– Voltar per la literatura : INCERTA GLÒRIA (🐌🐌🐌🐌) de Joan Sales

Amb total sinceritat he de dir que no havia sentit a parlar d’aquesta obra fins que no vaig anar a veure l’adaptació teatral al TNC. Al sortir del teatre no vaig dubtar en comprar el llibre.

Incerta glòria és una novel·la de l’escriptor i editor Joan Sales publicada per primer cop el setembre de 1956 i ampliada en les successives edicions posteriors fins a l’edició definitiva l’any 1971. Està dividida en quatre parts, tres de les quals es recullen en aquest llibre i l’última part en un segon llibre anomenat El vent de la nit.

Incerta GlòriaVint-i-tres anys va durar la redacció d’aquesta novel·la que té com a teló de fons la guerra civil espanyola en el front i la rereguarda del bàndol republicà. Joan Sales va escriure el llibre a partir de l’experiència pròpia com a soldat de la República.

Aquest llibre va tenir problemes amb la censura franquista que en 1956 van indicar:

“expresa ideas heréticas -las propias de semejante individuo [un oficial del ejército rojo]- y a menudo en un lenguaje grosero y asqueroso, Se desprende una filosofía existencialista, condenable por la forma y el fondo. Las ideas condenables constituyen el verdadero fundo de la novela; de manera que, aunque se suprimieran pasajes enteros, la obra seguiría siendo absolutamente impublicable. Es preciso prohibirla en absoluto“.

La primera part de la novel·la ens presenta la vida al front d’Aragó del jove tinent Lluís de Brocà i de Ruscalleda, la segona part pren el punt de vista de Trini Milmany, la companya de Lluís i que ens narra les seves vivències a Barcelona. La tercera part són les memòries del seminarista Cruells. Un dels personatges cabdals de la novel·la és en Juli Soleràs que se’ns presenta a través de la visió dels altres personatges.

Al costat de la guerra presentada amb tota la seva cruesa, hi ha l’amor que encarnen dues figures femenines, la Carlana i la Trini, també ens parla de la soledat de l’home i del pas del temps i la glòria incerta de la joventut.

Joan Sales

Joan Sales

Joan Sales i Vallès (Barcelona,19 de novembre de 1912 – 12 de novembre de 1983). En ocasió de la ruïna soferta pel negoci del pare, la família es determina a recloure’s a Vallclara (d’on eren originaris), si bé Sales, esdevingut batxiller a Lleida, s’instal·la a Barcelona a la precoç edat de disset anys.

Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona va ser un dels primers professors de català del cens oficial de la Generalitat de Catalunya.

Opositor a la dictadura de Primo de Rivera, milita durant un temps en el PSUC i quan esclata la guerra es posiciona en el bàndol republicà en un desig d’ajudar a preservar la identitat catalana:

“Una commoció així, fins i tot el que comporta de desagradable, li convenia al nostre país, massa estancat i tímid. Els detalls repugnants s’esborraran de la nostra memòria ràpidament. Passarà el que ha de passar i després només quedarà el que de bé hi ha en aquests trastorns. Catalunya —és l’única cosa que m’interessa— sortirà guanyant de tot això. Reforçat el nostre govern, ampliada la nostra autonomia, derrotat per sempre l’exèrcit enemic, veurem com el país prospera i s’estén el patriotisme entre el poble”.

El 1939 es va exiliar a França i després, el 1940, a República Dominicana, d’on passaria a Mèxic el 1942. Va treballar-hi com a linotipista. A l’exili, va impulsar una revista profundament ideològica, Quaderns de l’exili (1943-1947).

Un cop retornat a Catalunya, el 1948, es va centrar en tasques editorials fundant el “Club Editor” i va crear El Club dels Novel·listes amb la intenció d’ampliar el públic lector català desenvolupant un gènere narratiu més popular i amb un nivell de llengua més accessible. Se li va concedir la Creu de Sant Jordi el 1982-

Un llibre dens, de lectura pausada, que m’ha encantat.

Llibre i cargols

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , | 2 comentaris

– Teatre – RAGAZZO (🐌🐌🐌🐌🐌) – Nau Ivanow – Sala Andy Warhol – 28/06/2015

Amb l’agenda plena de GRECs, no ens havia passat pel cap, anar a cap espectacle mes, perquè estem arribant a la saturació cultural per l’acumulació d’espectacles i cròniques pendents per escriure al Blog, però vàrem rebre un missatge directe de Lali Álvarez, proposant-nos anar a veure la seva primera obra de Teatre, RAGAZZO, de la que és a la vegada autora del text i directora d’aquesta proposta teatral.

Vàrem buscar un forat a la nostra agenda i per sort el passat diumenge el teníem lliure i no ens ho vàrem pensar ni un minut, perquè a més a més teníem moltes ganes de trepitjar per primera vegada la Nau Ivanow que encara no coneixíem, encara que sembli mentida.

ragazzoragazzo2

 Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i reunions en algunes zones de la ciutat, es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen els carrers i no permeten l’entrada a la Zona Rossa, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.
Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc han okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a vivenda, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se… i per participar al Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la Zona Rossa.

Com ja va escriure fa uns dies l’Imma a l’espai de Facebook “Teatre, l’opinió dels espectadors”, veure RAGAZZO ha estat un cop de puny directe a l’ànima. Absolutament desfondats i emocionats per un text colpidor i una interpretació entregada i magnifica.

Evidentment cada un de nosaltres té una ideologia pròpia i per molt esquerrana que aquesta sigui, potser la nostra, dista força del món okupa, per la senzilla raó que vàrem créixer en un altra època, on tot era potser més fàcil alhora de trobar una feina estable i pensar en un futur més o menys prometedor; tot això ha canviat moltíssim, a hores d’ara. Però el que no ha canviat en absolut és la necessitat humana d’establir una relació amb altres persones per sentir-nos estimats com a persones… i la Lali Álvarez, ha sabut mostrar-nos amb una sensibilitat exquisida la vida d’aquest jove, que prefereix acudir a una proposta de manifestació que anar a prendre un bany tranquil a la platja.

La descripció dels fets, des de que apareix adormit al seu llit i nosaltres podem entrar en la seva intimitat, fins que acaba assassinat per les forces de seguretat italianes, està explicat amb una sensibilitat exquisida… fins que evidentment la violència apareix a escena i llavors el canvi d’acció és brutal i angoixant.

En tot això té molt a veure la gran interpretació d’Oriol Pla, que aconsegueix atrapar-nos des del primer minut…. en una actuació en solitari que primer estar plena de tendresa i que a poc a poc es transforma en una activitat física brutal que arriba a desgastar fins i tot al públic que presencia atonit la seva actuació.

Ragazzo és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.

No ens imaginàvem pas al entrar a la Sala Andy Warhol de la Nau Ivanow, que sortiríem tan tocats i al mateix temps, tan eufòrics de viure una experiència teatral tan intensa com la de Ragazzo. Sembla mentida que una autora tan jove pugui aconseguir un nivell tan alt en la seva primera obra que escriu i que dirigeix al mateix temps.

Què fer davant l’amenaça? Té legitimitat un govern que s’ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?

La nostra valoració cargolaire de 5 cargols, és com veieu la màxima, que equival a un 10 sobre 10; una llàstima que aquesta proposta teatral únicament s’hagi pogut veure durant quatre dies, però estem absolutament segurs que aquesta proposta ben aviat la veurem programada en un teatre convencional fent temporada… i és que veritablement es tracta d’una veritable joia que tothom hauria de veure.

Dedicat a la memòria de Carlo Giuliani, assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001.

Ragazzo - Nau Ivanow - Voltar i Voltar 10-imp

Autoria i direcció: Lali Álvarez
Intèrpret: Oriol Pla
Cia. Teatre Tot Terreny // Ajudant de direcció: Quimet Pla // Assistent: Irene Vicente // Disseny de llums: Núria Solina // Disseny de so: Pau Matas Nogué // Fotografia: Clàudia Serrahima // Col·laboracions: Aleix Aguilà, Isaac Domínguez

Cargol insurrecte

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

– GREC2015 – Teatre – BANGKOK (🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 27/06/2015

Segona representació Teatral del Festival GREC2015, que vàrem poder veure abans de la inauguració oficial de l’1 de juliol. Es tracta de BANGKOK, una obra escrita i molt ben dirigida per Antonio Morcillo López.

