però una de les últimes experiències d’un Musical al teatre Apolo, va ser “A” el Musical de Nacho Cano, que va resultar ser el pitjor Musical que he vist a la meva vida… literalment un “bodrio”, in-fumable i difícil d’oblidar per la mala estona que ens van fer passar… poder la pitjor estona de la meva vida en un teatre.
HAIR explica la història d’un grup de hippyes, al Nova York de mitjans dels 60, enfrontats a una realitat tan nefasta com la de la guerra del Vietnam. Amb arguments que aborden sense censura temes com les drogues, el pacifisme, l’ecologia, la igualtat racial i religiosa, la defensa de l’amor i la concòrdia. La banda sonora inclou clàssics com AQUARIUS que es una peça mítica en el mon del Musical.
HAIR, subtitulat inicialment “The American Tribal Love / RockMusical” i original de Gerome Ragni i James Rado, amb música de Galt MacDermot.
Estrenada fora dels circuits comercials en l’any 1967, no va trigar ni un any a saltar a les cartelleres de Broadway, convertint-se en un autèntic fenomen de masses, en una òpera-beat venerada tant per la seva música com per la seva filosofia.
HAIR va ser una obra pionera en el seu gènere i va significar tota una revolució en la seva estrena el 1969 a l’off-Broadway de Nova York. El musical va trencar amb els esquemes establerts convertint-se en el primer espectacle de rock i en tot un símbol del moviment Flower Power que proclamava valors com la pau, l’amor i la llibertat. Representat en multitud d’idiomes en els cinc continents, la seva última posada en escena a Broadway (2009) va obtenir el Premi Tony al Millor Revival de Teatre Musical.
Es per tot això que em s’opta que amb l’experiència que te DANIEL ANGLÊS en la direcció d’aquest tipus de espectacles ( i al que admiro i valoro molt positivament des-de que va ser director de la companya independent “El Musical mes Petit”)… torno a repetir, em s’opta el resultat tan pobre d’aquesta voluntariosa posada en escena a Barcelona.
Valoro també molt positivament que un grup de persones, treballi per portar i muntar un Musical a Barcelona (ciutat no massa aficionada a aquest genere, lamentablement) i que tot i sabent que aquí no es massa rendible, apostin amb el seu esforç a fer uns càstings, a posar una petita orquestra a sobre del escenari (i no posar la música enllaunada) a treballar i a aconseguir per fi estrenar allò que han creat amb tot l’esforç.
Lamentablement, sota el meu punt de vista, el resultat es decebedor en el seu conjunt i creieu-me que quant escric això em fa fins i tot mal a mi personalment per tenir que expressar-ho tan cruelment, però es el que penso. La banda sonora es la que es, però aquí sona diferent, pitjor i fins i tot i estranya, traduïda al castellà i no al català com crec que deuria de ser (segurament per poder fer la seva rendibilitat possible amb reposicions a la resta del estat espanyol)….. sense escenografia, amb l’escenari “pelat literalment” amb l’única excepció d’un simulacre de caravana “lletjaaaaaa” a una banda i un entarimat on es col·loque’n els 7 músics que intenten en directe interpretar una música que necessita mes recursos humans per que soni com te que sonar.
La coreografia està dirigida per Esther Luengo, que segurament es la que obté millor nota, de la meva valoració. Llicenciada en coreografia per l’Institut del Teatre de Barcelona, i que ha treballat com a ballarina per a diverses companyies de dansa i en diversos programes de televisió per a productores com Gestmusic i per a TV3, així com en els Musical Memory i Chicago.
A la direcció musical en SERGI CUENCA que ha treballat com “assistent de direcció musical” en espectacles com… El temps de Planck, Gaudí, Mar i Cel, Cabaret, Boscos endins, La Bella y la Bestia i ja com a director musical en musicals com Rent i Notredame de Paris. Es per això que no entenc res del que ha passat amb el pobrissim resultat musical d’aquest HAIR.
Os deixo l’àudio de AQUARIUS, la cançó mes coneguda del Musical HAIR, però el de la versió original en anglès, que es de tothom coneguda. ( Gracies al meu amic José Luis que m’ha facilitat aquest àudio que jo no trobava pas).
