No podiem deixar perdre la oportunitat de veure aquesta pel.licula de la que hem sentit a parlar en molts foros i que tothom considerava una obra mestra. I aprofitem que la filmoteca la ha programat per dissabte dia 28 d’abril. A la sortida de la sala una única conclusió ….. confirmem, es veritablement una obra mestra.
Nader (Peyman Moaadi) i Simin (Leila Hatami) son un matrimoni iraní amb una filla, Termeh, d’onze anys, que desprès de catorze anys de matrimoni planejen marxar al extranjer per buscar un futur millor per a la seva filla. Tramiten els visats per fer.ho pero quan nomes queden 40 dies de validessa Nader es tira enrera perque no vol deixar enrera el seu pare malalt d’Alzheimer.
Davant aquesta negativa Simin decideix demanar el divorci i amb aquesta escena comença la pel.licula. Mentre espera la sentencia del jutge ella decideix abandonar la casa familiar i s’instal.la a casa dels seus pares.
Nader contracta a una dona perquè l’ajudi a cuidar al seu pare sense saber que està embarassada i no te el consentiment del seu marit per treballar. Un dia al tornar a casa abans del previst troba al seu pare sol, caigut al terra i lligat al llit i aquí comencen per ell els problemes, els enfrontaments i les mentides.
Drama social i familiar, en l’àmbit cultural persa, del que som una mica coneixedors ja que vam passar les nostres vacances del any 2009 fent un recorregut pel país i vam tenir l’oportunitat d’interaccionar molt amb ells i conèixer una mica la “presó” cultural en la que estan ficats.
La família protagonista es veu atrapada en una societat que els fa afrontar un destí en el que han de anteposar l’honor i els deures (cuidar al pare que ni tan sols el reconeix) avortant d’aquesta manera els seus plans de futur que havien planejat fora del país en aras a una millor educació per a la seva filla.
L’altre familia, la de la dona embarassada que cuida al pare de Nader, a amagades del marit, que es mostra violent i carregat de deutes ja que està al atur i no pot pagar als creditors que el persegueixen. Al mig la innòcencia de la seva filla petita.
Les dues families s’enfronten davant dels tribunals, cada part implicada la seva versió i el jutge en busca d’una veritat que nomès una de les dones coneix i que converteix aquest drama social en pel.licula d’intriga. Un suspens que creix amb girs de guió i unes interpretacions perfectes que et submergeixen en una realitat diferent a la nostra.
La pel.licula ens explica perfectament en quins paràmetres es mou encara la societat iraniana, una societat masclista on la vida de la dona segueix lligada a la de l’home, on les convencions socials i culturals passen per davant de tot i la religió es converteix en una cotilla immobilista en molts casos.
Ens mostra una realitat on una persona corre risc de presó per haver matat presunta i accidentalment a un bebè no nat, on sobre l’Alcorà s’amaga la veritat, on divorciar-se és un impossible i on les persones semblen tenir ja una destinació preconcebuda, sense miraments ni voltes enrere.
FIXTA TECNICA
Títol original: Jodaeiye Nader az Simin (Nader and Simin, a Separation)
Director i Guió : Asghar Farhadi
Música : Sattar Oraki - Fotografía : Mahmoud Kalari
Repartiment : Peyman Moaadi, Leila Hatami, Sareh Bayat, Shahab Hosseini, Sarina Farhadi, Kimia Hosseini, Babak Karimi, Ali-Asghar Shahbazi, Shirin Yazdanbakhsh
Any: 2011 - Durada: 123 minuts
ALGUNS PREMIS OBTINGUTS
2011 : Oscar a la millor pel.licula de parla no anglesa. Nominada al millor guió original
2011 : Festival de Berlín : Os d’Or a la millor pel.licula, al millor actor i a la millor actriu
2011 : Globus d’Or : Millor pel.licula de parla no anglesa
2011 : Premis Cèsar : Millor pel.licula estrangera
I parlem una mica del director
Asghar Farhadi va néixer a Isfahán, Iran, al 1972. Ja en l’institut es va interessar per l’escriptura, el teatre i el cinema. Es va llicenciar amb un màster en Realització a la Universitat de Teheran al 1998.
Asghar Farhadi
Mentre estudiava a la Universitat, no solament va escriure i va dirigir obres de teatre universitàries, sinó que també va escriure obres dramàtiques per a la ràdio i va dirigir la sèrie de televisió “Explico urbà”.
Va debutar com a director en la gran pantalla al 2003 amb Raghss donar ghobar (Ballar en la pols), que va participar en el Festival de Cinema de Moscou, on va guanyar el Premi al Millor Actor i el Premi de la Crítica. El seu segon llargmetratge, Shahr-i Ziba (La bella ciutat), 2004, va obtenir el Premi a la Millor Pel·lícula en el Festival de Varsòvia, en el Festival Internacional de Cinema d’Índia i en el Festival de Cinema “de Moscou. Chahar shanbeh souri (Festa del foc), la seva tercera pel·lícula, es va estrenar en 2006 i va ser premiada en el Festival de Locarno.
Imma Barba
Miquel Gascon
Ajajá! Aquesta si que es indiscutible, oi? Obra mestre, la tornaria a veure ara mateix.
Dons si que sembla estrany !!!!! però estem totalment d’acord amb aquesta pel.licula, de fet la teva entrada en el teu bloc es la que em var fixar-me. Es una autèntica obra mestra i a mes com nosaltres vam estar en el pais i vam veure les condicions socials en les que viuen, encara la vam trobar mes propera.
Eren tantíssims els premis obtinguts i tan altes les expectatives que (ja sol passar) em va agradar molt la pel.lícula però no em va entussiasmar tan com a vosaltres. No puc dir-ne res de dolent perquè per molt que busqués no ho trobaria i si hi ha coses per destacar són totes bones, sobretot el que fa referència a guió i a intèrprets (com sempre els nens a les pelis iranianes EXCEL.LENTS, amb una naturalitat increïble, i amb una càmera sempre atenta als petits detalls.
Potser perquè va ser una sorpresa més gran i perquè trencava amb tot el cinema iranià que havia vist fins aleshores, personalment em va agradar més encara l’anterior pel.lícula del seu director, la també multi-premiada “A propósito de Elly”.
El millor : la primera seqüència, al despatx del jutge on prenem, com a espectadors, el seu punt de vista i a on els dos protagonistes ens interpel.len directament fent una presentació dels personatges modèlica. Em va recordar, en certa manera, la primera seqüència de “El padrino”, amb la diferència que a en aquest cas, el protagonista no estava davant sinò darrera la càmera.
La darrera seqüència amb el final obert, sense donar importància a la decisió de la filla (perquè realment no la té en absolut) també és d’aquelles que es recorden durant molt de temps.
El pitjor : un cert “estrés” (potser volgudament buscat pel director i que no deixa de ser el mateix que els dels protagonistes) provocat pels diàlegs i situacions tan trepidants i delicades.
Sempre es un handicap veure una pel.licula de la que t’han parlat molt o que arriba precedida de bones critiques o molts premis, nosaltres també vam anar a veure-la pensant que a lo millor no complia las nostres expectatives. Però tot just al començament, amb la primera escena on fem una mica de jutge com tu molt be expliques, ja ens va atrapar. Els personatges no tenen desperdici, cada un d’ells ens mostra una faceta diferent de la mateixa societat i una manera diferent de entomar un mateix problema, la dona amb ansies de canvi però que no dubte en negociar i pagar per solucionar el problema, l’altre dona que no dubte en mentir per defensar-se però que desprès topa amb els seus principis religiosos, el marit conciliador que diu veritats a mitges, el marit violent, la filla, el avi, la mestra,……. El final també el vam trobar rodó, el que menys importa es amb qui es queda, el que reflecteix es l’allunyament d’una parella que s’ha estimat però que te visions diferents de la vida.
Intentarem veure la pel.licula A propósito de Elly.
Gràcies