Ahir diumenge 6/05/2012 i desprès del concert de l’OBC, varem assistir a la cloenda del Festival Internacional de Cinema d’Autor (D’A 2012) per visionar dues pel.licules que a priori ens feien patxoca. El resultat aquesta vegada no va ser tot el que esperàvem, especialment de la pel.licula turca.
ONCE UPON A TIME IN ANATOLIA (*)
Un dia i una nit en la investigació d’un assassinat. La recerca d’un cos enterrat a les estepes d’Anatòlia. Un grup de policies i un sospitós que vaguen per la nit mirant d’entendre què va passar. Un drama criminal que ens parla d’uns personatges, d’un país, d’allò que hagués pogut ser però que ja no serà.
Quan en una pel.lícula de més de dues hores i mitja, sobren les dues primeres, que es el que es pot dir ?.
I és que en “Once Upon a Time in Anatòlia” (Hi havia una vegada en Anatòlia), el director i fotògraf turc Nuri Bilrge Ceylan, sembla que ha pres bona nota que per triomfar en això dels festivals “cultes”, la moda és fer un bon somnífer. El mes curiós es que aquest últim treball del director turc, ha estat premiat i exalçat per la crítica a Cannes, i sincerament no entenem el perquè.
En dues hores aconsegueix no comunicar absolutament res, per en els últims vint minuts afanyar-se a insinuar el que ens hem perdut en mes d’un cop de cap, alguns inclús una bona migdiada,… llavors és que alguna cosa no li ha funcionat.
El cinema de ritme leeeeeent, de llaaaaargues exposicions, que volen transmetre (suposo) estats emocionals, sembla, que pel sol fet d’allargar una seqüència de cinc minuts durant una hora, el senyor Ceylan creu que ha fet una obra mestre. Durant mes de la meitat de la pel.licula els protagonistes es passen circulant per una pista de terra amb els cotxes i de nit en la recerca d’un cadàver… seqüencies en l’absoluta obscuritat on no es veu ni tan sols el paisatge… seqüencies reiteratives i mortalment avorrides.
Sincerament crec que això no és cinema, en tot cas això és fotografia de qualitat i poc mes. NO ens va agradar.
Nuri Bilge Ceylan
NURI BILGE CEYLAN - Un dels referents de l’autoria contemporània, compta les seves quatre participacions a Cannes per guardons: dos Grans Premis del Jurat, un al Millor Director i un Premi de la Crítica.
Three Monkeys (2008), Climates (2006), Distant (2002), The Clouds of May (1999), The Small Town (1997)
FITXA
Títol Internacional: Bir zamanlar Anadolu’da
Director: Nuri Bilge Ceylan
Guió: Nuri Bilge Ceylan, Ebru Ceylan y Ercan Kesal
Intèrprets: Muhammet Uzuner, Yilmaz Erdogan, Taner Birsel, Ahmet Mümtaz Taylan, Firat Tanis
Durada: 157 min - País: Turquia - Any: 2011 - Idioma: Turc
——————————————————————————————————–
… i tornem a fer l’ultima cua a la cantonada Gran Via /Muntaner.
Quant tornem a entrar al cinema a la pantalla estan projectant una serie de fotografies que volen ser un resum del Festival, on surten els directors convidats, les cues del public, els actors, …. i oh sorpresa !!! ….també en MIQUEL.
en MIQUEL a la pantalla del Cinema
PROFESOR LAZHAR (***)
Avui en dia, rebre una nominació als Oscars no sembla que sigui garantia de res. Però si parlem de la categoria de Millor pel·lícula de parla no anglesa, la cosa canvia.
Un fatídic succés en una escola del Canadà francòfon porta alprotagonista, un professor algerià, a sol·licitar treball en la mateixa, on comprovarà per ell mateix les deficiències del sistema i els imperatius legals que, basats en l’estúpida idea del que avui es considera correcte, anul·len la voluntat i capacitats educatives dels professors.
La pel·lícula de PHILIPPE FALARDEAU és una espècie de drama.comedia, calculada al mil·límetre on, per descomptat, el que el professor ensenya als seus alumnes és més important que el que troben als llibres.
La pel·lícula canadenca ha sorprès i destacat en la Secció Oficial per oferir una necessària i admirable reflexió sobre el sistema educatiu en les societats contemporànies (almenys les occidentals), al que qüestiona seriosament i del qual rebutja com la mera transmissió de coneixements hagi substituït per complet a l’educació integral en continguts i valors per part dels educadors, evitant la implicació personal d’aquests en el desenvolupament complet dels nens…(intel·lectual, cultural, físic, moral, sentimental …).
Crida l’atenció com es colen puntualment en els seus diàlegs referències a passats traumàtics com el cop d’estat a Xile, el saqueig colonial belga del Congo o, més extensament per com afecta el protagonista, la guerra civil d’Algèria. Ens trobem en un d’aquests països on podríem dir allò de que “mai passa res, fins que passa”. Quan la mestra Martine tria la seva aula com a lloc per suïcidar-se, la mort i el dol ocupen un lloc central. Ja no parlem de llunyanes morts del Congo o de Xile, ara és impossible ignorar per moltes capes de pintura que li apliquem a sobre com intenta fer la directora del centre.
La fam de coneixement dels nens és precisament el que amenaça l’ordre establert pels adults. Quan els alumnes deixen de ser mers contenidors que cal omplir de saber, quan reclamen el seu paper actiu en l’aprenentatge i en les seves vides, és el moment en què la institució escolar podria començar a ser qüestionada com a tal. L’acostament emocional, i especialment físic, entre el professor Lazhar i la petita Alice reconcilia mons que habitualment no es “toquen”.
Molt estimable pel·lícula, amb una bona interpretació del seu protagonista i els dos nens que més protagonisme dóna la pel·lícula.
Ens va agradar però tampoc es per tirar coets.
PHILIPPE FALARDEAU - Nascut al Quebec l’any 1968, el seu primer llarg de ficció va guanyar el premi a la millor òpera prima canadenca al Festival de Toronto. El seu quart film, Profesor Lazhar, va estar nominat a millor pel·lícula estrangera a l’última edició dels Oscars.
Monsieur Lazhar (2011), C’est pas moi, je le jure! (2008), Congorama (2006), La moitié gauche du frigo (2000)
FITXA
Títol Internacional: Monsieur Lazhar
Director i Guió: Philippe Falardeau
Intèrprets: Fellag, Sophie Nélisse, Émilien Néron, Danielle Proulx, Brigitte Poupart
Durada: 94 min - País: Canadà - Any: 2011 - Idioma: Francès
———————————————————————————————–
- Cinemes Club Aribau – Preu per pel.licula 7 € per persona ( preu pagat 6 € – TresC)
————————————————————————————————
Imma Barba
Miquel Gascon
Voldria afegir que en el parlament de cloenda del festival, on ja van assegurar que hi haurà una tercera edició gràcies al èxit de públic, van comunicar que el premi del públic ha estat per a la pel.licula “Sangue do meu sangue” que a nosaltres particularment ens havia agradat molt.
Hola voltaires,
He vist tot just dues pel.lícules de Nuri Bilge Ceylan. Em vaig perdre la primera que es va estrenar aquí (“Lejano”) i que va ser també la primera que li va donar premis i renom mundial.
Semblaria que des d’aleshores, no ha pogut oferir cap obra que hagi captivat com aquella perquè la següent (“Los climas”) em va agradar força però no estava a l’alçada de l’anterior.
I la següent, i també premiada “Three monkeys”, també estava bé, però certament, quan caus bé a la premsa i a Festivals com Cannes, sembla que no hi hagin altres cineastes al món.
http://www.youtube.com/watch?v=M9B_gPbmmHI
Ambdues propostes tenen un comú una posada en escena i una recerca de l’estètica i del pla impressionants, però gairebé diria que hi ha una sobredosi d’imatges i “fotos” impressionants (com bé apuntaveu), i crec que posa la forma massa per davant del contingut.
No sé si segueix aquesta manera de fer, però pel què he llegit (apart dels vostres comentaris) d’algunes crítiques, sembla ser que aquesta hora extra de metratge respecte els seus anteriors treballs se’l podia haver estalviat perfectament perquè no aporta massa cosa.
De tota manera, com a mínim, per mi i pels meus gustos personals, no hi ha res més fiable que les “ànimes bessones” del fantàstic portal de valoració de pel.lícules Filmaffinity (el coneixeu?, sabeu com funciona?), i dos dels meus màxims coïncidents l’han valorada amb sengles 8 i 9 sobre 10….. o sigui que té força números que a mi sí que m’agradi. A veure si tinc l’oportuntitat i en parlem
Nosaltres eren molt cinèfils de joves, inclús organitzàvem cinefòrums i tot, en aquella època fosca on tenies que demanar permís de reunió i dir si la xerrada seria en castellà o no… evidentment desprès venien els inspectors a controlar que no es parles de “política”.
Desprès quant varem tenir criatures, el cinema va quedar en un segon pla… i mes tard arraconat quasi per complert… fins ara. Vull dir amb això que de cultura cinematogràfica en tenim poca i per exemple de NURI BILGE CEYLAN, no havíem vist cap de les seves pel.licules.
Ens agrada el cinema d’autor i a Barcelona tenim la sort que a banda de la Filmoteca, tenim sales com els Verdi, els Renoir o els Girona que fan cinema de qualitat. Suposo que ens va agafar d’improvís i no sabíem quin tipus de pel.licula anàvem a veure i una de les raons de la meva critica tan negativa pot ser aquesta. No ens va agradar gens, encara que reconec que fotogràficament es excel·lent.
Hi entrat a la web Filmaffinity i m’he inscrit. Veritablement les critiques publicades la deixen gairebé com un obra mestre. Segurament l’argument es el que menys importa en aquest tipus de cinema…. qui sap si algun dia revisaré amb uns altres ulls la pel.licula i li ser trobar el que.
Gracies per la teva informació.
Miquel, deixa’m dir-te que em temo que confons cultura cinematogràfica amb coneixements o bagatge cinematogràfics. Ja t’assseguro jo que molts voldrien tenir la passió, l’interès i l’obertura de mires que teniu vosaltres pel cinema i per les arts en general. Tenir menys bagatge no significa saber destriar el gra de la palla i gaudir (o no) d’una pel.lícula, i transmetre-ho de la manera tan exquisita que ho feu, lo vostre és CULTURA CINEMATOGRÀFICA així, de la bona i en majúscules.
Crec que ens mires amb bons ulls i per això dius el que dius, el que si puc confirmar-te es que l’entusiasme encomanadís del Miquel per TOT es infinit i també es veritat que es un pel extremista, o li agrada molt o no li agrada gens, al punt menys dràstic casi sempre el porto jo quan compartim opinions ja que soc una mica mes temperada. També, casi sempre, sabem el que anem a veure i ens ho preparem una mica, i desprès parlem del que hem vist, sentit, interpretat, ….. No ha estat el cas d’aquesta pel.licula que ens va agafar totalment desprevinguts.
Gràcies pels elogis.