Bangkok 3

En un aeroport buit de la geografia espanyola, apareix un misteriós ancià amb un bitllet per volar a Bangkok. Allà es troba amb l’única persona que encara treballa en aquelles instal·lacions; un jove guàrdia de seguretat. Aquest l’informa de la impossibilitat de realitzar el viatge que havia planejat: en aquell aeroport no hi ha avions. Mai n’hi ha hagut. Es tracta d’un aeròdrom que malgrat haver estat inaugurat, mai ha estat operatiu. Davant la incredulitat i la insistència del viatger, el guàrdia de seguretat li permet quedar-se. A partir d’aquest moment s’inicia entre els dos un diàleg en què no només es qüestionaran les seves vides, les seves feines i la situació política en què estan immersos, sinó que també es revelarà, a poc a poc, l’autèntica naturalesa de la seva trobada.

Ens va agradar molt el text i molt especialment el gir inesperat que dóna l’autor a un argument que canvia de sobte 180 graus en direcció contrària al que semblava. En clau tragicòmica ens parla de les feines de “merda”, dels joves que han de treballar en llocs que no li corresponen per la seva preparació intel·lectual i a sobre cobrant uns salaris que cada vegada més s’assemblen a l’esclavitud; a la vegada també ens parla de la política que en aquest país, ha fet la dreta espanyola en aquests últims anys, malgastant recursos econòmics en obres públiques totalment innecessàries, a costa d’embutxacar-se un bon grapat de calerons a través de comissions fosques. La corrupció absoluta.

Bangkok 2

Però el més important de tot el que reflecteix en el seu argument, és la falta de democràcia “real” en la que la llibertat d’expressió està perseguida constantment d’una manera o d’un altre, demostrant que al final el poder aconsegueix el que vol, perquè té totes les armes al seu abast, encara que sigui fent servir la guerra bruta, utilitzant els mitjans que calguin per a perpetuar-se en el poder.

Una posada en escena senzilla però molt atractiva i lluminosa i solament dos actors que fan la seva feina molt bé; malgrat que Carlos Álvarez-Nóvoa és un gran actor i que ha estat guanyador del Premi Goya al millor Actor Revelació per la pel·lícula Solas….. personalment m’agrada més la manera de fer de Dafnis Balduz…. molt més natural i sense el manierisme del teatre que es fa a Madrid, mes declamatiu.

Bangkok 1

Excel·lent escenografia de Paco Azorín i bona il·luminació de Kiko Planas.

Recomanem molt aquesta proposta teatral i també si pot ser agafeu millor la grada A, ja que encara que la representació és amb públic a dues bandes, els actors interpreten molt més de cara a la graderia principal. Aquesta obra va ser la guanyadora del XXII Premi SGAE de Teatre 2013.

Estarà a La Villarroel fins al 2 d’agost.

Autor i Direcció: Antonio Morcillo López
Repartiment: Carlos Álvarez-NóvoaDafnis Balduz
Escenografia:  Paco Azorín // Vestuari:  Gimena González // Il.luminació: Kiko Planas 
Coproducció: La Villarroel, Centro Dramático Nacional i Grec 2015 Festival de Barcelona

Cargol pujat a l'avió de Bangkok

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

– GREC2015 – Teatre – LA TORTUGA DE CALIFORNIA (🐌🐌🐌 + 🐚) – La Seca – 26/06/2015

Encara que oficialment el Festival GREC2015 va començar el passat dia 1 de juliol, algunes obres ja es podien veure l’ultima setmana de juny i nosaltres vam aprofitar per a veure un parell d’obres de Teatre. La primera d’aquestes va ser LA TORTUGA DE CALIFÒRNIA de Daniela Feixas, a l’espai La Seca Espai Brossa.

La Tortuga de California - GREC2015El que més ens va agradar d’aquesta proposta va ser el text, ja que a través d’una família en el que esdeveniments passats l’han destruïda, ens parla sobretot del rebuig i la por a la immigració i a tot el que és diferent…. el que ells consideren que “allò que no és nostre”.

Ens explica una història de dos germans, ell, l’Emili, ja fa temps que ha deixat de pertànyer al nucli familiar per raons que anirem descobrint i ella que va morir en circumstàncies estranyes, que ara no cal explicar; es retroben al cap dels anys a casa de la mare per celebrar l’aniversari de l’Emma i allà es desenvolupa el nus de la història, que certament és força dura de pair, ja que tracta d’esdeveniments protagonitzats per las SS i la Gestapo.

