Dissabte 28 de Juliol de 2012, ultima representació per nosaltres del GREC 2012 i també ultima representació de la temporada…. i no podia haver millor final de temporada que aquesta maravella de THE MASTER AND MARGARITA interpretada per la Companyia britànica COMPLICITE, dirigida per Simón McBurney.
Aquest espectacle parlat amb llengua anglesa és pels nostres teatres una assignatura pendent que cal resoldre amb urgència, ja que la sobretitulació no la tenen ben resolta i no acaben de trobar la manera de fer-ho; aquesta vegada amb doble pantalla però situades a una alçada que fa perillar les cervicals desprès de mes de 3 hores de mirar forçadamentt a munt i avall per tal de no perdre el fil de l’argument. Caldria també pensar que encara que no es tradueixi en el segon exacte en la que és diuen les paraules, és gairebé impossible llegir-ho, encara que hagis fet un curset de lectura acel·lerada.
A pesar de la dificultat afegida, com veieu, aquesta producció ens ha entusiasmat i potser la podríem considerar el millor espectacle teatral d’aquest GREC 2012; per això la hem valorada amb la màxima puntuació possible de 5 estrelles, però encara em ressonen les paraules de L’Imma quant sortíem del Teatre en ple “orgasme” teatraire ….. 5 estrelles ??? NO…. sis o set !!!
Simon McBurney produeix, amb la seva companyia Complicite, el teatre més imaginatiu que ningú hagi trobat mai. -THE INDEPENDENT
Paradigma del teatre d’avantguarda, el director Simon McBurney ha reunit alguns dels millors actors de la seva famosa companyia britànica per adaptar una obra mestra de la literatura russa sota la seva peculiar idiosincràsia i oferir una nova i èpica posada en escena de The Master and Margarita (El mestre i Margarita).
Actuava en el paper de Jesús de Natzaret, un actor conegut, nascut a Irún i televisiu: César Sarachu, al costat de 15 magnífics actors sense excepció. Coprodueixen sis festivals europeus amb el teatre Barbican de Londres.
La llegendària novel.la· de Mikhaïl Bulgàkov és una sàtira fantàstica escrita el 1928 a la Rússia dels soviets governada sota el ferri control estalinista. El text, una crítica ferotge plena de metàfores contra l’estat buròcrata, no va poder ser publicat íntegrament al seu país fins a 1973. L’argument narra, en paral.lel· el transcurs de tres històries, dues ambientades en l’ateisme de la Unió Soviètica, i una tercera, en la Jerusalem romana de Ponç Pilat.
Els escriptors són vigilats i censurats. Els desertors són empresonats i assassinats. Moscou el 1939 és una ciutat que una dona petit burgesa odia profundament. A punt de suïcidar-se, troba amb un llibreter amb inspiració literària, junts troben l’energia per escriure la novel.la · sobre la compassió i l’amor entre Jesús de Natzaret i Ponç Pilat. El mateix tema aflora en el treball d’un poeta censurat per comitès literaris. El poeta i el llibreter coincideixen després de les traïcions i la repressió en un psiquiàtric. Qui ha insuflat energia creadora als dos escriptors és el Diable, de visita a Moscou amb la seva cort de servidors malèfics.
El mateix diable s’inspira en l’amant Margarida el valor per venjar als escriptors, la dona valenta entra en els inferns i salva al seu estimat llibreter, a qui enalteix dient-li Mestre. Aquesta dona és intel -ligent· i venç al mateix diable introduint la compassió en el seu món despietat. El diable acaba sent el mateix Natzarè que accepta la compassió de Pilat, i s’allibera amb ella, destruint l’arquitectura de presó que ha construït el stalinisme.
¿Complex, oi? Doncs això, és la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov (1939), en mes de tres hores de teatre trepidant.
El diari londinenc “Evening Staandard” elogiava així aquesta última creació de la formació: “Complicite interpreta la seva obra més al·lucinant fins ara. Combina la grandesa operística amb moments de dolorosa intensitat. La producció és visualment enlluernador. És alhora meravellosament boja i absorbent“.
Més enllà de la seva inquietant trama, The Master and Margarita és una extraordinària oportunitat per gaudir del treball de la genial formació, recolzada en una suggerent escenografia i fulgurants efectes visuals que aconsegueixen accentuar el surrealisme de la història fins a aconseguir en l’espectador un pertorbador estat de desconcert.
Increïble l’agilitat que té aquest director per per moure tots els plànols de relat narratiu a un mateix temps per l’escenari… i saber expressar a l’hora el poder, la creació, la llibertat i la misèria de l’individu, la justícia, l’ètica…
Teatre orgànic molt europeu amb una producció digna de musical londinenc o inclús d’una Òpera. Coreografies, actors que mouen tot i treballen en tots els àmbits, projeccions i càmera en escena, recursos visuals espectaculars, llum i color, temperatura, música cinematogràfica. L’espectacle total.
The Master and Margarita es va estrenar al novembre de 2011 al Theatre Royal de Plymouth.
Complicite companyia de teatre, té la seva seu a Londres; va ser fundat el 1983 per Simon McBurney , Annabel Arden i Marcello Magni. El seu nom original era Théâtre de Complicite. El seu treball ha estat influenciat per Jacques Lecoq . La companyia va produir el seu primer treball el 1983. El 1985 va guanyar el Premi de la Comèdia Perrier al Festival Fringe d’Edimburg .
Els seus principis fonamentals de treball són: representar el que és més viu, la integració de text, música, imatge i acció per crear un teatre sorprenent i pertorbador.
Autoria: SIMON MCBURNEY, LA COMPANYIA i EDWARD KEMP (Basat en l’obra de MIKHAIL BULGAKOV)
Intèrprets: DAVID ANNEN, THOMAS ARNOLD, JOSIE DAXTER, JOHANNES FLASCHBERGER, TAMZIN GRIFFIN, AMANDA HADINGUE, RICHARD KATZ, SINÉAD MATTHEWS, TIM MCMULLAN, CLIVE MENDUS, YASUYO MOCHIZUKI, AJAY NAIDU, HENRY PETTIGREW, PAUL RHYS, CESAR SARACHU I ANGUS WRIGHT
Direcció: SIMON MCBURNEY – Titelles: BLIND SUMMIT THEATRE – Escenografia: ES DEVLIN – Disseny d’Il.luminació:PAUL ANDERSON – Dissenys de So: GARETH FRY Vestuari: CHRISTINA CUNNINGHAM – Operador de Llums:RALPH STOKELD – Vídeo: FINN ROSS – Perruqueria i Maquillatge: FAY LUMSDALE – Cap de Producció: ED WILSON – Producció: JUDITH DIMANT – Animació en 3D: LUKE HALLS – Concepció Sonora: GARETH FRY
———————————————————————————————————-
- Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver) – Preu per persona 32 €
( preu pagat 25,60 € – abonament GREC)
———————————————————————————————————-
Imma Barba
Miquel Gascon
Una proposta tan enlluernadora i ratllant la perfecció absoluta com aquesta pot semblar un sacrilegi dir-ne qualsevol cosa que no sigui positiva. Li reconec tots els mèrits haguts i per haver, em trec el barret i em descobreixo davant d’una proposta tan impactant com aquesta…….. però a mi, m’hi va faltar alguna cosa per ser prop de perfecta. És una opinió totalment personal i que, pel què veig, poca gent deu compartir, inclòs l’admirat Àlex Rigola, que la va incloure dins les seves TOP-10 de tot el que hagi vist mai…. i a fe de Déu que deu haver vist molt i molt més bon teatre que tots nosaltres junts.
No entenc com tot un partidari com jo dels suports i ginys audiovisuals al teatre arribés a trobar-ne excessiu i sobredimensionat el seu us… potser abús?
A mi tota aquesta tecnologia em va allunyar dels actors i vaig gaudir molt més amb la coreografia i moviments de tota la ‘troupe’ i de les seves interpretacions (especialment la primera mitja hora), destacant-ne per sobre de totes, la de l’actor mestre/diable (Paul Rhys).
Apart, el ritme de la primera part, especialment, el seu segon tram, em van semblar absolutament desbocats i que feien molt dificultós el seu seguiment.
Insisteixo en què deixo aquests tres o quatre elements de discòrdia perquè no he llegit una sola paraula en contra de l’espectacle i de debó que em sembla una mica excessiu tot plegat…. malgrat tot.
Ja vaig veure que alguna cosa no t’havia acabat de fer el pes en aquesta producció quant et vaig enviar un missatge preguntant la teva opinió i em vas respondre que preferies que la veies abans, sense tenir en compte la teva opinió. Això ens va fer anar al Teatre amb una certa por, ja que la teva resposta ens havia deixat una mica amoïnats… i mes tenint en compte que va ser una de les teves recomanacions de les que consideraves “imprescindibles”.
A la mitja part ho varem comentar l’Imma i jo, i varem creure que les teves paraules havien estat una manera de refredar les nostres expectatives perquè ens agrades encara mes, al veure la producció. La segona part, amb la baixada als inferns de la Margarita varem al·lucinar literalment…. era com un crescendo que de mica en mica arribava a ser absolutament perfecte…. fins al final que ens va deixar sense ale.
Saps que a mi m’agrada molt el Teatre de base, el teatre “pur” sense gaire escarafalls, tipus Sala Flyhard o per exemple l’ultima obra de petit format com va ser TENNESEE. M’agrada i molt; ja que puc gaudir del Teatre sense que existeixin altres elements afeixits…. sense una gran posada en escena.
Però quant arriba una superproducció com aquesta amb tots els mitjans possibles, inclosos els efectes especials cinematogràfics i alhora les interpretacions dels 16 actors se surten de mare, creiem que es converteix en l’espectacle TOTAL. Segurament sóc un “friqui” de les “noves tecnologies” (moments avans haviem estat a l’inauguració de la botiga Apple de Passeig de Gràcia)….i potser també em deixo embadalir per una espectacularitat mai vista per mi a dalt de l’escenari… però que vols que et digui, el Teatre a vegades també es mereix arribar a les alçades d’una pel·lícula d’Holliwood, sobretot si esta feta amb aquesta qualitat.
És un altre concepte d’escenografia i trobo que els temps actuals permeten substituir, com en aquest cas, gairebè tot l’atrezzo i substituir-lo per filmacions en 3D que es barregen magistralment amb els actors i canvien en uns segons una habitació per un altre, una època per un altre, de forma absolutament perfecte i espectacular. Ell so importantíssim en aquesta producció em va semblar simplement meravellós, ja que convertia la Sala en un espectacle a l’alçada dels millors musicals de Broadway o del West End.. Les càmeres en directe a l’escenari que retransmeten en directe, escenes a les finestres de l’edifici del fons, la baixada als inferns, absolutament al·lucinant (que mes voldrien els responsables de “Los Miserables” que comptar amb una tecnologia com aquesta, que els deixa a l’alçada del betum)…., la destrucció de la dictadura stanilista (representada per l’esfondrament de l’edifici i la mort de l’intelecte dels protagonistes guanyen molt amb aquestes tecnologies que tenim la gran sort de poder comptar en la nostre generació.
No per molta tecnologia, hem de perdre de vista el mes important, que e la interpretació dels actors… però en aquest cas, i sempre sota el meu punt de vista, no l’eclipsa en absolut…. encara la reforça mes i la fa mes visible. Jo des de la el mateix centre de la fila 6, podia veure les expressions dels artistes amb tota nitidesa i haig de dir que poques vegades he vist una cosa semblant…… que hauria passat si haguéssim pogut entendre tots els matisos de la llengua anglesa amb la que s’expressaven… i la traducció simultània estigues millor resolta… no m’ho puc arribar a imaginar.
Per una vegada estic mes proper a l’opinió d’Alex Rigola que a la teva. Un espectacle irrepetible i maravellos en tots els seus aspectes.
Una abraçada Xavier… i molt bones vacances
No és que hi hagi hagut res que no m’hagi fet el pes, al contrari. Costa Déu i ajuda trobar defectes a aquesta singularíssima producció… segurament perquè no n’hi ha, malgrat el que a mi em pugui semblar.
Però, com et deia, com a mínim per mi, un espectacle per ser del tot memorable t’ha d’entrar pels ulls, però també se t’ha de dipositar a un racó del cor i de l’ànima i ha de mantenir-se viu al record durant anys i anys. I em temo que aquest, malgrat la seva perfecció no serà el cas.
Per cert, ja que parlàvem de TOP-10′s, ara que estarà la temporada una mica parada, estaria bé un dia que t’animessis a fer el teu, no ja des que ens acostes les teves impressions al bloc, sinò de sempre, i que nosaltres poguéssim dir també la nostra o els nostres… què et sembla?
Veig que intentes donar-me mes deures… buffff
No descarto fer-ho algun dia, tot repassant els programes de Teatre de totes les funcions de Teatre que hem vist (arxivades en àlbums per l’Imma)… però abans tindre que fer les cròniques del viatge.
Tenim pendent de veure el video que ens vas recomanar de Puz/zle. L’Imma va estar veient un quart d’hora i es va entusiasmar. Connectarem aquest cap de setmana el portàtil a la Tele per veure’l com Deu mana.
Ostres, que bé ! Ja no estic sol. Jo també sóc d’aquests sonats que recoplien i arxiven programes de ma, crítiques i de vegades algun “record” material que arriba des de l’escenari fins a les primeres files de platea.
El vídeo de Puz/zle potser millor que espereu, et comento una cosa en un missatge privat al respecte.
A part de les actuacions que són de “cum laude” i de la potència del text de Mikhail Bulgakov, em quedo amb la imaginació sense límits de Simón McBurney, capaç de barrejar les últimes tecnologíes amb el teatre més minimalista. La postal dels intèrprets recreant un camp d’oliveres és d’una bellesa impactant. No en tinc cap dubte, és del millors muntatges que he vist en els darrers anys.
Primer de tot, Benvingut Xavier a “Voltar i Voltar” i sobretot per expressar el que ja m’havies avançat a traves de Facebook dins del grup “Tot Teatre”.
Totalment d’acord amb tu en el que expreses en el teu comentari… unes actuacions extraordinàries recolzades per la magistral direcció i fantasia de Simón McBurney. M’has fet recordar l’escena de les oliveres que jo ja no tenia present…. els actors aguantant les cadires sobre els seus caps formant un bosc d’oliveres…. genial !!!! …. i és que d’aquestes, en les 3 hores que dura l’espectacle hi ha moltes. Convindria veure-la un altre cop per estudiar-la mes a fons, però malauradament això ja no és possible.
Gracies de nou pel teu comentari