- Teatre – FRAGMENTOS LIQUIDOS (***) de Diego Aramburu – (Bolívia) – 2ª Mostra de la Nova Dramatúrgia Iberoamericana – Teatre Tantarantana – Sala Àtic22 – 20/11/2014

Tornem de nou al Àtic22, per tal de presenciar una lectura dramatitzada del cicle 2ª Mostra de la Nova Dramatúrgia Iberoamericana; avui la selecció del text que fan els nostres amics Kleber i Juan Carlos, ha estat un que pertany a Bolívia, del dramaturg i actor Diego Aramburo, amb el títol de FRAGMENTOS LIQUIDOS.

Fragmentos liquidosHem de dir que vàrem trobar a faltar i molt, l’abraçada d’en Kleber, que sempre ens rep amb una d’aquelles abraçades que et deixa desarmat i et quedaries de bon grat una bona estona a l’empara dels seus braços, volent que dures molt més….. però ell no va poder assistir aquest cop; de totes maneres el seu equip i en Julio, varen saber fer la seva funció de manera extraordinària.

Ja estàvem prèviament avisats abans de començar, de què es tractava d’un text gens fàcil, però no ens imaginàvem que fos tant; durant una bona estona vàrem escoltar perplexos a les tres actrius assegudes davant d’una taula, paraules que semblaven sense sentit… a vegades repetides amb diferents tonalitats per cada una d’elles. A poc a poc ens vàrem adonar que es tractava d’un monòleg d’una única dona protagonista, expressat a través de la veu de tres actrius, que podrien ser potser, records vistos des d’un present angoixant, amb el desig de què en un futur, les coses millorin substancialment.

A mesura que la lectura s’anava desenvolupant, ens vàrem adonar que entràvem de ple en el joc del que podien ser diferents veus d’una mateixa persona en moments diferents …. les veus que cada un de nosaltres, moltes vegades escoltem dins del nostre interior i que tu mateix provoques per tal de dir-te… no home … això que estàs fent hauria de ser d’una altra manera… o per donar-te ànims a tu mateix… o potser per tal de compedir-te. La teatralitat aquesta vegada no es basava gaire en una representació física, sinó més aviat en la manera de dir les paraules, la intensitat de com fer-ho, amb més vitalitat ….o al contrari amb més dramatisme, depenent de l’actriu que representava una manera d’entomar aquells records, d’un dia a dia força dur, a una cultura força allunyada de la nostra realitat occidental.

No havíem escoltat mai un text que ens atrapes tant després de meditar-ho e inclús encara mes a la fi de la representació, en poder contrastar amb els protagonistes aquest treball tan peculiar des del punt de vista dramatúrgic; però potser encara ens va agradar més, poder entendre en la veu del mateix director, Roger Torns, l’opció que va prendre a l’hora de posar-ho en escena, i com després ho va anant enriquint amb les aportacions de les tres actrius; és emocionant per la gent que ens agrada el teatre, poder entendre com un director després d’una primera lectura en la qual no va entendre gairebé res, es va creant dins seu un esquema, del que molt possiblement vol dir el dramaturg, sense parlar amb ell expressament, per tal de voler representar-ho sense traves i no deixant que la seva influencia li marqui una manera de fer.

Després de l’accidentada xarrada amb l’autor, a través de Skype, el mateix director i les actrius és vàrem adonar que alguns matisos no havien estat ben interpretats, com per exemple, el moment que vàrem confondre una teòrica malaltia alimentaria de la protagonista (anorèxia o bulímia) vist des de l’òptica occidental d’una societat opulenta….. quan en realitat l’autor volia fer referencia a la VERITABLE GANA per falta de recursos econòmics.

El treball de les tres actrius ens va agradar moltíssim, cada una d’elles enfocant el mateix personatge d’una manera totalment diferent e inclús per una d’elles cantant en algunes escenes, obligada d’alguna manera pels capricis de la imaginació del director.

Interessantíssima nit, que de nou ens va fer sortir gairebé flotant de l’Àtic 22 per la força que desprenen aquest grup de gent, que amb un envejable entusiasme i una feinada brutal, tirant endavant aquest projecte, que malauradament per falta de recursos, no es pot fer arribar a massa persones com nosaltres, que tenim l’enorme sort de poder-ho presenciar en directe. Teatre en estat pur !!!