Les tortugues de Califòrnia han envaït el nostre entorn natural i la seva presencia amenaça seriosament les tortugues autòctones que estan en un perillós camí de desaparició. L’Àngela que encara és molt jove i que estudia biologia, entén que l’única forma de salvar a les tortugues del país, és extingir les tortugues immigrants.

La Tortuga de California - GREC2015 b

Daniela Feixas ens en parla en un muntatge que atrapa des del primer minut, ja que està narrat en format thriller, intercalant personatges vius i morts, pensaments i diàlegs; aquest text va arribar a ser finalista en l’última convocatòria del Premi Quim Masó. Daniela a més també és una de les actrius protagonistes i responsable del vestuari que comparteix amb la Directora Lurdes Barba.

Una escenografia no gaire reeixida (Roger Orra), acompanyada per una il·luminació que encara enfosqueix el ja de per si trista posada en escena; l il·luminació, responsabilitat de Maria Domenèch, no em va acabar de convèncer, sobretot per què en algunes escenes importants on es parlen els dos germans, la situació dels focus fa que l’ombra d’un personatge tapi totalment la cara de l’altre protagonista, que queda gairebé a les fosques, perdent la possibilitat de veure les expressions dels actors (i això que estàvem situats a la fila 1).

La direcció de Lurdes Barba no la vaig saber apreciar com en altres ocasions, precisament per aspectes com els que ja he comentat i unes interpretacions força irregulars, amb bones interpretacions com les de Josep Julien i Clara de Ramon, i més fluixetes les d’Anna Güell i Daniela Feixas. Vull suposar que aquests desajustos van ser deguts al fet que era la primera representació i que s’aniran resolent a mesura que la funció es vagi representant.

Recomanem la seva visió, malgrat el que ja hem comentat, especialment pel seu text que paga la pena conèixer. Es podrà veure a La Seca fins al 26 de Juliol.

Autoria:  Daniela Feixas
Direcció: Lurdes Barba
Interpretació:  Anna Güell, Daniela Feixas, Josep Julien i Clara de Ramon
Escenografia: Roger Orra // Vestuari Lurdes Barba i Daniela Feixas // Disseny d’il·luminació: Maria Domenèch
UNA COPRODUCCIÓ DE LA SECA ESPAI BROSSA I GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Tortuga i Cargol

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

– GREC2015 – Inauguració Popular (30 juny 2015) & Inauguració oficial – Dansa – VORÒNIA – La Veronal (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) – Teatre Grec – 01/07/2015

Inauguració Popular (30 de juny)

Dimarts al vespre vàrem treure el “morro” per la Plaça Margarida Xirgu, per tal d’estar presents a la “inauguració popular” del Festival Grec 2015. Creiem que oferir un espectacle de forma gratuïta, és simplement una excusa, per fer veure que aquest Festival està obert a tothom, independentment de la seva disponibilitat econòmica. No enganyen a ningú, perquè la realitat és que per poder participar d’aquest esdeveniment, s’ha de desembutxacar un bon grapat de diners, ja que els seus preus són realment prohibitius i sobretot els abonaments mal plantejats, perquè no tenen pas en compte el nombre d’espectacles adquirits.

La Plaça Margarita Xirgu, a l’hora de començar estava a menys de la tercera part de la seva capacitat i l’ambient era majoritàriament de gent jove; els bars improvisats per l’ocasió estaven literalment deserts…. i la veritat que feia una mica de llàstima veure tant desplegament amb un enorme escenari, equips de so i de mitjans tècnics, per la poca gent que estava present.

OBERTURA - inauguració popular GREC2015 2-impOBERTURA - inauguració popular GREC2015 1-imp

Solament faltava que el “cavall de Troia” Ada Colau, que sota l’aparença d’una ideologia esquerrana i populista, sortís a xuclar càmera i inaugurar el festival conjuntament amb el seu director Ramon Simó. Em va fotre molt que s’auto proclames defensora de la CULTURA, quan no és precisament una persona que sovinteja el món de les Arts Escèniques i mai s’havia pronunciat en aquest sentit; pura demagògia i unes enormes ganes d’aparèixer per tot arreu.

La veritat és que no vàrem estar massa estona i no podem fer una crònica com caldria del concert en el qual intervenien la Banda Municipal de Barcelona, Obeses i Oques Grasses.

Inauguració oficial – Dansa – VORÒNIA – La Veronal (🐌🐌🐌🐌 + 🐚)

Dimecres era la inauguració oficial i en l’ambient es notava força, molts polítics, però quan dic molts, vol dir MOLTS…. i clar les sobtades ganes de “cultura” van fer assistir de nou a l’Ada Colau (només faltaria), rodejada de fotògrafs per totes bandes i ella molt satisfeta d’aquest seguiment mediàtic…. això si, almenys aquest dia va callar i no va fer demagògia cultural. A la política canvien les cares, però tot segueix exactament igual. A banda de polítics, suposo que hauria algunes persones aficionades a les Arts escèniques, que haurien comprat les entrades com nosaltres …. i dic suposo perquè el percentatge de gent de la faràndula, que anava de franc, era estratosfèric. De fet jo vaig comprar les localitats en el primer minut de posar-se a la venda, i les primeres 8 fileres senceres ja no estaven a la venda. És clar… diners públics que recullen entre els pocs que paguem els nostres impostos.

Però parlem de l’espectacle de Dansa que hem vingut a veure…. VORÒNIA. Com ja ens imaginàvem aquest nou espectacle ens ha tornat a fascinar i potser encara mes que l’anterior de La Veronal, SIENA, que vàrem veure a l’abril del 2013 al Mercat de les Flors. La Veronal, és una companyia de dansa, formada l’any 2005 per un conjunt d’artistes procedents dels mons de la dansa, el cinema, la fotografia i la literatura que buscaven nous llenguatges d’expressió.

Voronia cartellVORÒNIA és un espectacle que abasta molt més que el món de la dansa, ja que també integra dins seu moltes facetes de les Arts escèniques com són el Teatre, l’opera, la mímica, la literatura e inclús la participació d’animals en el que vol ser un espectacle TOTAL.

Dues parts molt diferenciades, la primera és la “blanca” on apareix el teòric “bé”, simbolitzat per un nen, el seu naixement, l’anyell de deu, les religions monoteistes que manipulen la humanitat per tal de captar “clients”. La segona, la “fosca o vermella” on el “mal” es situa en la foscor i les tenebres, i que l’han volgut situar en un autèntic avern, en la cova més profunda del planeta terra, anomenada VORÒNIA, situada al Caucas occidental, on l’home no pot arribar al límit màxim de la seva profunditat perquè es tracta realment d’un infern on no podria sobreviure. És aquí on estan representats tots els mals de la humanitat, i La Veronal utilitza un ascensor al mig de l’escenari que sempre va de baixada i engoleix als seus personatges. El mal es va filtrant a poc a poc en totes les capes socials de la societat humana, arribant a corrompre el que va començar a fi de bé. VORÒNIA ens vol explicar aquest camí fosc cap a la destrucció de la persona i de la societat.

Continua llegint

Publicat dins de Dansa | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

– Òpera – DON PASQUALE (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) de Gaetano Donizetti – Gran Teatre del Liceu – 25/06/2015

A poc a poc ens intentem posar al dia del que hem pogut veure aquests últims dies, abans de començar amb la gran Marató del Festival Grec, del que ja tenim comprades entrades per 25 espectacles…. de moment.

Dijous passat vàrem poder assistir a l’última representació operística del nostre abonament al Gran Teatre del Liceu, i per fer-ho vàrem haver de passar entremig del guirigall que els acomodadors del Liceu conjuntament amb els de l’Auditori, munten (amb tota la raó del món) cada vegada que ni ha representació.

És veritablement una vergonya que equipaments públics dedicats a la música, tinguin subcontractats a treballadors que són absolutament necessaris per al normal funcionament dels mateixos. Totes les empreses privades han entrat en aquest tipus de subcontractacions que apropen cada vegada més als treballadors a l’esclavitud laboral…. però les condicions que ofereixen les empreses contractades per aquests equipaments, ratllen la ignomínia, ja que els sous mitjans d’aquests joves de terme mitjà és de 300 € al mes. Una autèntica vergonya, que volem des de aquí denunciar.

Era el primer cop que podíem veure DON PASQUALE de Gaetano Donizetti, i la veritat és que no esperàvem massa d’aquesta Òpera, per desconeixement; com acostuma a passar sovint, la sorpresa va ser majúscula, perquè l’òpera la vàrem trobar senzillament deliciosa, divertida i la música de Donizetti ens va meravellar des dels primers compassos.

Don Pasquale és una òpera buffa en tres actes, amb llibret del mateix compositor i de Giovanni Ruffini. Els seus personatges bufos connecten amb els de la Comèdia de l’Art (el vell, els enamorats, l’atrevit i imaginatiu intermediari), juga amb l’embolic, la simulació i les disfresses, aborda el tema de l’amor del vell cap a una jove, ridiculitzant la inflamada passió del pobre ancià, contraposant a l’amor dels joves; mostra també la crueltat de l’engany, del càstig i la burla. Don Pasquale és un Pantaelone, Ernesto, un enamorat i Norina, una astuta Colombina, mentre que el doctor Malatesta seria com un dels servents de la Comèdia, de vegades estúpids o maldestres, però altres astuts o insolents. Va ser estrenada el 3 de gener de 1843 al Théâtre Italien de París i representada per primera vegada al Gran Teatre del Liceu el 19 de gener de 1848.

Abans de començar, pels altaveus ens van informar que el paper principal de Don Pasquale, seria interpretat per Roberto de Candia, substituint al cantant previst (Lorenzo Regazzo), per malaltia; però per a cúmul de desgràcies el paper de Norina, el vàrem veure interpretat en els dos primers actes per Valentina Nafornita i a causa d’una sobtada indisposició, el tercer acte per la substituta Pretty Yenda. No ens havia passat mai tal acumulació d’imprevistos, però el més important és que per sort vàrem poder gaudir d’aquesta òpera, que com ja he dit ens va sorprendre en tots els aspectes.

Continua llegint

Publicat dins de Òpera | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

– Teatre-Circ – LA LEYENDA DEL FAUNO i EL VIAJE (🐌🐌🐌🐌) – Sala Fènix – 19/06/2015

Tornem a la Sala Fènix, per segona vegada i després de veure un dels espectacles que més ens han agradat de la temporada … Gabinete Onírico. L’únic aspecte que teníem clar del que anàvem a veure aquesta vegada, LA LEYENDA DEL FAUNO i EL VIAJE, és que es tractava d’un parell espectacles on la mímica era la part essencial; el que no ens imaginaven pas és que ens tornes a sorprendre quasi tan favorablement com “Gabinete”, i ens adonem que moltes vegades a les petites sales alternatives, es pot gaudir d’espectacles que superen amb escreix les representacions dels grans teatres.

Fauno - Mai Rojas

Un sol actor a escena, Mai Rojas, que alhora és el creador de l’espectacle, se’ns presenta com un pintor que està creant les seves pintures davant nostre…. “Somnio els meus quadres, després pinto el que somnio” ens diu; en aquesta ocasió ens mostra dos quadres:

“… I llavors el cel va ser separat de la terra, els rius dels mars i els animals dels homes.

Però en el cas dels homes, tal separació no va ser del tot possible. Raó i instint, van començar a conviure dins d’un mateix ésser … i aquest, explica el savi d’una antiga tribu, és l’origen de “la leyenda del Fauno”

Mai Rojas pintor

Davant nostre veiem un home convertit en Faune, amb els seus moviments meitat home, meitat animal: el Faune era considerat una deïtat rústica, un esperit bo habitant dels boscos, les valls i els camps que feia que el ramat es fes fèrtil, així com també se’l va fer responsable de les aparicions espectrals i com habitant dels boscos el van relacionar amb el ressò procedent de l’interior de les coves i altres sons considerats terrorífics. Un ésser a la fi ple de fantasia, que ens ha fet somiar en moltes llegendes.

La Leyenda del Fauno 5

El maquillatge d’aquest ésser, està realitzat en la seva totalitat pel mateix Mai Rojas, que segurament va aprendre aquesta tècnica quan va estar treballant durant una bona part de la seva vida artística al Circ del Soleil. Però el personatge i els seus moviments és una creació exclusiva d’aquest gran creador que ens mostra un treball impressionant de mímica corporal, que sembla d’un altre món.

Continua llegint

Publicat dins de Circ, Teatre | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari