Tot el comença …acaba; amb aquest espectacle el GREC2011 arriba a la seva fi i sota el nostre punt de vista d’una manera esplèndida. El ja ex-director del Teatre LLiure ALEX RIGOLA estrena nou espectacle per celebrar la cloenda d’aquest extraordinari GREC; el títol es TRAGÈDIA (****) i es tracta d’una barreja de dansa combinada amb Teatre que ens ha agradat molt.
“Tragèdia és un poema visual. Un camp de blat. Una olivera. Un sol que tot ho crema i milers de cigales. Una festa dionisíaca. Un ball, una dansa tribal, un ritus. I un carrusel de les misèries humanes.
Tragèdia és una mirada onírica sobre l’origen de la tragèdia. Un paisatge mediterrani habitat per divuit intèrprets que dialoguen i que, ballant, ens mostren l’acceptació de viure entre la felicitat i el patiment.” Aquella tarda amenaçava pluja i ens temíem que es tindria que suspendre l’espectacle… i gairebé es va complir fil per randa, ja que entre les 4 i les 5 de la tarda el cel es va obrir en canal sobre Barcelona i en ”ZEUS” va deixar caure un aiguat mai vist a la nostre ciutat….. però al final es va compadir de nosaltres i va permetre que en RIGOLA expliques la història del naixement de la Tragèdia.
ZEUS és el déu del cel, en la mitologia grega, és el déu màxim de l’Olimp. Goberna establint ordre, justícia i el destí de l’Univers. Quant ell creu convenient, pot provocar la pluja retorçant la llana d’una ovella, llança el llamp i el llampec i sobretot, manté l’ordre, l’equilibri i la justícia al món.
Amb unes condicions no gaire bones per una estrena “a la galàxia”, tots els components de la producció van fer l’esforç de tirar endavant l’estrena, tot i que el so podria fallar en qualsevol moment i l’espai escènic estava absolutament xop, cosa que podria haver produït un munt de relliscades en un espectacle que el seu 80% del seu component és dansa.
Al començar veiem un camp de blat daurat i segat, amb una única olivera a la dreta del espai escènic i al fons l’espadat de pedra del Teatre Grec. L’espai escènic creat per en MAX GLAENZEL es per treures el barret…. imponent. L’espectacle ha estat dividit en 5 parts, la primera d’elles “L’origen de la tragèdia” on 4 actors asseguts al terra intenten explicar el titul pròpiament dit…. entre ells els extraordinaris actors JOAN CARRERAS i ALÍCIA PÉREZ, que evidentment no podien fallar en aquesta cita d’en RIGOLA. Però… sempre existeix un però…. el començament em va semblar força ensopit, a mes a mes de que jo potser no estava en les millors condicions per gaudir de l’espectacle, ni psicològicament ni físicament, amb força fred a les graderies del Teatre Grec, això si a la fila 1 al ben mig, situat com un REI…. així i tot, em va fer témer el pitjor.
En la segona part “La saga d’Èdip”, la cosa ja es va posar mes interessant, començava el moviment…. dansa ??? de poques persones, sense musica, únicament amb el soroll de la natura, la del propi Grec i la enllaunada…… ..amb alguns passos de dansa que il.lustren el parricidi d’Èdip, així com també la mort d’Antígona, la seva filla, rebregada en una explicita rebolcada de Creont…. llavors no se perquè vaig fer el click…i vaig posar mes interes.
Però a partir de la tercera part ” La festa dionisíaca“, on es mostra el lliurament dels homes a les bondats de l’existència, l’espectacle va agafant forma i en un crescendo imparable ens va anar atrapant i alhora entusiasmant…. semblava tot irreal, suau en principi, rondava la perfecció, ….. sensibilitat de colors, moviments amb perfecte sincronia…. de sobte la fúria de les passions a cops desagradables i explícites, la dansa mes brutal, l’horror amoral i extrem, el sexe… l’espant, el costat salvatge de l’existència, el ball quasi be narcotitzat… inclús la mort. Tot es transforma en una acció coral orgiàstica, on els homes convertits en sàtirs i àvids de plaers, a la recerca de la felicitat impossible. Grups de persones en moviment com si es tractes d’un sol cos… a vegades amb l’estètica “congelada” utilitzant els anomenats “tableaux vivants”….. a cops, inclús bromes entre ells com si estiguessin tan sols assajant trenca la seriositat de tot plegat i li dona frescor a l’espectacle, …. i desprès, el alliberament …. vestits a fora… sensualitat, tothom dansant completament nus en el espai meravellós del GREC…… la musica a tota potencia. “Starman“, la cançó de David Bowie, “absolutament dionisíaca” segons Rigola, es el punt culminant de la dansa i d’aquesta celebració dionisíaca.
Moments màgics que ens posaven la pell de gallina…. el crescendo anava cada vegada a mes… i mes…. semblava que volien interpretar un orgasme visual….. estèticament perfecte amb unes coreografies sensacionals creades per FERRAN CARVAJAL i el mateix RIGOLA.
Val a dir que no vaig encaixar molt be la part de diàleg sobretot la d’en JOAN CARRERAS que interpretava la figura del filòsof ????…. i que per cert va ser l’únic dels 19 intèrprets que NO es va despilotar….. això si, ens va sorprendre tot participant de la coreografia d’una manera força ben treballada. ALICIA PEREZ, com sempre extraordinària va voler jugar, ella si, en un No, però “si quiero” i es va despullar amb la mes gran naturalitat.
Al finalitzar l’espectacle el public de les grades en peus aplaudíem amb ganes aquest meravellós espectacle que ens havia transportat del avorriment inicial al esclat de joia portat fins al súmmum en poc mes d’un hora. UNA BONA CLOENDA del GREC2011.
——————–
Creació, dramatúrgia i direcció
Àlex Rigola
Àlex Rigola i Ferran Carvajal
Max Glaenzel
Anna Rubirola
Guido Sarli
Una producció del Grec 2011 Festival de Barcelona, Bitò Produccions i Àlex Rigola.
….. i ja al sortir una sorpresa…. els CARGOLS del GREC ens varen venir a acomiadar de nosaltres… i es que també som “CARGOLS VOLTAIRES”. Varem estar “parlant” una bona estona i ens vam citar per l’any vinent….
FINS L'ANY QUE BE..... GREC !!!!
Imma Barba
Miquel Gascon
Aquesta és una de les aportacions que més il.lusió em fan des que participo a aquest bloc, però no per l’interès ni admiració que m’hagi causat l’obra (molt menys que en el teu cas), ni per la simpatia personal que sento pel seu autor ni per varis dels seus intèrprets, sinó perquè hi vaig assistir-hi, i crec que és el primer cop, el mateix dia i la mateixa representació que tu, o sigui que aquesta vegada vam veure exactament el mateix i tot i que les percepcions i valoracions seran ben diferents, em temo.
No reiteraré les poquetes coses que em van agradar i que em vaig endur cap a l’Empordà d’aquesta “Tragèdia”, crec que les has expressat magníficament bé, i coincidim en que algunes coreografies estaven prou aconseguides, però malgrat que dos terços de l’espectacle eren això (coreografia i moviment) i que, certament, l’irrupció de “l’home de les estrelles” es dipositava directament al moll de l’os i era el gran moment de l’espectacle, crec que no són suficients com perquè li doni un aprovat general. I és que em sap greu, però jo espero molt i molt més d’algú que ha aconseguit el que no ha fet ningú més fins ara : fer que vegi una de les seves obres tres vegades, i si no hi ha una quarta, és perquè veig improbable que puguem veure el seu “2666” mai més. Des d’aleshores he vist gairebé totes l’obres posteriors d’en Rigola i no hi ha hagut res que ni tan sols si acosti una mica. N’hi ha hagut que m’han semblat fluixes (“Dias mejores”), d’altres de correctes (“Nixon/Frost”, “Gata sobre teulada de zinc calenta”) i d’altres de bones o molt bones (“Rock & Roll”), i amb aquell precedent i aquell impacte (va ser tot just la primera obra seva que vaig veure) és inevitable que cada vegada que m’assento a la butaca per veure algun dels seus muntatges, tingui el llistó de l’exigència potser una mica més enlairat que amb altres directors que mai m’han fet sentir ni la meitat de sensacions de tot tipus que ell va fer, només amb una obra.
Doncs, dit això, només em queda (i ja em sap greu) dir o més aviat enumerar les raons per les quals NO m’ha agradat aquesta “Tragèdia”, deixant clar, d’entrada, que tot el que vé a continuació són sensacions MOLT I MOLT SUBJECTIVES :
Déja-vu (I) : un bon amic, al veure les primeres fotos dels assaigs va dir que “pinejava” una mica. Evidentment feia referència a Pina Bausch. He llegit entrevistes on Rigola declara el seu amor incondicional per la dansa i si parlem de dansa contemporània, el seu nom de és un referent absolut i la seva relativament recent desaparició fa molt comprensible que se la vulgui homenatjar des de molts àmbits : el cineasta alemany Wim Wenders ha presentat recentment un documental sobre la seva figura (i que pel què diuen és meravellós), verdaderament el tràiler PROMET !!!
…el coreògraf flamenc Alain Platel (corresponsable de “Gardenia”) fa un any i pico va fer un muntatge SENSACIONAL anomenat “Out of context : for Pina”, vist a Avignon l’edició del 2010, i potser el millor espectacle que vaig tenir oportunitat la temporada passada :
.. jo només he vist un espectacle de la Pina Bausch, i va ser no fa massa, al Mercat de les Flors. I potser perquè el tenia molt fresc, tinc que dir que vaig veure algunes similituds a les coreografies de tots dos espectacles.
En Marcos Ordóñez, a la seva demolidora i despietada, però també punyent i considero que molt atinada crítica de l’espectacle del dissabte passat al “Babèlia”, deia que era massa tard per un homenatge. Però això és la única cosa amb la qual no estic d’acord del seu article.
http://www.elpais.com/articulo/portada/Tropezones/altos/vuelos/elpepuculbab/20110806elpbabpor_50/Tes
Déjà-vu (II) : abans era per bé però ara, per mal, tinc que tornar a “2666”, concretament a la seva quarta part, la dels crims. Suposo que encara deus tenir gravat a algun racó del teu cervell el moment més impactant de l’obra, l’inacabable reguitzell de noms de dones de totes edats assassinades i la posterior “resurrecció” de Rosita Méndez (Alba Pujol). El seu cos nu, vermell de sang i els seus xiscles d’horror i de súplica davant les atrocitats de tota mena d’aquelles mans criminals invisibles les recordaré mentre visqui. Però el que vaig veure a la darrera part de “Tragèdia” no sé com agafar-m’ho : era la transmutació de Rosita Méndez en dimoni i la seva aparició un altre exercici d’auto-paròdia (com a “The end”) o va voler simplement optar per un recurs similar i exitós, utilitzant a la mateixa actriu que aleshores ? O va ser tot plegat una mera coincidència ? L’esforç i entrega de l’Alba va ser lloable, però l’efecte que es buscava, com a mínim, per mi, va ser molt diferent a l’esperat i de quelcom ja vist i en un context molt més encertat. Per cert, agraeixo a en Rigola el fet d’haver-nos mostrat la perfecta anatomia de l’Alba, però ara que tots plegats ja coneixem tots i cadascun dels racons del seu cos (“2666”, “The end”, “Tragèdia”), crec que el fet d’aparèixer vestida alguna vegada no estaria de més i seria igualment plaent i d’agrair.
És ben sabuda l’admiració d’en Rigola per en Thomas Ostermeier. N’hem tingut sobrades mostres amb les contínues i celebrades visites de la troupe de la Schaubühne de Berlin pel Lliure aquests anys sota la seva direcció (“Hamlet”, “Nora”, “Hedda Gabler”, “Othello”). I ara no vé al cas, però he tingut, amb algun altre espectacle d’en Rigola algun altre déjà-vu, per no dir directament un plagi d’algun element escenogràfic cabdal en, on fins jo arribo, la única obra que figura en comú en comú en la seva trajectòria : “La gata sobre el teulat de zinc calenta”.
Això ja va per nota …. però quin element escenogràfic comú (i metafòric) veus a aquest trailer de l’obra de l’Ostermeier i que apareixia també a la d’en Rigola ? Si no ho veus, no et desesperis, és força difícil i el més segur és que siguin imaginacions meves. Les meves disculpes a en Rigola si realment no s’hi va inspirar… o ho va copiar.
Gracies Xavi ….gracies i gracies per la teva llaaaaaga exposició que valoro moltíssim. Jo crec que tens que animar-te a pensar seriosament en fer un BLOC “teatraire” perquè crec sincerament que ho vius molt intensament i a mes a mes entens un colló sobre el tema.
Les reflexions que fas sobre en RIGOLA son certes des de la primera a l’ultima. Es veritat que 2666 va ser el seu espectacle estrella…. jo tan sols el vaig veure un parell de cops. Reconec que va estar irrepetible.
Aquesta TRAGÈDIA evidentment no pot ser el mateix, però crec que es un error el anar a veure produccions del nostre estimat RIGOLA, creient que veurem quelcom semblant. Jo almenys no intento comparar i la meva crònica era en exclusiva del que vaig sentir aquell dia en el GREC.
Per cert…. podries haver saludat si com en dius al Face, ens vas veure a la fila 1… ay ay ay… per un cop que ens trobem !!!!
El tràiler de la Pina Bausch, te molt bona pinta. Intentaré estar a la guait, però per si les mosques, recorda d’avisar-me en quant l’estrenin.
Gens d’acord amb les critiques demolidores d’en Marcos Ordoñez…. tindria uns mals dies no?…. perquè les deixa a la alçada de les escombraries. Crec sincerament que hi ha formes de fer critiques que aconsegueixen arribar gaire be al insult i a la mala educació… i aquest es un cas claríssim. Potser es una revenja perquè Rigola a “The End” si recordes, el pitjor insult que va dir en escena es “CRITIC !!!!”….. i saps jo estic força d’acord….. viuen d’això i molts son simplement carronyers.
Sobre l’endevinalla…. estaré atontat, per he vist el vídeo 10 vegades i encara estic pensant el que em vols dir….. un pistilla plis ?
Si no ens parlem /escrivim…. fins a la tornada. Bones vacances Xavi
Merci pels ànims, però crec que em sento més còmode intervenint en aquest o altres blocs i fòrums que en un de propi. I ja saps que a “casa teva” m’hi sento especialment bé, i no tinc necessitat (ni massa temps, sincerament) per fer una tasca com la teva.
Error o no error, les sensacions no es poden triar i el binomi “Rigola-2666″ sempre el tindré present mentre vagi a veure un espectacle sota la seva direcció, però no per comparar-los sinò per tenir ben present del què és capaç de fer al damunt d’un escenari. Com et deia, per bé o per mal, quan signes una obra mestra fa que el públic, entre el qual m’incloc, faci un seguiment del teu treball i es desplaci un centenar llarg de quilòmetres per poder gaudir de les teves propostes escèniques. I encara que les últimes no m’hagin convençut, gurado intacte una fidelitat perquè sé que tard o d’hora tornarem a veure alguna genialitat seva.
L’obra de la Pina Bausch ja va tenir lloc al mercat de les flors el passat més de febrer i, en principi, i que jo sàpiga, no hi ha notícis de que torni a curt plaç.
Entenc que no estiguis d’acord amb el meu crític de capçalera, però no crec que una mala i justificada crítica sigui deixar un espectacle a l’alçada de les escombraries, ni un insult ni una carronyeria. És més, si mirem les hemeroteques, per cada crítica dolenta de l’Ordóñez n’apareixen mitja dotzena de bones o molt bones. Es limita a expressar el que li ha semblat l’espectacle, amb un estil molt personal, però no crec que falti el respectre a ningú ni busqui revenges de cap classe. Hi ha moltes crítiques boníssimes que ha fet d’espectacles que a mí m’han semblat horrorosos o molt fluixos, però no per això deixaré de llegir-lo, perquè sempre m’aporta coses noves. I en el cas d’en Rigola, és la primera crítica dolenta que li recordo, fins i tot amb la fluixíssima (molt més que “Tragèdia”) “Dias mejores” va trobar-hi algunes coses remarcables :
http://www.elpais.com/articulo/arte/Rigola/ha/tenido/dias/mejores/elpepuculbab/20090117elpbabart_9/Tes
Referent a l’endevinalla, et facilito un enllaç amb les imatges de l’escenografia de l’espectacle d’en Rigola per comparar-les amb el tráiler, a veure si et poden ajudar :
http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp1011/02gata5.htm
Se que es el teu critic de capçalera, perquè algun cop m’ho havies comentat…pero sincerament el enllaç que m’has deixat abans, me li llegit tot de principi al fi, i crec sincerament que aquell dia aquest bon home no es trobava be, anava begut o tenia el dia creuat. Crec sincerament que pots tenir la teva opinió però no cal fer-ho d’una manera tan “cruel”…. em reafirmo en que a vegades el “crítics” oficials, es creuen per sobre del be i del mal i es creuen en el dret de donar la seva opini gairebé faltant el respecte.
La escenografia te alguna similitud, si… per no crec que en Rigola volgués copiar-se res; mes aviat crec que es casualitat.
Ara si…. bones vacances…. vaig a intentar fer l’ultim post abans de marxar. Una abraçada
L’element sospitosament en c0mú al que em refereixo és l’arbre sec que apareix al capçal del llit i que també apareix al tráiler de l’obra del’Ostermeier i que simbolitza la (suposada) infecunditat de la Maggie. Si non e vero….
Bon i MERESCUT viatge !!!
La veritat es que vaig veure l’arbre, però no s’em va acudir que veiesis un lligam per això entre les dos produccions.
Gracies i fins la tornada Xavi