“Fragmentos liquidos” de Diego Aramburu

Direcció: Roger Torns

interprets: Julia MolinsRoser RafolsBerta Peñalver

Fragmentis liquidos

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

- Concert – SHARON JONES and The Dap Kings (*****) – Palau de la Música – 18/11/2014

SHARON JONES, no era pas massa coneguda per nosaltres, aquesta mítica cantant de Soul …i gairebé sense adonar-nos, a partir d’una conversa, fa poques setmanes per tal de complaure a la nostra filla i la seva parella, vàrem comprar les entrades per aquest concert i anar plegats. A hores d’ara donem gràcies per aquesta decisió encertada, ja que hem descobert un “monstre” del món de la música.

sharon-jonesEl concert al Palau de la Música Catalana, va ser com veureu pels vídeos, realment antològic i nosaltres que el visitem sovint, creiem que mai havíem vist un ambient amb tan caldejat i amb tanta passió, com la nit del passat dimarts 18 de novembre.

Sharon Jones, va néixer a Augusta (Geòrgia) l’any 1956. Va passar la seva infància entre Nova York i el sud del país. La seva primera demostració de talent la va fer en el cor de l’església, i amb tan sols 14 anys tocava l’òrgan cada diumenge a Queens Universal Church of God. Posseeix una veu greu i potent, que molts diuen que evoca a Marva Whitney i Lynn Collins.; per la seva edat, té una vitalitat brutal que ens va deixar bocabadats.

La unió de Sharon Jones & The Dap-Kings, formen una meravellosa banda de funk / soul nord-americà, que són punta de llança d’un moviment revivalista que té com a objectiu captar l’essència d’aquest tipus de música tal com ho va ser en el seu apogeu entre les dècades dels 60 i 70. Part de la manera en què això s’aconsegueix, és fugint dels mètodes moderns de gravació digital a favor de l’ús d’equips de gravació analògica tradicional.

Continua llegint

Publicat dins de Música contemporània | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

- Concert – COR VIVALDI – COBLA SANT JORDI (****) – Auditori Axa – 16/11/2014

Aquest passat diumenge vàrem assistir al primer concert de la temporada del COR VIVALDI – Petits Cantors de Catalunya,  a l’Auditori Axa. Sota el títol de “Les quatre estacions del Cor Vivaldi”, varen encetar amb aquest “Concert de Tardor“,  una sèrie de quatre concerts al llarg d’aquesta temporada.

Cor Vivaldi - Concert de Tardor

La novetat més important d’aquest concert, és que ho han fet amb la col·laboració de la prestigiosa COBLA SANT JORDI – CIUTAT DE BARCELONA i aquesta combinació de Cor infantil i Cobla, ha estat magnífica.

Crèiem que el programa estaria dedicat bàsicament a la Sardana, però no ha estat així expressament, per tal de remarcar que la Cobla pot arribar a interpretar qualsevol melodia que no sigui específicament sardanístic. De fet, en el programa del concert al qual assistim, han vist la llum per primer cop, versions noves per a cor i cobla.

El concert va començar amb el cor envoltant les butaques de platea, buscant l’efecte estereofònic del qual segurament hauran gaudit únicament les persones situades al mateix centre de la sala; aquest no va ser el nostre cas, ja que vàrem quedar fora del cercle, amb una bona pila de cantaires d’esquena a la nostra posició i sobretot massa propers a nosaltres, per la qual cosa escoltàvem el cor totalment descompensat.

- Camperola – Eduard Toldrà (1895 – 1962)
- Nigra sum – Pau Casals (1876 – 1973)

Així i tot, hem de reconèixer que les dues composicions ens van agradar i molt. Ja a l’escenari com de costum, i com a continuació de la primera part, vàrem poder escoltar:

- Lliana’s song – Salvador Brotons (1959)
- Missa brevis Op. 110 – Salvador Brotons (Kyries – Gloria – Santus Benedictus – Agnus Dei)

Continua llegint

Publicat dins de Música clàssica, Música contemporània | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

- Teatre – EL PRESIDENT (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Tallers – 15/11/2014

A partir de les primeres lectures de crítiques llegides a Blogs amics, ens van venir unes immenses ganes de veure el treball d’interpretació de la gran Rosa Renom; semblava gairebé que tota la resta era superflu i fins i tot, la segona part es tornava feixuga, reiterativa i sobrera.

IMG_9380.JPG

En veure el passat dissabte EL PRESIDENT de l’autor Thomas Bernhard, a la Sala Tallers del TNC, ens vàrem adonar que cada espectador és un món, que cadascun valora coses diferents i que nosaltres no estàvem gens d’acord amb aquestes primeres apreciacions. La producció de la qual estem parlant és per nosaltres, potser la més rodona i millor compensada en tots els aspectes teatrals, de les que hem vist aquesta temporada.

Amb el país en un estat de crispació creixent, la parella presidencial acaba d’escapar il·lesa d’un atemptat que s’ha endut la vida de l’estimat gos de la presidenta i també d’un coronel. El terror que experimentaran el president i la presidenta —accentuat pel risc de ser assassinats pel seu propi fill, que s’ha passat a les files anarquistes— revelarà progressivament l’abisme que separa la solidesa aparent del seu poder i la mediocritat de la seva fragilitat real.
La farsa política construïda per Thomas Bernhard ataca sense cap mena de concessions les bombolles dels nuclis de poder, per oferir aquesta despietada radiografia d’una intimitat familiar en què la companyia de massatgistes, confidents i amants oficials només serveix per distreure les solituds inevitables d’una parella de dirigents amb aires dictatorials, que són tan incapaços de connectar amb el seu poble com amb ells mateixos.
IMG_9381.JPG

Per començar, la direcció de Carme Portaceli ens ha deixat sense paraules…. un dels treballs millors que hem vist d’ella, a l’alçada d’aquell treball seu del 2012 també al TNC (Baixos Fons), que recordarem tota la vida, i curiosament formant tàndem també amb l’escenògraf Paco Azorín. En aquella ocasió la vàrem valorar amb les 5 estrelles, màxima puntuació a “Voltar i Voltar”, i ara amb aquest EL PRESIDENT ho tornem a fer. Nits com la que vàrem viure el passat dissabte, són la base per creure que el Teatre que es fa a Catalunya pot arribar a l’excel·lència i que és perfectament comparable amb les millors produccions a escala internacional.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

- Teatre – TERRA BAIXA (***) – Teatre Borras – 14/11/2014

Aquest passat divendres vàrem acudir al Teatre Borràs, una mica amb la mosca darrera l’orella, ja que NO és un teatre al qual nosaltres acostumem a anar-hi, a causa de la seva programació que no lliga massa amb els nostres gustos teatrals; de fet, repassant el que hem vist i publicat aquests darrers quatre anys al Blog, veiem que tan sols un cop l’any 2011, vàrem assistir a veure Madame Melville; això és ben poca cosa si pensem que hem publicat al voltant de 500 cròniques de Teatre.

IMG_9359.PNGPerò crèiem que la cita amb Lluís Homar, era del tot inexcusable, ja que el considerem un dels grans actors de casa nostre i mai ens ha decebut en cada una de la multitud d’interpretacions que hem vist d’ell. Aquesta TERRA BAIXA, tampoc és una excepció i abans de seguir la crònica hem de dir que tornem a caure rendits davant la seva gran professionalitat com a actor.

Aquesta proposta de representar en solitari a escena, els quatre papers principals de TERRA BAIXA d’Àngel Guimerà, sembla que era un somni mai complert de Lluís Homar, i per tant cal felicitar-lo per haver aconseguit aquest repte que considerem no és gens fàcil, i ens traiem el barret davant d’aquesta classe d’interpretació.

Un cop dit això, també hem de dir que una representació Teatral no hauria de basar-se únicament amb l’exhibició d’una bona interpretació per molt valuosa que aquesta sigui, i crec que en aquest cas, gairebé tota la resta no ha estat a l’altura del que almenys nosaltres esperàvem.

Creiem que en un monòleg, els espectadors haurien de veure la representació molt mes propera i no pas en un espai tan gran com la Sala del Teatre Borràs, que a mes a més té una boca d’escenari molt alta, que agreuja aquesta llunyania del’actor vers als espectadors. Evidentment és un tema de costos i es recullen molts més “calerons” a mesura que l’aforament en cada funció és més gran, però als teatraires que anem a veure un tipus d’espectacle així, necessiten veure les expressions de la cara de l’únic actor, si pot ser a un parell de pams de la seva butaca; hauria estat perfecte poder veure aquest “Tour de forçe”, almenys en una disposició del públic a 3 bandes, de poques fileres i sobretot a la mateixa alçada.

IMG_9358.JPG

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

- Camí de TADOUSSAC – 6.382 quilòmetres per terres i mar Canadencs – 6ena crònica

 El camí de Quebec fins a Tadoussac, és molt més atractiu que les etapes que hem fet fins ara al Canadà, encara que gairebé tot el seu recorregut també transcorre per autovies de doble amplada, el que fa que el paisatge quedi una mica més llunyà del que seria recomanable, per un país que ven la seva oferta turística únicament en el seu paisatge. Aquest tram de la nostra ruta tan sols té 217 km, però triguem força a fer-ho per les moltes aturades que fem en el camí.

Cliqueu a QUEBEC, si el que voleu és veure l’anterior crònica del viatge.

Cliqueu a INICI, si el que voleu és anar a la primera crònica d’aquest viatge.

Mapa de Quebec a Tadoussac - Agost 2014

Les cascades Montmorency es troben tan sols a uns 12 km del centre de la vella ciutat del Quebec, dins de l’espai protegit del Parc de la Chute-Montmorency. La seva caiguda és espectacular, amb 84 metres d’alçada (mes que les de Niàgara) i 46 metres d’amplada. Les cascades es troben a la mateixa desembocadura del riu Montmorency on cau sobre la riba del penya-segat al riu San Lorenzo, enfront de l’extrem occidental de la Île d’Orleans.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hi ha escales que permeten als visitants veure les cataractes des de diversos punts de vista diferents. Un pont penjant sobre la cresta de la cataracta principal proporciona accés a banda i banda del parc, així com a una vista realment espectacular. També hi ha un telefèric que transporta passatgers entre la base i la part superior de les cataractes, però aquest no el vàrem utilitzar, enl trobar abans (no sense dificultats), la carretera que portava a la part superior.

Continua llegint

Publicat dins de VIATGES | Etiquetat com a , , , , , , , | 6 comentaris

- Teatre – La nova dramatúrgia iberoamericana – PERDÓN de Luis Harold Agurto (Nicaragua) – Teatre Tantarantana – Sala Àtic22 – 13/11/2014

Ahir de nou vàrem assistir a una de les lectures dramatitzades, la quarta de vuit que durant dos mesos se celebren al Àtic22, dins de les jornades de la Nova dramatúrgia Iberoamericana; únicament hem pogut veure la primera dedicada a Mèxic i malauradament ens hem perdut dues entremig,

PERDONAhir li tocava el torn a Nicaragua, amb un monòleg del dramaturg Luis Harold Ahurto amb el títol de PERDÓN; un text curt d’aproximadament de mitja hora però intensíssim des del punt de vista teatral, ja que es tracta precisament d’intentar explicar la lluita d’una actriu antre la seva realitat i la que interpreta, … entre la vida personal i el treball apassionant que li fa reviure moltes més vides paral·leles, però també la relació contraposada entre les pors a enfrontar-se amb un públic cada dia diferent al que no coneix i el gaudi que si tot va bé, al final arriba amb els aplaudiments.

“Perdón” aborda el compromís d’una actriu davant ella mateixa, on es fusiona la vida íntima amb la del personatge. És, potser, la sinceritat portada al màxim, on no es vol morir després de l’aplaudiment. No obstant això, li salva la veritat, la passió amb la que es lliura cada nit, i on s’enfonsa cada vegada que descobreix en les butaques a éssers sense altre compromís més que el d’assistir a una ficció on es deixa la vida a l’escena.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El director artístic de la mostra, Kleber Luiz Bosque, va oferir tres textos del dramaturg escollit, al director i actor basc Egaitz Unai González Urretxu; es tractaven de dos diàlegs i un monòleg… i aquest va escollir el monòleg, però al mateix temps, es va posar el repte ell mateix de transformar aquest monòleg en un diàleg entre les dues realitats del personatge. El resultat ha estat realment molt ben aconseguit, ja que fins i tot el mateix autor ha quedat gratament sorprès pel resultat i l’ha felicitat personalment per aquesta dissecció entre la realitat i la voluntat de ser d’una actriu davant del públic.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari