Avui començo a publicar entrades, redactades per l’IMMA (la companya de la meva vida), referents a  lectures i  llibres, que  bàsicament tinguin lligams amb   la literatura “viatgera” o be que tractin l’historia i la cultura de països que hem visitat, els dos plegats.

Avui os deixo amb l’IMMA (lectora-maniaca) i el seu  escrit sobre IRAN, país que varem visitar a l’estiu del 2009 …..

“Enamorar-me a Teheran, veure els germans Marx a Teheran, llegir Lolita a Teheran ….. “ així comença la llista de coses secretes que Azar Nafisi va escriure en el seu diari i que l’autora ha decidit explicar en el llibre COSAS QUE HE CALLADO publicat per Duomo Ediciones al març d’aquest any. Llegir aquest llibre autobiogràfic m’ha donat la oportunitat de conèixer una mica mes a la autora, de la que ja havia llegit LEER LOLITA EN TEHERAN i entendre les seves opinions de l’historia contemporània d’Iran i las transformacions sofertes per aquest país a las ultimes dècades.

El llibre comença amb la seva infància, difícil per la relació inexistent amb la seva mare i la estreta relació amb el seu pare amb el que comparteix la seva afició a la lectura dels clàssics. “Durant tota la nostre vida, el meu germà i jo vam estar atrapats per les invencions que els nostres pares ens explicaven, sobre si mateixos i sobre els demès. Tots dos volien que estiguéssim al seu favor”.

Als sis anys va patir assetjament sexual per part d’un amic de la família, un personatge que havia peregrinat a la Meca i gaudia de tots els respectes i al que la seva mare defensava per tal de mantenir les aparences. Amb tretze anys serà enviada a estudiar a Suïssa i mes tard a Oxford a on ja viatja acompanyada del seu primer marit, amb el que s’ha casat amb tan sols quinze anys. Completa la seva formació als Estats Units a on ja està acompanyada del seu segon marit, activista i lluitador com ella, que volen la caiguda del Shah.  Al 1979, l’any de la revolució del ayatolà Jomeini, ella tornarà a Teheran per donar classes de literatura a la Universitat, de la que serà expulsada al 1981, després de la seva negativa a dur el vel que esdevé obligatori.  El seu pare es empresonat durant quatre anys sense una causa justificada i ella organitza una escola  clandestina a casa seva per poder llegir novel.les prohibides. Al 1987 torna a intentar donar classes però els desacords amb el govern son insalvables i decideix emigrar als Estats Units on encara hi viu.

No es considera una privilegiada malgrat haver nascut en una família amb elevat poder adquisitiu, tenir un pare que va ser alcalde de Teheran a la època del shah i una mare que va ser una de les sis úniques parlamentaries d’Iran.

“Ser oriünda d’un lloc que suspèn en matèria de drets humans i en el qual les dones són ciutadanes de segona categoria deslegitima qualsevol aspiració de normalitat. Si a mes tens una mare afligida d’un perenne victimisme i que et considera una rival, els mals privats i els públics es fan un”.

Al llarg del llibre analitza las seves trobades amb la injustícia, les injuries, les lleis repressores, les execucions i els empresonaments injustificats i que la porten a ser una insubordinada en tots els fronts. Reflexiona sobre el poder del silenci a las dictadures i en algunes familias com el mes perfecte dels sistemes totalitaris.

Un llibre que m’ha agradat molt llegir perquè m’apropa a entendre o no entendre les actituds d’un país que jo vaig visitar l’any 2009 i que em va impactar per la seva submissió amb una incipient revolta que ha quedat totalment ofegada per la dictadura que actualment pateixen.

I finalment transcric unes paraules d’Azar Nafisi que m’han fet reflexionar :

“Em van llevar la vida quan em van robar el dret a ser qui jo volia ser.

Si jo no puc ser la professora que vull ser, l’escriptora que vull ser, l’ésser humà que vull ser, llavors que sóc ?.

La gent pensa que sóc una dona molt política, però jo no vull pertànyer a cap grup polític.

Simplement jo era una jove iraní a qui van matar perquè volia llegir filosofia. Ara ja sóc una altra”.