Diumenge dia 29/04/2012, tenim programada una sessió doble als Cinemes Club Aribau (Gran-Via/Muntaner) dins del Festival de Cinema d’Autor. Les dos pel.licules ens agraden molt i encara que son casi cinc hores de cinema ens passen volant, nomes el tenir que sortir de la sala per tornar a fer una cua que casi bé arriba al carrer Diputació; ens incomoda una miqueta, però es el que hi ha …. 
LES BIEN AIMÉS (****) Aquesta pel.licula de Christophe Honoré va ser la que va clausurar el Festival de Canes del 2011, ja fora de competició. Es tracta de la vuitena pel.licula del director, un drama musical que protagonitzen Madeleine (Ludivine Sagnier / Catherine Deneuve) i Vera (Chiara Mastroianni).
Estem als anys 60 i ens explica la historia de Madeleine que abandona Paris amb el seu marit Jaromil i s’instal·len a Praga. L’arribada dels tancs russos marcarà la separació de la parella i la tornada de Madeleine a Paris amb la seva filla Vera.
Ja ens els anys 90, Vera està a Londres i s’enamora de Henderson, homosexual e incapaç de correspondre a aquest amor tal com ella espera. Madeleine, novament casada, es incapaç de deixar d’estimar a Jaromil que torna una vegada i un altre a la seva vida.
Segons declarava el seu director quan va presentar la pel.licula :
Christophe Honoré
“Hi ha dues històries d’amor en la meva pel.lícula, dos amants, una mare i una filla, totes dues incapaces d’assumir la solitud de la vida. La primera història l’entenc com una llegenda. Comença durant l’Edat d’Or de l’amor, la dècada dels 60, amb la revolució sexual i l’alliberament de la dona. La segona, és l’altra cara de la moneda: els anys 90 amb la irrupció de la SIDA i la por al compromís. D’aquesta manera, volia examinar la màgica recerca de la felicitat de la que ningú de nosaltres podem escapar.
Per això, volia recuperar el format musical que ja havia utilitzat en altres treballs anteriors, sempre amb la intenció de retre tribut a Jacques Demy, el cineasta que em va introduir en aquest món. Volia aplicar novament un llenç ple d’emocions, a una història que es prolonga al llarg de cinc dècades. Pretenia ressaltar, amb una lírica alegre i lleugera, les vivències d’aquests personatges que, immunes a la nostàlgia, extreuen la seva energia de l’acció i viuen amb passió cada instant. Les seves cançons els ofereixen moments de repòs, un refugi on viure amb intensitat “
Aquesta pel.licula vol ser un homenatge a Catherine Deneuve, una de les seves actrius favorites i torna a explorar el format musical amb el seu compositor habitual Alex Beaupain.
Vol ser també un homenatge al seu mestre Jacques Demy, o una continuació de la seva trilogia que desgraciadament no es va poder realitzar, Les Parapluies de Cherbourg i Les demoiselles de rochefort, …. nes pel.licules que a mi tant em van marcar a la meva joventut i que encara avui en dia em posen pell de gallina.
FITXA TECNICA
Director i Guiò: Christophe Honoré – Música: Alex Beaupain Fotografía: Rémy Chevrin
Repartiment: Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Ludivine Sagnier, Louis Garrel, Milos Forman, Paul Schneider, Michel Delpech
Any: 2011 – Durada: 139 minuts
Us deixo un enllaç per si us be de gust escoltar tota la banda sonora.
——————————————————————————————————-
La segona pel.licula de la tarda es….
L’APOLLONIDE, Souvenirs de la maison close (*****) de Bertrand Bonello que va ser presentada al Festival de Canes 2011 i va tenir una gran acollida al Festival de Cinema de Gijón.
Estem a las acaballes del segle XIX i començaments del segle XX i entrem en un bordell francès, ubicat en una casa de tres plantes, a la primera planta es on tenen lloc las converses entre las noies i els seus clients, al primer pis estan les anomenades habitacions del amor i dalt de tot les habitacions de les noies que han de compartir llit.
El mateix director ha dit que va voler fer una pel.licula sobre la prostitució des de una perspectiva històrica i des de el punt de vista de les prostitutes.
Es un ambient luxós on les noies es vesteixen i es recarreguen de joies i guarniments a la espera dels seus clients, però la opressió i sordidesa son ben presents des de el començament. Totes elles tenen deutes amb la Madame i tot el que guanyen l’han de dedicar a comprar els seus cosmètics i a saldar mica en mica el deute, estan recloses dins d’aquesta luxosa mansió de la que no poden sortir sinó ho fan acompanyades d’algun client o de la pròpia Madame. S’han convertit en esclaves.
Curiosament el director ha escollit música dels anys 60 per acompanyar algunes de les escenas mes dramátiques d’aquesta extraordinaria pel.licula.
El dia, doncs, no és més que la espera que precedeix al moment de l’arribada dels homes. Tot comença en el saló on es parla, riu i es fuma, on endevinem l’olor a “champagne” vessat i els perfums contaminats pel fum dels puros. Són homes adinerats que arriben amb poques coses de fora, però rares: els seus diners i els seus vicis, fins i tot una pantera, la presència de la qual estranya menys entre aquestes quatre parets que la dels fills de la Madame (Noémie Lvovski).
Les noies conviuen en un ambient de camaradería i estàn sotmesas als capricis dels seus clients i a las malalties. De forma periodica han de pasar un humilliant control de sanitat per tal de valorar si poden continuar “treballant”. Som espectadors de la malaltia i mort d’una de les noies.
També ens mostra el procés de “selecció” d’una noia de 15 anys que ha enviat una carta de solicitud i que es examinada de cap a peus per la Madame, de com s’integra amb la resta del grup i s’aclimata als capricis dels clientes que la demanen i de com finalment marxa deixant enrera la seguretat d’aquest lloc pero buscant quelcom de diferent.
La pel.licula esta filmada amb una gran delicadesa i amb escenes d’una gran lentitud , els personatges semblen que han estat sempre, son noies que formen part de la casa i ell ens las va definint, destacaria a Madaleine (Alice Barnol), una noia que somnia amb un futur amb el client del que s’ha enamorat i que li acaba desfigurant la cara convertint-la al mateix temps en un estrany objecte de desig tal com ella mateixa diu “volen veure al monstre del riure perpetu”.
…i a Clothilde (Céline Sallette), la de més edat, que viu com absent i veu com les seves companyes li van treien els clients, es refugia en el opi per tal d’apaivagar la seva gelosia.
Bertrand Bonello
FITXA TECNICA
Director: Bertrand Bonello
Guió: Bertrand Bonello
Fotografía : José Deshaies
Repartiment: Hafsia Herzi, Céline Sallette, Jasmine Trinca, Adele Haenel, Alice Barnole, Noémie Lvovsky, Louis-Do de Lencqueasaing, Iliana Zabeth
Any: 2011 – Durada: 125 minuts
En Miquel diu que es una de les pel.licules que li han impressionat mes de la seva vida. Totalment recomanable.
———————————————————————————————–
- Cinemes Club Aribau – Preu per pel.licula 7 € per persona ( preu pagat 6 € – TresC)
————————————————————————————————
Imma Barba
Miquel Gascon
Bona nit voltaires… i més cinèfils que mai, així m’agrada !!!
Vaig poder veure “L’Apollonide” al gairebé difunt Festival de Cinema de Gijón, on vam poder gaudir, entre d’altres , d’una meravellosa retrospectiva de l’interessantíssima i inèdita obra del seu autor Bertrand Bonello, del que finalment (…ha costat Déu i ajuda) se’n podrà estrenar properament la seva darrera i magnífica pel.lícula, de la que afortunadament ja n’heu sigut testimonis directes.
És vergonyós, patètic…. no sé com qualificar-ho, la quantitat de magnífiques pel.lícules que queden fora dels circuits comercials per obra i gràcia dels distribuïdors cinematogràfics de torn, que es creuen amb el dret de decidir quines són les pel.lícules que creuen que poden ser del nostre interès, posant per davant els seus interessos a la qualitat objectiva de les obres en qüéstió. Afortunadament, “L’Apollonide” es podrà veure no només en mostres o festivals com aquest, sinó que properament podrà arribar a un públic més ampli.
I és que pel que es desprèn de les vostres opinions i sensacions (que comparteixo al 100%) es tracta d’una pel.lícula amb una posada en escena absolutament magistral, un guió igualment modèlic…. amb un petit interrogant que a dia d’avui (i ja han passat sis mesos) encara no sé si em convenç o no, i no és altre que el seu final traslladat ancrònicament als nostres dies.
M’agradaria saber la vostra opinió al respecte.
Bon dia, cinéfils aquesta setmana perque la vinent entrem de ple en el NEO …..
Sempre ens ha agradat el cinema, però no el cinema “comercial”,que també hem vist, sinó mes aviat el cinema com el que estem veient en aquest festival o el que estem recuperant ara a la Filmoteca. De fet abans de tenir els nanos compartíem el temps lliure entre concerts, opera i cinema, i el teatre en ocasions mes limitades. Desprès molt de temps sense res de tot aixo, nomes de tant en tant alguna pel.licula infantil, i ara ja fa uns anys recuperem el temps perdut.
D’acord amb tu que es una llàstima que els distribuïdors prioritzin les grans produccions i deixin molt poc espai al cinema d’autor o al cinema en versió original, crec que això anirà canviant mica en mica perquè cada vegada mes gent opta per aquest tipus de cinema, i el fet dels multicines també ho poden facilitar, però ells han de veure “negoci” per apostar. En molts casos una llàstima, pel.liculas com “Sangue do meu sangue” per exemple hauríem d’estar al abast de tothom. Però prima mes l’interes econòmic que l’interes cultural.
Respecte al final de la pel.licula a nosaltres ens va agradar força aquesta escena final, crec que aquest gir ens enfronta a una contradicció: estem tota la estona pensant en quina vida la d’aquestes dones, tancades dins una casa, pendents únicament dels desitjos dels clients, d’estar maques, …. però i ara ? quina vida tenen aquestes dones ? tot el dia al carrer pendents també dels desitjos d’uns clients que ni tan sols coneixen, depenent normalment dels proxenetes que segur que no son tan “maternals” com las Madames. Que es millor ?
És evident que el missatge i la voluntat del director queden clars i són tal qual els has exposat, però aquell afegitó o epíleg (potser millor anomenar-lo així que no pas “final” com jo mateix he dit anteriorment) en aquell moment em va trencar una mica l’extranyatractiva màgia que es respirava al llarg i ample de la pel.lícula, malgrat els terribles episodis que tenien lloc a la “maison close”. Possiblement aquesta era una altra de les intencions de Bonello, i si és així, un encert més.
I capítol apart, que no me n’oblidi, la meravellosa seqüència del ball amb les notes de “Nights in white satin”, una cançó que de dotzenes vegades d’escoltar-la mai m’havia dit massa cosa, i posada en un context adeqüat (també d’una manera anacrònica o “avant la lettre”) es diposita directament al moll de l’os del’espectador…. com a mínim a mí em va vèncer totalment.
Crec que si, que la escena final, un cop acabada la pel.licula, es una forma de portant.se a la realitat actual i que ens vol obligar a plantejant-se: que es millor ???
La seqüencia que anomenes es absolutament brutal, allà es veu el dolor immens per la mort de l’amiga, que no companya de feina, la delicadesa del tracte entre elles, la mirada de la Madame que sap que tot això s’acaba i que pensa potser en el destí de totes aquestes dones-”filles”, el distanciament i dolor individual de Clothilde i la mirada de Madeleine condemnada a viure d’amagat però que malgrat tot forma part de la “familia”…. una seqüencia amb una gran tendresa.