Julia Möller (Aloma, La bella y la bestia, Les Miserables a Londres), Joan Vázquez (Los chicos de Historia, Mamma Mia !, My Fair Lady, Rent) i Jordi Coll, (Fama el musical, Infidels)….. en els papers de Sheila, Claude i Berger, encapçalen la companyia del musical HAIR a Barcelona, composta per 28 artistes. No ho fan pas malament i crec que la culpa del resultat no es pas d’ells.
Vaig voler esborrar el mal record de “A”, i anar amb els sentits de la vista i l’oi-de “renovats” totalment al teatre Apolo, disposat a gaudir el màxim possible. El resultat va ser totalment decebedor. Aquesta versió del Musical de HAIR (**), no es dolent (del tot), però no te “chispa”, es monòton, avorrit i sense capacitat de sorprendre. Ens ha decepcionat i creiem que no val sincerament el preu que fan pagar per veure’l. Per això en “Voltar i voltar” el valorem amb ** estrelles sobre 5, que traduït en el nostre llenguatge, vol dir PER PASSAR SIMPLEMENT L’ESTONA.
Crec que els Musicals MAI tindrien que traduir-se al igual que les òperes, per exemple. Per això existeixen els subtituls. Però ja que es tradueixen per major rendibilitat, crec jo que deuria fer-se amb la llengua del lloc on s’estrena. De totes maneres la meva baixa valoració no te res a veure amb aquest tema i si amb la baixa qualitat musical d’aquesta versió.
“Hair, Love & Rock Musical” es representa al Teatre Apolo de Barcelona des-de el 22 de desembre del 2010. Les entrades estan posades a la venda fins el 13 de febrer i no se si tenen previst prorrogar.
Autor: Gerome Ragni y James Rado
Autor música: Galt MacDermot
Director: Daniel Anglès
Direcció adjunta: Roger Julià
Direcció musical: Sergi Cuenca
Coreografia: Esther Luengo
Intèrprets: Damaris Martínez, Tamara Quiogue, Alex de los Santos, Júlia Möller, Momo Cortés, Queralt Albinyana, Alberto Díaz, Albert Estengre, Pau Doz, Jordi Coll, Aida de la Cruz, Elena Fortuny, Xavi Duch, Yolanda Sikara, Marta Tomasa, Adriana Robles, Juan Vázquez, Pablo Ibáñez, Óscar Kapoya, Marina Pastor, Chipper, Angie Alcázar, Rafa Bueso, Andrea Currello, Julia Jove, Christian Sànchez y Mercè Grané.
HAIR va ser el primer musical que vaig veure a Londres l’any 1970, en un viatge organitzat per Bocaccio, que a més del viatge oferia entrades per aquest musicals al Shafstesbury Theatre i OH CALCUTTA crec que al Queens. Tan bon punt vam arribar, en el bus cap a l’hotel el xofer va dir-nos; “no m’estranya que sigueu espanyols, en un es despullen des del principi, i a l’altre cap al final”.No anava molt errat, ja que en aquells anys era el que interesava més de veure. Però “craso error”. HAIR a l’any 70, en plena guerra de Vietnam, tenia un sentit i una raó de ser, que ara no te., i ens va impresionar. Tot, la música,les cançons(masturbation, cunilinguis, etc) els moiments -l’espai era quasi com el d’ara-, però sobre tot la “rebelió d’uns joves com nosaltres llavors ens “tocàven” de plè. Com dèia la publicitat era un musical que “tenia la veu d’avui, en comptes de la d’abans d’ahir”. I em va entusiasmar. L’endemà vam veure OH.CALCUTTA, però ens va quedar temps per una matinèe. Vam triar PROMISES,PROMISES, un musical que l’any passat va tornar a B’way. I allò va ser per mi el principi de tot. M’agrada el musical des de HAIR.
En els anys 75-76 al Teatre Victoria en van fer una versió -crec que no autoritzada, ja que no s’en dèia HAIR-, i ja estava fòra de lloc. Imagineu-vos ara.
Per cert a DRESS CIRCLE, si no hi ha el CD de la versió original -amb Diane Keaton cantan-, segur que tenen el de la reposició de fa un parell d’anys, que a Londres van tenir un èxit mol limitat.
Ara, he preferit pasar de llarg.
Excel·lent crònica de joventut. En aquella època de dictadura qui mes qui menys fèiem escapades fora de Espanya per gaudir una mica de la llibertat, que en aquells temps tant necessitàvem. La meva economia llavors no em permetia anar a Londres i em conformava en traspassar la frontera francesa i anar a Ceret a veure pel.licules de culte que aquí estaven prohibides (després deien ells que anàvem a veure porno, quant no era pas veritat). Quines èpoques !!!
En aquelles dates, jo encara no sabia res de Musicals, però ja veig que tu des-de sempre has sigut un veritable especialista en aquest tema.
M’ha agradat molt la teva petita crònica, de debò Pere. HAIR per tu va ser l’inici de tot i continues sent fidel a aquest extraordinari genere.
El que dius, crec que es important per entendre una mica mes el meu desengany “HAIR a l’any 70, en plena guerra de Vietnam, tenia un sentit i una raó de ser, que ara no te”. Si poder, també m’influeix això, el la meva valoració, no ho dubto pas… però si anem a veure casi tots el musicals mes coneguts son “antics” en el temps perquè porten 25 anys representant-se o poder encara mes, ….. encara que a HAIR se li nota com mes envellit.
Quant tornem a Londres segurament comprarem a DRESS CIRCLE , aquesta versió a la que fas referencia…. encara que intentaré trobar-la per Internet a veure si tenim sort.
Gracies per ser fidel a “Voltar i Voltar” i ser quasi sempre dels primers que deixen la seva opinió o comentari.
M’agradaria que veiessis aquesta versió actual a Barcelona, per sapiguer realment si la meva valoració es massa “dura”.
Ens veiem al Teatre… o a l’Opera. ahhhhh ….. i VISCA EL MUSICAL !!!!
Com t’he dit per FB, dir que només és decebedor és quedar-se curt. La dramatúrgia és inexistent, els actors no entenen els seus personatges, les lletres son infumables (cosa que no s’entén perquè son de la Roser Batalla i en Roger Peña), sembla un concurs de crits i a sobre no s’els hi entén perquè no vocalitzen. Això sí, l’entrada te la cobren a preu de Broadway. Que no et sàpiga greu, si és dolent és dolent.
Una abraçada,
M.A.
De Hair jo només coneixia el LP, que el tenia gastadet tot i que la primera vegada que el vaig sentir em va sobtar molt. Era una música bastant trencadora, com descarada i una mica feta com qui no es preocupa massa, que no tenia res a veure amb el que sentiem habitualment. Pero el disc l’anaves posant un dia i un altre i apart de la del titol i del mes famós ‘Good Morning Starshine’ també sentia molt el ‘Ain’t Got No’… i ja ha plogut bastant….
T’agraeixo moltíssim la teva col.laboració en el BLOC per tal de poder penjar l’àudio original de la cançó AQUARIUS. El LP sencer també me’l vas enviar posteriorment i m’ho he passat al iphone per escortar-lo amb tranquil·litat, però crec que en aquest post no paga la pena de penjar mes cançons.
acabo de llegir una crónica del Time Out que subscribeixo totalment i de la que destacaria el següent comentari : “Estrena rere estrena, es confirma una tendència preocupant en els musicals autòctons: renunciar al públic adult. Hair –el títol que el 1968 va portar la contracultura hippie al Broadway novaiorquès– es presenta al Teatre Apolo amb l’entusiasme naïf d’una funció escolar amb pressupost generós.”
es la mateixa impressió que vaig tenir en el teatre, quina diferencia hi havia entre el que estava veient i una funció de la escola dels meus fills quan en feien encara ??? que es el que pot justificar el portar un espectacle aixi als escenaris ??? suposo que hi ha gent que surt contenta, però satisfà a la majoria dels assistents ??
una llàstima …
No havia llegit el comentari del TIME OUT al que fas referencia i m’alegro de que corrobori una mica la sensació que varem tenir els dos… una funció d’escola. Ja em passaràs l’article sencer ja que segur que serà interessant.
Gracies per participar en el NOSTRE Bloc.